El Top 10 dels autors ebrencs

“S'està quallant una literatura de qualitat escrita a l'Ebre i ambientada a l'Ebre, però que està traspassant les fronteres del territori com en el seu dia ho va fer Jesús Moncada", assegurava fa uns dies Manel Ollé. Amb motiu de la celebració de la Diada de Sant Jordi, hem volgut recollir fragments de text ja publicats en els que descrivim, moltes vegades amb l'ajuda dels comentaris dels propis autors, algunes de les millors obres escrites per ebrencs al llarg d'aquest darrer any. Assaig, novel·la, fotografia i gèneres hibríds per deleitar a tot tipus de lectors.

 

Germà Bel (Anatomia d'un desengany): Després d'un molt ben rebut Espanya, capital París (La Campana, 2010) amb què va passar a ser referència sobre infraestructures i transport, en el nou treball, Germà Bel emprèn l'actual context de conflicte entre blocs Catalunya - Espanya intentant fer-ne un anàlisi el més acurat, tècnic i desapassionat possible, dins els límits que la humanitat imposa. I hi reïx. “No dic res de nou”, s'explica: “Es tracta senzillament d'un anàlisi abstracte sobre Espanya des de Catalunya, des d'un punt de vista del funcionament de les diferents organitzacions”. Un anàlisi que, en emprendre'l, anava dirigit a un públic estatal, però que «ha anat evolucionant» a mesura que el llibre avançava fins esdevindre un llibre que, fora de cercles prou específics, serà possiblement més rebut a Catalunya que al conjunt de l'Estat. “La qüestió de Catalunya apassiona, però no interessa”, apunta Bel, reforçant així una de les tesis que enfoca de manera raonada, quasi acadèmica, en el llibre: “a la majoria de llibreries d'Espanya, els llibres sobre Catalunya s'acaben col·locant directament en una segona lleixa, per un simple criteri lògic de comercialitat”. (Oriol Fuster)

 

Joan Todó (L'horitzó primer): Ara fa poc més de dos anys, Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975) va sacsejar el panorama literari català amb la novel·la Primavera, estiu, etc. El llibre va calar molt bé entre els ambients lletraferits de Barcelona. Estic segur, però, que la generació d’ebrencs nascuts entre el final dels setanta i el principi dels vuitanta, que hem estudiat a Barcelona i que professionalment hem crescut lluny de casa, vam assaborir-la de manera diferent, perquè aquella no deixava de ser la nostra pròpia història. Com Rojals, l’escriptor Joan Todó (La Sénia, 1977) forma part d’aquests joves —potser, ja no tan joves— nascuts amb la democràcia espanyola, crescuts en els anys vuitanta dels González i els Pujol, emigrants estudiantils dels noranta, ara assetjats per la crisi econòmica, professional i, sovint, també vital. I en el llibre L’horitzó primer, Todó traspua el pessimisme d’aquesta generació desorientada, que busca en les arrels la manera de repensar-se: hi explica com l’atur l’obliga a deixar Barcelona per traslladar-se a casa dels pares a La Sénia. Des del seu poble natal, reflexiona sobre la vida a pagès i la urbana, sobre la càrrega de les arrels i la cultura, l’existència i els atzucacs vitals. I ho fa amb una narrativa clara, sincera, experimentada i rica en vocabulari. Parla d’allò local sense caure en en la carrincloneria. Defuig de l’esnobisme, però és aboslutament modern. Com ja va demostrar en el llibre de contes A butxacades, Todó és un escriptor que ha vingut per quedar-se, per engreixar les lletres catalanes i situar els paisatges del Montsià en el mapa literari de Catalunya. (Oriol Gracià).

 

Cinta Arasa (Missió Trobaritz): L'autora hi construeix una faula que, amb delicadesa i elegància felina, dispara a la diana d'una de les xacres socials més exteses en l'espai i el temps: la misoginia. De fet, les trobairitz van ser poetes catalanes, valencianes, occitanes i nord-italianes del segle XII que van ser tingudes poc en compte en comparació amb els homes poetes contemporanis de l'època, els trobadors. Arasa, que va rebre el premi Enric Valor per la novel·la Vaig fer la maleta un dia de juny ambientada en l’any 1909, confessa la seva passió per escriure històries que mostren petits microcosmos socials ubicats en èpoques diferents, com els trobadors de l'Edat Mitjana en el cas de Missió Trobairitz o la burgesia catalana de principis de segle en Vaig fer la maleta un dia de juny. No és una casualitat que aquesta escriptora sigui llicenciada en Ciències Polítiques. "M'interessa parlar sobre desigualtats socials, documentar-me, mirar al passat, per intentar encarar millor el futur". Un llibre que podríem qualificar de literatura infantil o juvenil, però que tracta un tema social important com és la reivindicació de la tasca de les dones i de l'univers femení... “La figura de les trobairitz m’ha interessat molt des que les vaig descobrir a una classe de literatura catalana de tercer de BUP. Mai no m’havia proposat d’escriure’n res, sobre elles, però sí que sempre llegia qualsevol cosa que em caigués a les mans i que hi estigués relacionada” diu. “La història de les trobairitz és una història de dones silenciades, no durant la seva època, en què gaudien de reconeixement social i literari, però sí més tard, quan els historiadors van fer una anàlisi totalment misògina de la seva obra i de la seva figura com a creadores literàries”. (Anna Zaera)

 

Yannick Garcia (La nostra vida vertical): Els que el coneixen, diuen que sempre ho és, d'impecable. En el que diu i en el que fa. El jurat del 'Premi Documenta' el va elegir com a millor autor jove de l'any amb l'obra de relats La nostra vida vertical, un recull d'històries, totes elles amb un fil argumental: l'interés per l'"ascens social" dels protagonistes. Segons l'autor: “Els relats que conformen el recull tenen, aparentment, poc d'unitaris: passen en espais i èpoques molt diferents: Sibèria, Brasil, Suïssa, Nepal... El títol, però, fa referència a una manera de viure que sí que uneix els protagonistes del llibre: tots apunten alt, volen pujar sempre a tots els ascensors, progressar, millorar, ascendir, alguns transcendir i tot... amb el gran risc que això comporta: la possible caiguda cada cop des de més amunt”. L'autor posa l'estil al servei de cada història, que acaba representant un petit univers carregat de simbologia. Quan acabes el llibre, cada relat ha deixat en algun racó de la memòria algun sediment i, al final, posats junts, la sensació d'haver llegit un llibre sòlid sobre les petites coses que ens mouen. En aquest cas que les històries tinguin aquest component deslocalitzat, li atorga al lector la sensació que molts dels dubtes i moltes de les misèries dels protagonistes són indefugiblement universals. (Anna Zaera)

 

Josep Igual (Amors gairebé eterns): “Jo no escric soft-porn”, ens comentava amb ironia l'autor quan vam entrevistar-lo. A Josep Igual no li fa massa gràcia veure's encaixonat en alguna corrent que pugui semblar mainstream. Dit d'una altra manera, que respongui als interessos dels mercats, entitats incorpòries d'essència dubtosa i interessada. Ell sap i predica que allò genuí no es paga. Entenc que, de camí a la cinquantena, sigui ell mateix qui hagi de puntualitzar les possibles confusions. “Els editorials s'han tornat bojos demanant per encàrrec als escriptors novel·les eròtiques”. No només el temps de confecció literària t'aporta pistes sobre aquesta suposada bombolla de novel·la eròtica, també la temàtica. “Volen historietes lleugeres, que et posin calent ràpid i poca cosa més”, diu l'escriptor de Benicarló afincat a La Ràpita just quan acaba de presentar Amors gairebé eterns. L'última publicació de Josep Igual és un recull de relats breus classificats sota aquest gènere en la superficie, però que teixeixen, frase a frase i personatge a personatge, un calidoscopi de la inconsistència humana, gairebé sempre sublimada a través del desig carnal. L'escriptor, amb ànima de periodista, utlitza la ficció per exposar inquietuds i fascinacions inspirades, òbviament, en la vida real. “S'entèn que m'he criat entre capellans i això de la repressió sempre genera curiositat”, diu sense perdre el sarcasme. “Recordo que em van impressionar les pel·licules de Bilbao i Caniche de Bigas Luna. El cineasta podriem dir que va ser un dels meus inspiradors”, diu. (Anna Zaera)

 

Francesca Aliern (Les passions de la menestrala): Francesca Aliern ens regala a Joana, la Menestrala, amb la mateixa garantia literària que Ana Ozores embolicada magníficament per Clarín; Emma Bobary entregada a la immortalitat per Flaubert; l'herbolària soltada al cel dels ulls lectors per Andreu Carranza o Fernande, la bella màgicament vestida de protagonista per Toni Orensanz. Què té d'especial Joana? Què té de captivadorament singular la Menestrala? Per sobre de tot, que és un personatge que supera les pròpies circumstàncies, carregant-se la teoria d'Ortega i Gasset de "l'home és ell i les seves circumstàncies", amb la perxa de la seva personalitat fa un salt social d'alta volada i passa de l'angoixa econòmica més ofegadora, a veu i acció uniformement accelerada d'una família que ella ressuscita de la pols de l'economia enrunada, reconstrueix una família que l'adopta i ella adopta amb l'acceptació d'un matrimoni de conveniència, i es mostra a tota hora plena d'adjectius en positiu, adjectius tots i cadascun d'ells, antònims dels del seu marit apòcrif. L'amor vertader la durà pels viaranys del perill, però no girarà la cara a Eros; De fet, no girarà el bell rostre a res que empeny el seu sentit del progrés personal i familiar, el seu arrelament a la nissaga que el segueix, la seva fidelitat i devoció als que li són fidels i devots, la seva mirada ampla i moderna respecte a l'estretor i els atavismes de molts i moltes dels que comparteixen novel·la amb ella, la seva revolució interior que arriba fins al dol per la pèrdua d'altri, on més enllà de les convencions, tria el dol per l'amant i el seguici fúnebre de les seves despulles, mentre obvia per impediment d'elecció salomònica, el mateix recorregut dolorós a l'ombra d'un marit traspassat que durant tot el llibre ens és presentat com gairebé un esperpent valleinclanesc o un bufó sense més personalitat que una grolleria tan pueril com constant, l'amor a l'hora de la mort es guanya el dret a ser immortal. (Albert Guiu)

 

Jesús Serrano (Teresina no sap cantar): Una granota d'ullal intrèpida es posa les espardenyes per recórrer el territori en busca d'aquelles cançons populars que, moltes vegades, a la fràgil biblioteca de l'oralitat corren el risc de desaparéixer. Teresina no sap cantar és la divertida proposta de l'ampostí Jesús Serrano qui, després de sorprendre'ns amb el personatge imaginari Miquelet Setencàrrecs - en aquella ocasió recuperava històries populars ampostines- ara dóna protagonisme a la seva acompanyant, la granota Teresina, per continuar la tasca etnogràfica i posar a l'abast de les noves generacions cançons populars de totes les Terres de l'Ebre. Amb el seu peculiar estil divulgatiu - i amb el suport de les il·lustracions de Jordi Alfonso-, Serrano ha tornat a aparéixer a l'escenari literari ebrenc, no sense engegar una curiosa campanya de màrqueting viral que consisteix en recórrer botigues i institucions d'arreu del territori per fotografiar tothom amb la seva Teresina, per després fer rodar les imatges per les xarxes socials. Serrano, que reconeix que en la societat ebrenca s'està produint un destacable moviment de recuperació etnogràfica, destaca algunes de les estrofes recollides en el llibre amb molt de rerafons social. “A la voreta del riu, mare, m’he dixat les aspardenyes. Mare no li digue al pare… que demà aniré per elles.” "Ens va agradar força aprendre el significat subjacent d'aquesta lletra tan coneguda que parla, veladament, de la pèrdua de la virginitat. Els nostres avantpassats eren gent molt sàvia i ocurrent! (Anna Zaera)

 

Miquel Reverté (Cròniques d'una mar desapareguda): “Santa Maria d’Atipar, no ho puc amagar, és el meu poble, Sant Carles de la Ràpita. Atipar, igual com va fer Salvador Espriu amb Arenys de Mar quan va construir el mite de Sinera, és Ràpita al revés. És la versió ebrenca de Sinera”. Podem dir que l'autor de la millor novel·la relacionada amb assumptes marítims, enguany és rapitenc. Miquel Reverté (La Ràpita, 1966), llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat Rovira i Virgili i professor ara a l’institut Els Alfacs de La Ràpita, ha estat el guanyador de la darrera edició del premi 'Nostromo' amb la seva novel·la Cròniques d'una mar desconeguda, un reconeixement que li ha suposat poder editar uns 1500 exemplars de la novel·la amb l'editorial Juventud de Barcelona a finals d'any. L'obra premiada pel jurat és el relat costumbrista de la vida als carrers d'una vila marinera on els seus habitants comparteixen una mateixa identitat molt marcada pel mar i l'ofici de pescador a la dècada dels anys 50-60. Reverté, que ja s'havia mostrat interessat en aquesta temàtica en la seva anterior publicació Quinossio, ha construït una novel·la coral propera al realisme màgic en què deixa notar la nostàlgia d'uns anys que l'autor troba a faltar. " Sí, és una mena de catarsi dels meus primers anys vivint gairebé a la vora de la mar. Necessitava escriure totes aquelles vivències", ens va dir. (Anna Zaera)

 

Toni Orensanz (L'estiu de l'amor): És un amant dels detalls de la vida quotidiana. És la realitat més propera i el contacte amb la gent el que li proporciona el material que, després d'una digestió creativa, convertirà en relats. Uns relats que sempre respiren l'aire de les històries universals. L'estiu que Picasso va passar a Horta de Sant Joan amb la seva amant, Fernande Olivier, és la gran història que ha bullit al seu cap durant més d'una dècada. L'estiu de l'amor (Ara Llibres) parteix d'aquesta fascinació que va provocar la bellesa francesa al poble fer un retrat de la vida rural a casa nostra a principis del segle XX. Més de 100 anys després de l'estada del pintor i la seva amant a Horta, els carrerons costeruts i les muntanyes tornejades han tornat a reviure aquell cèlebre episodi amb la publicació del llibre. “Les meves històries sempre parteixen de la realitat, no sóc un Tolkien, capaç d'inventar mil personatges fantàstics”, explica. Potser escriure novel·la era l'evolució lògica d'aquest periodista que sempre ha defugit de la rigidesa dels gèneres clàssics. Després de molts articles a l'esquena, en aquest moment de la vida s'ha permès la llicència d'exercir el poder que atorga moldejar la realitat al seu gust sense cap tipus de limitació. “La història d'una francesa, arribada de París, que revoluciona tot un poble rural de principis del segle em va semblar molt potent”, explica, recordant que va ser el 1998, treballant de periodista a les Terres de l'Ebre, quan va sentir per primer cop aquesta història, explicada pels propis veïns d'Horta. (Anna Zaera) 

 

Vicent Pellicer (El massís del Port: bellesa insòlita): "No és el mateix si fas una foto un segons abans que un després. La realitat està en constant moviment i això ho sabem molt bé els excursionistes. He intentat retratar belleses insòlites en moments exquisits. Són accions, bestioles que surten, llums.... Si abans el viatge era un itinerari, ara el viatge són les imatges.” Com l'amor o la passió, la millor fotografia arriba molts cops en el moment menys pensat. La predisposició i el desig amb què s'espera aquell instant sublim fan que, quan arribe el moment, el plaer sigui encara més gran. Vicent Pellicer (Valdealgorfa, Baix Aragó, 1956), un dels màxims exponents de la literatura de natura a les Terres de l'Ebre, ha volgut posar el zoom en racons dels Ports. Entre boscos i fonts, flors i animals salvatges, Pellicer ha vist com el temps s'aturava al immortalitzar amb la seua càmera de fotos diferents escenes màgiques que s'han gestat a la natura. En aquest cas, ha abandonat la ploma per retratar una realitat en estat pur, sense mediacions i sense l'artifici mínim obligat que imposa el llenguatge. "De la quinzena de llibres que he publicat, n'hi ha dos que parlava també a través de les imatges de les Terres de l'Ebre. Moltes vegades les imatges són una bona manera de parlar de les sensacions que tenim com a excursionistes. Per què no donar el pas a la imatge? Vaig pensar. Tot i que l'edició d'un llibre d'imatges és car, vaig decidir tirar-ho endavant. Tinc 57 anys, ja tinc una edat, penso que és el moment de mostrar-me com a fotògraf".  (Anna Zaera)