Plantada Arròs

Foto: 

Cedida
Agustí Clua plantant arròs a la manera tradicional

Elogi a la vida i a la terra. Diàleg imaginari entre dos escriptors ebrencs

El filòsof Joan Josep Rovira i l'escriptor Agustí Clua publiquen 'Breu Tractat de Filosofia Rural' i 'Tardets' respectivament
Anna Zaera
,
14/01/2016
Llibres
Últimament han coincidit dos llibres a la meua tauleta de nit. 'Breu Tractat de Filosofia Rural' (Tartaruga Edicions) del filòsof Joan Josep Rovira (Cinctorres, els Ports de Morella, 1947) i 'Tardets' (Viena Edicions) d'Agustí Clua (Camarles, 1968). De seguida, vaig connectar els dos discursos i vaig imaginar-me un diàleg entre aquests dos autors que, tot i pertànyer a diferents generacions, coincideixen en fixar-se en la terra i en els ritmes de la naturalesa com a fulla de ruta vital. Rovira amb el suport de les reflexions filosòfiques i Clua a través d'un conjunt de narracions que evoquen els afers diaris d'una vida rural en aparent extinció, ens fan coincidir en uns mateixos interrogants. Què és el progrés? Què és perdre el temps? Què és allò important en la nostra vida? Emprenc un diàleg, per separat, amb aquests dos autors que ens porta a unes reflexions virtualment entrellaçades.
Rovira amb el suport de les reflexions filosòfiques i Clua a través de narracions que evoquen els afers diaris d'una vida rural en aparent extinció, ens fan coincidir en uns mateixos interrogants. Què és el progrés? Què és perdre el temps?

Anna Zaera: Una d'elles és la crítica a l'home com agent "civilitzador" i l'elogi a la senzillesa de la vida al camp i els cicles de la natura. Quina era la intenció d'aquest 'Breu Tractat de Filosofia Rural'?

Joan Josep Rovira: El 'Breu Tractat' no és fruit d'una intenció; més aviat, és fruit d'unes vivències en una vida ja madura, o - millor dir - madurada. No està escrit com una "batalleta" dels rurals contra els urbanites. És més aviat una reflexió sobre el perill que el món maquinal esborre de les consciències actuals la possibilitat de pensar en un món distint, amb aparells útils, però sense sucumbir a l'allau d'aparells inútils que enganxen la seua inutilitat a milions d'éssers humans.



Agustí Clua: Estem perdent la capacitat d'il·lusionar-nos per una posta de sol, per un passeig amb lluna. En el meu llibre 'Tardets' sobretot poso èmfasi en el fet de ser conscients de la riquesa que ens aporta cada dia la naturalesa. En aquest llibre li dono la paraula, intento transmetre el que la naturalesa m'aporta...

Joan Josep Rovira: En aquests moments, som homo naturalis, homo maquinalishomo virtualis. Però a pesar de tot, nosaltres, volguem o no, continuem sent homo naturalis. Avui, per exemple, acabarem el dia sense haver tocat la terra ni olorat l'aire, però en canvi, si hem estat 14 hores treballant o 10 més embadalits mirant en una pantalla, direm que no hem perdut el temps. 

Anna Zaera: Tenim mal entès què és el progrés?

Joan Josep Rovira: Si el progrés és viure en una ciutat com Pequín anem malament. Progrés no vol dir altra cosa que "caminar". Però l'home ha volgut caminar tant, tant de pressa, que ara està a punt de caure en el seu propi abisme. I què és l'abisme? Doncs les armes, les bombes atòmiques, la contaminació...

Anna Zaera: Joan Josep, presentes una distopia del món maquinal devorant el món natural. Què t'ho porta a pensar?

Joan Josep Rovira: Que el món maquinal està devorant el món natural és tan evident que no cal ni pensar-ho. Només cal obrir els ulls. El sistema capitalista global s'ha oblidat que l'economia està en funció de l'home; i només actua dirigit per les variacions d'una economia purament dinerària. L'altre dia veia unes imatges de Pequín en les que sortia una noia jove amb una mascareta mirant un mòbil, envoltada de la boira contaminada típica de les ciutats xineses. Era la viva imatge d'un emboirament també personal, de la falta d'aire i d'espai d'un individu que no pot veure més enllà del que té davant d'una pantalla. La ciutat emboirada crea persones emboirades. És com el mite de Plató.

Anna Zaera: En el llibre d'Agustí, hi ha algunes paraules elegides per encapçalar els capítols que són tòtems vitals genèrics, com per exemple "mare", "desig" o "paradís", i d'altres conceptes molt lligats al nostre territori com "arròs", "albercoquer" o "salabror". És aquesta una manera de despertar d'aquesta boira? A més, el teu llibre em sembla un elogi als noms propis, a les històries petites i als paisatges que molts cops no destaquen per ser una postaleta però són bells i autèntics.

  • imatge de control 1per1

 



Agustí Clua: Vull donar transcendència a coses que, de tan rutinàries, ens passen desapercebudes. La mala mar, la planta que creix miraculosament d'entre les pedres, l'arbre que sobresurt i s'enfila entre les males herbes en un petit solar, enmig de grans edificis. Allò que m'inspira més és la visió d'estos petits detalls mentre estic escoltant una música bella. Moltes vegades, intento recrear literàriament històries reals, com la del pastor que va travessar el riu gelat.

Anna Zaera: El capitalisme com a bèstia devoradora de l'essència...

Joan Josep Rovira: El temps ja no és humà; perquè el sistema capitalista ha trencat el ritme humà de la vida; i això comporta que l'home visca accelerat i deleròs, devorat pel neguit. L'home perd la conversa, oblida el Ser i es mou en una cerca infinita d'ens objectuals que mai li donaran la plenitud.

Anna Zaera: Agustí, escriure és la teva manera de preservar-ho?

Agustí Clua: La meua manera de preservar això és fer, tot escrivint, que tothom, d'aquí o foraster, s'adone de la riquesa paisatgística que tenim aquí baix.

Anna Zaera: Estàs d'acord amb la idea de Joan Josep que moltes vegades els humans utilitzem la natura amb una funció lúdica? Per fer realitat els nostres desitjos de grandiloqüència o senzillament la nostra voluntat, sense respectar-la prou?

Agustí Clua: Sí, hi estic d'acord, cada vegada es respecta menys. El meu objectiu literari és fer de cada detall que ens ofereix la natura un pas més per arribar a la bellesa.

Anna Zaera: Agustí, en el teu llibre 'L'Absenta' ja et posaves en la pell d'una dona rural que ha patit la vida al camp. Quins valors trobes a faltar d'aquelles èpoques i què creus que ha anat a millor?

Agustí Clua: La solidaritat amb els veïns o amb els forasters, la senzillesa de viure amb quatre coses, la capacitat d'aprofitar-ho tot, ja que abans no es llençava res, tot s'aprofitava. El que ha anat a millor, evidentment, és que les penúries dels nostres iaios ens han permès viure actualment amb tot tipus de comoditats. Per exemple, pots portar una terra d'arròs només treballant-hi els caps de setmana...

Joan Josep Rovira: El que tracto quan parlo de la vida rural no és que no haguem de progressar. Ma iaia va morir d'una apendicitis en un poble on, ara, en un moment l'haguessin salvada. La tècnica sempre ha d'estar en favor de la humanitat, però quan es perd la finalitat humanística, l'home desapareix i es crea una fantasmagoria de números, d'imatges. Oblidem les trobades directes i la paraula que ens vincula. Heidegger ja diu que la paraula és la casa del ser. Com ara, que estem parlant. Però la gent diu "corre, no perdis el temps...". Això no és perdre el temps. Quan estem perdent el ritme vital que marca la naturalesa, sí que estem perdent el temps.

 

  • imatge de control 1per1
A

També et pot interessar