Jump to navigation
- Silvia Delagneau i Iban Beltran compten amb tu per formar part de 'Tortosa, Totrosa, Sortosa'. Com va, tot plegat?Uns mesos després que els hi encarreguessen l'obra, Silvia i Iban es troben amb la necessitat d'incorporar a algú més al projecte. Ens coneixíem de l'Institut del Teatre, ja que jo havia coincidit amb tots dos, encara que en promocions diferents, per això van coincidir en la decisió. Crec que tant Silvia com Iban van pensar en mi per dos raons: soc del territori i Silvia i jo tenim una forma de treballar diferent de la majoria, perquè les dos fem escenografia, però també creació pròpia. I tot i que cada una té un imaginari, ambdós són molt propers.
- En quin punt està el projecte quan tu arribes?M'integro al projecte cap a Setmana Santa i, en aquell moment, ja hi havia la idea base molt clara. Des de bon començament, Silvia sabia que volia treballar amb la història de les estrelletes de Mig Camí, però també tenia molt clar que havia de posar èmfasi en la cultura popular des d'una mirada contemporània. A banda, també estava marcada la premissa que seria un espectacle participatiu, que donés veu a la gent de Tortosa. Totes estes coses estaven molt clares, i així i tot encara s'estan treballant i muntant a hores d'ara.
- Anem per parts. L'eix articulador de l'espectacle és una relectura de la llegenda de les estrelletes de Mig Camí. Com és aquesta nova mirada?Les estrelles de Mig Camí formen part de l'imaginari de la gent tortosina, i la visió contemporània té més a veure amb la posada en escena que no amb una mirada crítica cap a la gent que busca les estrelletes o cap a la llegenda. Esta mirada des de diferents punts apareixerà des del propi relat personal de cada participant i no tant des de la ficció, ja que majoritàriament els participants de l'obra s'interpretaran a ells mateixos. Al final el que fem és donar veu a totes les persones que vulguen explicar la seva vinculació personal en les estrelletes, ja siga des d'un punt de vista científic, de fe o totalment personal.
- Al mateix temps, la història de les estrelletes és una excusa per parlar de la identitat col·lectiva.Sí, i durant l'espectacle hi haurà jota, ball, la banda de música, el seguici o la presència del riu. És un espectacle que s'ha de sentir, perquè apel·la més a l'emoció que a l'intel·lecte. Serà com una mena de collage de moltes coses, que aniran simultàniament o no, però que acabaran exposant una sensació més que una idea o una història.
- Com comentaves, aquest estiu es va fer una crida popular a Tortosa per recollir històries vinculades a la llegenda.Sí, i sis o set ciutadans han estat escollits per explicar la seva història en escena. Ha estat complicat triar qui participaria, perquè molta gent estava disposada a explicar-nos la història a nosaltres, però no volien fer-ho en directe. Hi ha relats preciosos, se'ns posen els pèls de punta en recordar-los.
- Recordes algun dels més curiosos?Un que ens va emocionar molt i que no sortirà a l'espectacle ens el va explicar una persona gran i va d'un noi i una noia que, quan festejaven, anaven amb la família a l'ermita de Mig Camí. Allí la parella es perdia a la zona de les estrelletes i feien veure que en trobaven una per apropar-se i fer-se un petó. N'hi ha d'altres més tristes de gent amb malalties greus que tenen el ritual d'anar cada cap de setmana a Mig Camí a buscar estrelletes. O la d'unes xiquetes que, de menudes, pensaven que les estrelletes de Mig Camí queien del cel i, quan van saber que eren fòssils, no sabien que era més emocionant si la història que havien cregut durant anys o que fossen part d'éssers que vivien allí fa milions d'anys.
- A més dels relats, durant el procés creatiu també heu comptat amb agents locals com la Banda Municipal i l'escola Lo Planter. Quin paper han tingut?La Banda ens aportarà part de la música de l'obra, mentre que les dones de Lo Planter seran part del fil conductor, primer com a balladores de jota i en algun moment determinat representant a una pagesa gran; la pagesa tortosina. L'espectacle és intencionadament femení, per això qui ens guia durant tota l'obra és també una dona. Tot l'equip som dones excepte Iban i Carlos, per això la nostra voluntat era que la participació també fos majoritàriament femenina i ho hem aconseguit.
- Com encaixa tot això amb el nom 'Tortosa, Totrosa, Sortosa'?Al final és un joc de paraules on volíem posar-li una mica d'humor. És a dir, una de les coses que tenim en comú és este interès pel fet ritual i per la tradició, però això a vegades "agafa molta gravetat". Nosaltres no som devots, però tenim respecte cap a estes coses i ens emociona, però això no impedeix que treballem en què hi hagi duresa, però no massa.
- Iban Beltran, Silvia Delagneau, Olga Fibla, Carlos Martorell... Com ha sigut treballar amb altres professionals ebrencs que, com tu, tenen una llarga trajectòria fora de casa?Per a mi ha sigut fantàstic, perquè Iban, Silvia i jo hem estudiat junts, com deia abans. Iban és de la meva primera promoció i Silvia de l'última. L'altre dia ho comentàvem, que els estudis d'art dramàtic són quatre anys, però crec que els tres vam estar-ne sis, que era el màxim que ens permetien. Per a mi ha estat molt emocionant, de fet el que més em va engrescar va ser haver de treballar amb ells, perquè havíem estat companys i ara ens retrobàvem a casa.
- Apropar als creadors del territori que han desenvolupat la seva carrera professional fora de casa era un dels objectius de l'espectacle. S'ha aconseguit?En el cas de l'Ajuntament de Tortosa vers Silvia era una cosa que havien de fer, perquè ella està tenint un recorregut professional excel·lent i no podien no tenir-la en compte en un esdeveniment d'aquest tipus. Que després Silvia penses en Iban i en mi és lògic també, més que res per una dinàmica pràctica, ja que per a mi és més fàcil anar a tots els assajos a Tortosa del que li seria si visqués a Barcelona.
Web Auditori Felip Pedrell
