Jump to navigation
Quan ve la nit, sota la lluna blanca, totes les flors a contracor es tanquen.Quan ve la nit, sota la lluna blanca, sols una flor s'obre de sobte i canta.
El musical 'Flor de nit' emergeix de l’oblit i el triangle amorós entre la Rosa, en Quimet i en Sebastià Reynals reviu com aquelles històries que no troben mai el seu punt i final. 22 anys després de la seva estrena al Teatre Victòria de Barcelona de la mà de Dagoll Dagom, la companyia Gataro li ha donat un nou alè de vida i l’ha dotat estèticament d’una particular empremta gestual i plàstica que caracteritza els seus espectacles, propera a l’expressionisme alemany: “Hi ha una barreja de llenguatges que no es pot separar. Els actors no només canten, sinó que també hi ha una gestualitat, una mena de codificació, propera a la dansa”, apunta Víctor Álvaro, director de la proposta que presenta Gataro.
“Els espectadors trobaran una representació més gamberra, on tot succeeix en un espai neutre que resulta polivalent: l’escenari tant aviat es converteix en els camerinos del teatre, com en el pis del Quimet, com en el propi escenari del cabaret”, explica Álvaro. La revisitació cabaretera de 'Flor de nit' coincideix en el temps amb el 40è aniversari de Dagoll Dagom i ha rebut el vistiplau dels directors de la històrica companyia. “En Joan Lluís Bozzo va dir que si el seu 'Flor de nit' va ser espectacular pel nombre de gent que hi havia sobre l’escenari, el nostre ho és en el sentit ple de la paraula ‘espectacle’”, comenta el director de Gataro. Ara, 10 intèrprets fan un gran musical que era de trenta i en què es passen tota l’estona dalt l’escenari “perquè qui fa de protagonista en una escena, en la següent està fent cors”. “Flor de nit, el cabaret provoca unes emocions grans en aquest sentit: és un degoteig constant de coses que passen sobre l’escenari”, avança Álvaro.
La versió cabaret del mític musical que ret homenatge a la vida noctàmbula barcelonina d’entreguerres està protagonitzada per Beth Rodergas (Rosa, una noia obrera que lluita per triomfar en el món de la faràndula), Lluís Canet (Quimet, anarquista i idealista amb poca sort), Lluís Parera (Sebastià Reynals, intel·lectual que juga a relacionar-se amb les flors prohibides del Paral·lel) i Bealia Guerra (Coloma, la promesa de Reynals). “La gran diferència respecte al muntatge original es troba en què vam eliminar tot allò que succeïa l’any 1992, quan Barcelona s’estava transformant. Hi havia una simbologia al darrere que tenia el seu sentit, però avui en dia restava en la història d’aquest triangle amorós, que en realitat és un quartet: la Rosa dividida entre el Quimet i el Reynals, i la Coloma, la promesa de Reynals, una espectadora privilegiada de tot el que passa que he volgut potenciar perquè tots els que hem tingut desamors ens hi podem sentir identificats”, explica Álvaro. “El poder no el veiem en qui l’exerceix, sinó en els oprimits”, assenyala.
“Tot i que les guerres són universals i això també dóna aquest caràcter de clàssic a l’obra, suposo que la història d’amor és el que fa que les coses perdurin en el col·lectiu”, remarca Álvaro sobre la vigència de Flor de nit, a la qual diferents crítics han assenyalat d’‘oportuna’, ‘vigent’ o d’una ‘rellevància clarivident’. “Estem vivint uns moments socials una mica moguts i potser això és el que fa que sigui actual”, explica Álvaro a la vegada que remet a la cançó 'Ciutat d’Ivori’ del musical. “Quan ets conscient que està parlant de com l’exèrcit està bombardejant Barcelona, en la situació present, posa els pèls de punta. És molt emocionant i en aquests moments tenim més consciència del que representa, sobretot quan encara hi ha brètols que van dient que a Barcelona se l’ha de bombardejar cada quaranta anys i que, a sobre, un d’aquests sigui un dels pares de la Constitució Espanyola”, especifica.
Hi ha carrers que tenen pressa, hi ha carrers que tenen sol,hi ha carrers que tenen lluna, hi ha carrers que ho tenen tot.
Flor de nit, el cabaret és un clar homenatge al Paral·lel, l’avinguda del teatre per excel·lència de Barcelona. Els textos originals són de Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003), un dels grans cronistes de la capital catalana de la segona meitat del segle XX, que va plantejar Flor de nit com “el símbol d’aquella curiositat laboriosa i noctàmbula que fou la Barcelona d’entreguerres”, on tota la ciutat i totes les seves classes socials “juguen a la doble conducta, excitats pels temps de revolució cultural i política que s’acosten”. A la vegada, en el text de presentació de l’obra de Dagoll Dagom, va ressenyar que les cançons del musical, compostes per Albert Guinovart, recollien “en qualitat d’homenatge, el que va ser l’eclecticisme d’un temps situat entre l’avantguarda i el populisme”.
“Fent el muntatge, he descobert que Guinovart ha fet un homenatge al Paral·lel. Estic dient una cosa que és molt òbvia però és que Flor de nit conté tots els gèneres musicals que es feien al Paral·lel dels anys vint: cuplets, operetes, etc.”, assenyala el director de la companyia Gataro. “Potser passa desapercebut, però és bo saber-ho per poder-ho gaudir més” No només la música que sonava als teatres del Paral·lel serveix per retre-li homenatge, alguns dels personatges de Flor de nit també piquen l’ullet als protagonistes reals de la vida nocturna barcelonina dels anys que van del 1929 al 1939. “El personatge del Tonet està basat en l’Alady, que va ser una de les grans figures del Paral·lel. Vázquez Montalbán i Dagoll Dagom es van documentar moltíssim per fer aquest text amb personatges d’aquella època que encara quedaven vius, com la Bella Dorita, per exemple. La Mimí és la Bella Dorita en el 80% del personatge i això es respira en el fons”, destaca Álvaro.
Consulta la 'fitxa' d'agenda de Surtdecasa.cat
