Buscant la Cabra Hispànica

Improvisar, a vegades, porta cap a sorpreses inesperades. Gràcies a trobar els camins gelats del Port, la decepció inicial es va transformar en una gran satisfacció. El relat que segueix aquestes línies és totalment verídic:

 

Els excursionistes van abandonar capcots el cotxe just passat El Portell i, sense molts ànims, van seguir la carretera sense saber molt bé què fer. Volien visitar Cova Cambra, però el gel ben arrelat a l’asfalt els impedia seguir cap al seu objectiu. Quan van arribar a la bifurcació dels camins que van a Caro o al Restaurant, es van decidir per, al menys, fer el cim de les Terres de l’Ebre, encara que fos a peu per la carretera. Però la carretera seguia més gelada i l’ascens no es feia gens fàcil, tant que abans del segon revolt algú ja s’havia quedat cul a terra. Però just en aquest segon revolt, van veure una sendera a l’esquerra que s’endinsava bosc endins, amagada, i portats per les circumstàncies, van decidir seguir-la, deixant de banda el glaç de qui no en volien saber res més.

 

La sendera pujava fins la Mola del Boix, desconeguda per a ells. També era desconegut el fet que, des d’uns metres més avall, uns ulls curiosos els vigilaven. No veien bé a aquells éssers que caminaven sobre dues cames, de manera que, trencant estrepitosament el silenci regnant, els vigilants van pujar amb gràcia angelical fins al capdamunt de la Roca-Mola.

 

El temps es va aturar per als caminants quan davant dels seus ulls un ramat de cabres hispàniques se’ls va quedar mirant, amb una tranquil·litat insultant. La primera impressió va haver de ser bona per força perquè uns van decidir descansar i esmorzar, i els altres anar a veure si allò que es posaven a la boca aquells bípedes era bo o no.

 

Després d’un bon ratet, els excursionistes van veure desaparèixer aquella companyia inesperada i van decidir seguir per la cresta de La Mola intentant arribar al cim de Caro. El camí no era directe i, un cop van arribar al límit on un barranc els barrava el pas, com van poder van fer cap a la carretera, ara molt més practicable, fins arribar al monòlit que indica el punt on les Terres de l’Ebre estan més prop del cel.

 

I es va tornar a sentir el repicar de les peülles contra la pedra. I al girar-se es van trobar amb un altre ramat de cabres hispàniques, aquesta vegada liderat per un mascle de cornamenta intimidadora, que no amenaçant. I tornaren a quedar-se contemplant aquells animals, propietaris d’aquella terra que aviat abandonarien, com grimpaven per parets llises, impensables de vèncer per a ells…

 

A fer gana!