Jump to navigation
- Com és d’important implicar la gent del territori en el qual s’hi celebren esdeveniments de la magnitud del Deltebre Dansa?Erick Jiménez: No tindria sentit fer un festival que donés l’esquena al seu context. Justament aquest projecte el fem amb la intenció que formi part de la identitat de les persones que, any rere any, es troben en el context del festival. Portem molts anys fent aquesta creació. Hem vist créixer famílies senceres, nens, adolescents, i veure com d’altres ens han deixat. Sense dubte, això ha creat una manera de portar la creació cada any d’una manera molt particular. No hi ha cap altre festival que jo conegui que tingui una estratègia similar en les seves polítiques a l’hora d’administrar-lo que consisteixi amb una creació in situ, amb persones locals, en un ambient professional i internacional que combina tradició, contemporaneïtat, idiomes, gastronomia...Thomas Guiraud: Des de fora es veu bonic però el que és important des de dins, des del procés de creació, és l’intercanvi que hi ha entre persones que mai haguessin treballat juntes en un context artístic com aquest. Senyores d’un poble de Catalunya que es troben amb un noi d’Alemanya o una noia de Suècia per construir una cosa junts. L’experiència els serveix a tots i l’important és que no es parla de tècnica sinó de sentiments i d’experiències individuals i col·lectives. Per això, la creació és un moment important per al poble i per a la gent que ve de fora. Es viu intensament.
- Per dur a terme la Creació DD22, ciutadans i membres de diferents associacions locals i altres col·lectius conflueixen en aquest moment de creació del que parleu. En tot cas, però, saber ballar i interpretar no és imprescindible...E. J.: Gens. De fet, és un espai obert a la comunicació. El vehicle és el cos i el discurs del festival es fa a través de les arts escèniques, però el procés de la posada en escena és el més important, justament pel que deia Thomas: dona la possibilitat de construir un espai ple d’empatia, d’afecte, amb persones que, si això no passés, difícilment podrien coincidir. I què significa, per exemple, per a un adolescent trobar-se totes les tardes durant una setmana amb un altre adolescent d’una altra part del món, que parla un altre idioma però que aprèn a parlar la llengua d’aquí justament pel que ha viscut en aquest projecte? Això canvia la seva vida d’una forma definitiva. Per exemple, hi ha una família italiana que ve des de fa molts anys al Deltebre Dansa i les seves filles tenen les seves amigues aquí i ja parlen català i castellà. A la seva vida hi ha un abans i un després, però també en la percepció que adquireixen del món.
- En la Creació DD22, hi participa gent de Deltebre i d’arreu del món entre els quals també hi ha joves i gent gran de la Duna, entitat que atén persones amb discapacitat intel·lectual i trastorn de conducta. Com és treballar amb elles?T. G.: Els vaig conèixer fa nou anys i encara hi ve el mateix grup. Hem creat una confiança mútua i ara el que veiem, especialment aquest any, és el creixement artístic que han experimentat en el sentit d’entendre la música, l’espai, de poder moure el cos, de fer les coses per ells mateixos... Dins del projecte, veiem la perspectiva de la discapacitat d’una forma diferent. Descobrim que tots tenim capacitats diferents i que la sensibilitat, dins d’un projecte, és un luxe i la base de tot. Ells ens ensenyen i nosaltres compartim amb ells les nostres possibilitats. I això no és discapacitat, és capacitat de proposar jocs perquè tots puguem jugar junts. Cada moment d’escalfament és una obra d’art. Veure moure els cossos ens dona l’oportunitat d’entendre com cada persona podria evolucionar en contextos que facilitin l’empatia, l’emoció, el benestar, l’estima. En aquest context, el del Deltebre Dansa, ells creixen molt i nosaltres, també.
Creació DD22 reuneix ciutadans i professionals de la dansal | Foto: Cedida - I el projecte d’enguany, com l’heu treballat?E. J.: Doncs des de la invitació de Roberto Olivan i amb el compromís de poder desenvolupar una proposta artística amb les persones que hi participen. A partir d’això, escollim un tema sobre el qual investiguem. El primer que vam fer dilluns va ser trobar-nos, saber quantes persones participarien al projecte i veure quines coses teníem en comú per formar grups. Després ens vam dedicar a entrevistar famílies del poble. I a partir del treball de camp i de la investigació, vam començar a organitzar la dramatúrgia del projecte. Aquí hi hem de tenir en compte moltes sensibilitats. És a dir, hem d’intentar que la proposta que ens fa arribar el poble, que diu què li apeteix fer, pugui encaixar amb el tema sobre el que intentarem parlar. Aquí posem en joc l’organització d’un espectacle d’una hora compartint els desitjos o necessitats de la gent que hi participa amb la idea de donar un missatge concret. Tot, també perquè el públic pugui recollir d’una manera poètica tot el que nosaltres hem viscut durant aquesta setmana.
- La Creació DD22 està inspirada en el filòsof George Gurdjieff, qui afirmava que la majoria de la gent viu en un estat perpetu de somni i no percep l'autèntica realitat, i que fa falta que despertin desenvolupant les seves potencialitats per assolir nous estats de consciència. ¿Es pot aconseguir això amb la dansa i les arts escèniques?E. J.: Aquesta proposta ve perquè fa poc va morir el director de teatre i cinema Peter Brook, que tenia moltes referències de Gurdjieff en la seva obra. L’espai desenvolupat per Gurdjieff sol ser molt plural, on hi ha molts cossos configurant composicions senzilles en un espai determinat però carregades de molt contingut. Si mirem alguna gravació antiga de principis de segle, hi podem trobar, de cop, en un lloc concret, un centenar de persones en una mateixa posició durant determinats lapses de temps. Aquesta composició dels cossos en l’espai és la referència que hem utilitzat per compondre algunes de les nostres escenes. No vull fer espòilers [riu] però hi ha una escena molt potent en el nostre espectacle que mostra com una col·lectivitat, a través d’una forma comuna, pot donar un missatge molt contundent. Hem creat una metàfora sobre això i Gurdjieff hi apareix per les eines utilitzades, molt inspiradores per al nostre treball.
- A més, existeix la casualitat que Gurdjieff, s’autodenominava “un simple Mestre de Danses”. Tot acaba estant relacionat...E. J.: Sí, a més, tenim amb nosaltres una noia professional que es dedica a les danses sufís i orientals. Quan va conèixer la nostra inspiració es va sentir molt atreta per l’espectacle. Així que Gurdjieff també va convertir-se en un reclam específic per aquelles persones que estan relacionades amb aquest món, malgrat que visquin en altres ciutats. Ha estat un fil important que ens ha portat gent professional que es dedica a aquest tipus de moviment.
- Què tenen d’especial aquestes creacions comunitàries vers les que no ho són, ja sigui perquè tenen un caràcter més professional o perquè no uneixen perfils tan diferents?T. G.: Partint del meu context, que soc professor d’educació física, puc dir que la meva matèria bàsica és l’esport. I l’utilitzo per transmetre un missatge i uns valors, i per intentar mostrar camins als infants. Una vegada creixem, els nostres camins es fan cada cop més curts perquè entrem en una carrera o en un sistema que ens ofereix menys opcions de fer coses. En el context de les creacions comunitàries, però, obrim altres camins, no només per als infants, que tenen tot el futur per davant, sinó també per a tota la gent que s’ha oblidat de fer-ho o que encara vol viure noves coses. Així que es tracta de donar l’oportunitat de dir, en el moment present, en aquest espai, que podem anar per molts camins diferents i que els escollirem junts per explicar una història que després ens farà millors també de forma conjunta, perquè l’haurem compartida. Es tracta d’aquest procés artístic que toca individualment i col·lectivament. És necessari partir del sentiment i no del mer fet de crear una forma. Per això, estic d’acord amb el que diu Erick. Diumenge presentem un procés, una metàfora, un missatge, que la gent pot rebre i que pot fer que surti de la carpa d’una manera diferent a com hi ha entrat. En aquestes cerques no hi ha finalitat.E. J.: La col·lectivitat és la dramatúrgia del projecte. És a dir, no és la meva decisió o la decisió de Thomas, sinó que en col·lectiu ens anem trobant i a partir d’aquí sorgeixen les formes, la poesia, l’art escènic. Tot surt a partir de la trobada. Nosaltres hi posem un matalàs molt gran i, a sobre, hi posem moltes llavors que intentem que, juntes, puguin créixer i anar cap algun lloc. Al final, el que es veu sobre l’escenari no és tan important. El que és important és com això, a llarg termini, ha anat generant una relació afectiva entre el festival, la gent i els participants.
- En aquest sentit i des de les vostres experiències, subratlleu que la creació contemporània és una eina de cohesió social...E. J.: En projectes d’aquest tipus s’ha de veure a llarg termini. És a dir, en aquests termes és quan realment té sentit. Imagina què suposa obrir un teatre d’una ciutat perquè uns artistes arribin i després se’n vagin. Aquí passa tot el contrari. Hi ha una programació que té una continuïtat en el temps i això ens ha canviat la vida a moltes persones.
- I al llarg de tots aquests anys, heu copsat com ha evolucionat la percepció que tenien sobre aquest projecte de creació les persones que hi participen?T. G.: T’ho puc explicar jo perquè vaig ser un d’ells. Va ser l’any 2013 quan vaig arribar al Deltebre Dansa perquè un coreògraf m’hi va convidar i vaig participar en la primera trobada d’aquell programa. Dos o tres anys més tard, com que ja coneixia la gent del poble, de la Duna i l’Erick, i tenia bona relació amb tots ells, Roberto Olivan em va proposar d’implicar-m’hi. Això em va canviar moltes coses. Els participants que venen per primera vegada de vegades no entenen què acabarà passant però es troben amb la resta de la gent i al cap de dos dies surten plorant d’emoció i agraïts que els haguem proposat viure aquesta experiència. De fet, jo em vaig quedar al festival per això.
- En el moment d’aquesta entrevista, la Creació DD22 encara no s’ha estrenat, però quines sensacions o sentiments us ha despertat el seu procés?E. J.: Encara tenim les papallones a l’estómac. Realment, no ho sabrem fins el dia de la posada en escena. En ser una comunitat tan gran hi ha un risc constant però és bonic. I no és tan important la satisfacció pel fet de l’exhibició, sinó perquè el que s’ha construït té suficient solidesa per poder-ne fer una mostra. El dia a dia, però, ens ha deixat amb molt bon sabor de boca. Amb l’energia que hi ha ara mateix a l’ambient ens assegurem que diumenge, el que ara gaudim cinquanta persones, ho gaudirem també encara que en sigum mil. Això encara ens fa més feliços. Tot aquest projecte el que fa és transformar la carpa en un altre projecte escènic en què la gent ve i forma part de l’espectacle. Volem que se sentin vinculats a allò que passa a escena. A mi, això em fa molt feliç. Però també arrisquem perquè ens hem plantejat com fer que en un espectacle escènic el cos desaparegui però hi apareguin altres elements que tinguin el mateix poder i valor en el significat. Hi ha molts elements que seran a l’escenari sense necessitat que hi hagi ningú cantant, ballant o interpretant i que, sense cap dubte, ens arribaran al cor.T. G.: El contagi del que passa a l’escenari es veu cada any. No és una proposta per veure, sinó per sentir-la. Hem treballat molt aquest any en aquest sentit.
- I amb la vostra experiència, recollida al llarg de les diferents edicions del Deltebre Dansa, heu observat si la gent que participa per primera vegada en aquest projecte l’afronta de la mateixa manera que ho feia qui s’estrenava anys enrere? És a dir, les arts escèniques i la dansa han deixat de veure’s com unes disciplines llunyanes a diferència de la visió que podrien tenir respecte d’alguna altra considerada més popular?E. J.: Per descomptat. Hi ha una població fixa, grups i associacions, que ja tenen el seu lloc, però cada any hi ha un degoteig permanent de persones que tenen un interès nou perquè van ser a la carpa l’any anterior o algú els va explicar l’experiència viscuda en primera persona. Malgrat tot, sempre hi ha cert pudor amb el cos. És a dir, quan treballes des del cos, vulguis o no, encara queden moltes coses per resoldre. Però és veritat que cada any tenim nous perfils pel que fa a gènere, edats, etc. També tenim gent que marxa el primer dia i d’altra que troba el projecte molt intens emocionalment o que no coincideix amb el seu plantejament. La nostra feina també és tenir empatia. El nostre ofici és com qualsevol altre però, parlant des de la sensibilitat, podem dir que tots som creadors. La diferència es troba en el fet de si tens l’opció de crear sovint en la teva vida diària o no la tens. A banda, la nostra feina també consisteix en què aquestes eines creatives puguin ajudar a millorar la qualitat de vida de les persones.
Web Festival Deltebre Dansa Instagram Festival Deltebre Dansa
