Les llatadores, un ofici de lideratge femení que es manté viu

Parlem amb tres dones que treballen les fibres vegetals al Mas de Barberans

Maite Mestre (ARTRA)

07/03/2019

Entorn

A diferència d'altres oficis tradicionals que arriben als nostres dies de generació en generació, el de la pauma, al Mas de Barberans, s'ha recuperat a partir del 2006. Això ha estat possible gràcies a la col·laboració entre l'ajuntament i les llatadores grans que quedaven al poble. Les artesanes que actualment el mantenen viu són tres llatadores de l'associació d'artesanes llatadores del Mas de Barberans anomenada Artpauma: Pepita Mestre (65 anys), Magda Armengol (49 anys) i Maria Cinta Subirats (56 anys). De petites havien fet cordill de pauma mentre les seves mares llataven, però amb l'arribada del plàstic i les dificultats per donar sortida al seu treball, els infants nascuts a la dècada dels cinquanta ja no van aprendre l'ofici per dedicar-s'hi. Abans d'això i des del segle XIX, al poble del Mas de Barberans la pauma era un dels principals actius econòmics, també en altres pobles de la zona com Alfara de Carles, Els Reguers, Paüls o Rasquera. Famílies senceres s'hi dedicaven a temps complet. Un ofici liderat per la figura de la dona, que ha trobat en l'artesania una font d'ingressos i un ideal de conciliació domèstica. Hem parlat amb totes tres.

"Hi vam viure dos o tres anys, quan podíem combinar l'artesania amb plans d'ocupació a l'ajuntament, però no es pot viure perquè és una feina costosa. S'ha d'anar a buscar material i preparar-lo, fer la trena, cosir-la..."

- Té futur l'ofici de llatadora?
No en té. A la gent els agrada molt l'artesania però quan els hi dius el preu, no compren. De vegades ens trobem en situacions que no et diuen lladre però quasi. Què hem de fer? Els hi passa el mateix a la resta d'artesans. En el nostre cas el preu de les peces no ens surt ni a sis euros l'hora.

- I viviu d'això?
És un complement. Hi vam viure dos o tres anys, quan podíem combinar l'artesania amb plans d'ocupació a l'ajuntament, però no es pot viure perquè és una feina costosa. S'ha d'anar a buscar material i preparar-lo, fer la trena, cosir-la. I tampoc podem competir amb el preu dels productes importants de la Xina o del Marroc.

- Quan cobreu per una bossa de mà o cabàs?
Uns 70, 80 o 90 euros. Les petites a partir de 40 euros. Per fer una bossa de mà necessitem dos dies. Nosaltres no podem treballar si tenim aquests preus al mercat. Fa o no fa, el resultat és el mateix, tot i que la tècnica no sempre és artesanal ni els materials de la mateixa qualitat. Les bosses de mà que fem, per exemple, les complementem amb pell bona, que ja ens costa uns 10 euros.

- Què és el que té més sortida?
El primer any com que vam treure les joies vam vendre molt. Intentem innovar però allò que ens salva són les joies. Pagar vint euros per unes arracades no dolen a la gent, però una panera que ens ha costat moltes més hores sí. Collars, anells, arracades, tot això van sortint.

- I a les fires, veneu?
Poc. Com a molt venem 50 euros i a algunes ens fan pagar per ocupar l'espai. No ens surt a compte anar a passar el dia i desplaçar-nos pel que venem. Per això, si no ens paguen per anar ja no anem. A les fires del Mas, Ascó, Alcanar o Amposta hi anem perquè ens sentim cuidades i aprofitem per fer demostracions en directe de l'ofici.

- Ho expliqueu satisfetes.
Quan la gent ens veu treballar i sentim que agrada, és bonic! Ara, per exemple, la marca de moda Loewe ens volia llogar!

- Loewe?
Ens volien contractar per fer bosses de mà i finalment no va poder ser. I mira que van insistir i ens hi hagués agradat. Volien 400 o 500 bosses en un termini de temps que ni treballant les tres els set dies de la setmana amb artesanes d'altres pobles podíem assumir.

- Expliqueu-me el procés que cal seguir per fer una peça.
Embrinar, escoellar i llatar! però abans cal anar a buscar les fulles i preparar-les.

- La pauma està protegida.
Sí però nosaltres tenim un permís especial per poder-la collir per fer artesania.

- I quan la colliu?
Al juny i juliol, quan fa més calor. Es pot fer tot l'any però a l'estiu és quan està la fulla més llarga. Quan les collim estan verdes i llavors les hem de tindre almenys 20 dies al sol per assecar-les.

- Té algun secret la collita?
Només es cullen els ulls de la planta. No la matem, simplement li deixen de sortir dues o tres fulles. Per collir-les marxem de 6 a 9 del matí perquè fa molta calor i ens toca anar totes tapades per no punxar-nos o perquè no ens piquen les vespes. No hi ha dia que no ens en piqui alguna!

- Artesania de risc!
I assecar-les no és més fàcil, no...

- Expliqueu-me com ho feu.
Per assecar-les busquem terrenys pedregosos, descampats i que el sol toqui fort. El nostre enemic és l'aigua. Fem torns de guàrdia dia i nit els 20 dies que dura l'assecatge i mai, des que vam començar, hem estat 20 dies sense tocar les fulles. Ens truquem depèn de com veiem el cel! I el vent és complicat aquí també perquè ens les escampa.

- Embrinar, escoellar i llatar... Expliqueu-nos què volen dir aquestes paraules?
Quan ja tenim els brins secs -les fibres vegetals- els guardem a una caseta de camp i estem unes tres setmanes embrinant que vol dir separant brins; escoellant que vol dir tallant els tronxos, classificant els brins en caixes i després trenant les fibres. Els més finets per fer cordell i els més bons per llatar.

- Llateu com es feia abans?
Des d'Artpauma hem trobat una nova manera de treballar la pauma. L'ús que se li dona no és el mateix que abans i per això hem mirat d'adaptar-lo als nous temps. Des del 2006 aquí al Mas de Barberans hem recuperat l'ofici. Abans la llata era clàssica, no es feien coses fines, tot era per al treball. Tot el que és joia, decoració és nou.

- Artesanes del segle XXI.
Nosaltres no tenim pensament d'artesanes! Sempre diem que som treballadores de la pauma, anem per feina dins d'uns horaris. Que no volem dir que l'artesà no treballi però ells es prenen la vida d'una altra manera. Aquí al Mas hi ha una fira que venen artesans de veritat, natros som treballadores.

- Com va desaparèixer l'ofici de llatadora?
La llata al final es feia servir per baratar, per fer bescanvis. Als anys 60 el plàstic va arribar amb força i la pauma ja no tenia sentit. Quan es feien els intercanvis, les artesanes perdien molt en aquells temps perquè canviaven un cabàs que els hi costava dos dies de fer per un sac de pataques.

- Què és Artpauma?
És el resultat de moltes coincidències i ganes per aprendre l'ofici. Al 2006 treballàvem les tres a una casa de confecció al poble i ens vam quedar sense feina. Jo (Pepita) tinc una filla que se li va posar al cap tornar a activar la llata, va fer proposta a l'ajuntament i des d'allí es va lluitar per fer-ho possible.

- Com?
Es va crear un curs i es van buscar un grupet de dones perquè n'aprenguessin de les llatadores del poble, que ja tenien 70 o 80 anys. Acabat el curs ens van agafar per treballar al poble en diferents plans d'ocupació. Durant tres anys això ens va permetre treballar al matí i llatar de tarda. El 2009 ja vam crear l'associació per poder seguir treballant i venent artesania.

- Les peces que hi ha al Museu de la Pauma les heu fet vosaltres?
Sí. Durant dos anys ens vam dedicar a fer rèpliques, juntament amb les llatadores grans, de totes les peces de pauma del poble que la gent guardava a casa.

- Ostres!
Vam fer 50 peces! Que des de la inauguració del museu el 2010 estan exposades allà. Moltes estaven en males condicions pels ratolins, la humitat... Un fotògraf ens va fer el seguiment. Això també es pot trobar en un llibre al museu.

- Hi ha joves interessats per l'ofici?
No. I de moment no som optimistes, quan nosaltres deixem de llatar quedarà perdut.

- Teniu un suport important al poble amb l'Ajuntament i el Museu, pocs oficis el tenen.
Ens complementem, ells necessiten llatadores i natros el Museu per fer visible la nostra feina i valorar-la. És una sort!

- Per què seguiu llatant?
No hem volgut dexar-ho. La pauma ens ha fet avenir entre les tres, passem la tarda i ho passem bé treballant. Estem a gust juntes! Mentre anem venent una mica seguirem fent-ho.