Cinta Farnós

Foto: 

Surtdecasa

Cinta Farnós: "Només parlo de coses que he sentit o que em fa por sentir"

La novel·la ‘Geosmina’ suposa el debut literari de l’autora perellonenca
Judit Monclús
,
03/02/2022
Llibres
El debut literari de Cinta Farnós (el Perelló, 1986) amb ‘Geosmina’ (La Magrana, 2022) enceta la nova etapa de l’editorial i destapa el talent d’aquesta escriptora amb formació de politòloga. A ‘Geosmina’, la Llúcia, que viu a Irlanda, ha de tornar a les Terres de l’Ebre després que el seu pare li comuniqui que la seva mare ha mort en un accident de trànsit. La particular relació que mantenien totes dues, basada en els silencis, la porta a emprendre el viatge que la seva mare anava a fer abans de morir: visitar una amiga a Astúries de qui la Llúcia en desconeixia l’existència. Un trajecte que s’acaba convertint també en un viatge emocional al passat ple de secrets, fugides i renúncies.
És una història d’incomunicació i de silencis, que, de vegades, també poden comunicar moltes coses.

- És la teva primera novel·la i la trama comença a Irlanda, que va ser on vas decidir de començar a escriure. Què va ser el que et va fer donar aquest pas?
Des de petita que llegia molt i fins i tot havia participat en concursos literaris al poble. El que passa és que mentre estudiava la carrera vaig deixar de llegir qualsevol cosa de ficció, només llegia coses relacionades amb els estudis. Va ser més tard, a Irlanda, precisament, que tenia més temps lliure, quan vaig reprendre les ganes de llegir i d’escriure. De fet, aquell temps vaig escriure una guia gastronòmica del Camí de Sant Jaume, que vaig acabar publicant, però em vaig quedar amb les ganes de fer una novel·la. Quan vaig tornar aquí, vaig començar un curs a l’Ateneu Barcelonès amb l’objectiu d’escriure-la. I com que va ser a Irlanda on vaig tornar a recuperar aquest interès, suposo que per això l’inici de Geosmina passa allà.

- La geosmina, que en grec significa “aroma de la terra”, és la substància que fa que notem l’olor de terra mullada, una olor que tots identifiquem fàcilment quan plou. És una sensació agradable malgrat que la pluja pugui arribar a ser insistent i molesta. És un títol que estableix un bon paral·lelisme amb la història que narres i el clima que la contextualitza...
És una olor, igual que la de la llenya cremada, que ens transporta a moments agradables, a records. A tots ens evoca alguna cosa. Això em va passar a mi quan vaig començar a pensar la novel·la, que vaig notar l’olor i, en aquell moment, em va transportar a un record de la infància i vaig pensar que seria una bona manera de lligar vides perquè és una cosa que tots hem notat. Potser algun químic ens hauria de dir quina seria la incidència de la contaminació amb l’olor o amb els bacteris [riu]. En tot cas, és un element permanent, que sempre hi serà. Nosaltres ja no hi serem però aquesta olor continuarà i potser en la vida d’alguna altra persona li recorda la nostra existència. Vaig decidir que seria un punt d’unió de les vides dels personatges i també que seria el títol crec que molt abans de saber com aniria la història. A més, a Irlanda plou i a Astúries, també. A les Terres de l’Ebre no plou tant però per això es nota més la geosmina, perquè és un lloc més de secà. La novel·la ja ho diu: és una olor que es nota quan no estàs acostumada a la pluja perquè allà on plou sobre mullat ja no s’activa, la geosmina. Fent un paral·lelisme amb la història, seria com una notícia pot revolucionar o ser un revulsiu en la vida d’una persona de la mateixa manera que ho fa la pluja quan aixeca la geosmina.

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1

- Quan passa la pluja, la geosmina deixa una sensació olfactiva agradable. A la història, també obre noves vies a la sensació de reclusió que mostren els personatges a través de les seves vides després de prendre decisions que els van fer triar i, potser, també quedar-se estancats...
Els personatges no han sabut amollar les renúncies que han fet i llavors s’han quedat en terra de ningú, més que no pas estancats. Potser també passa quan no tens la vida que has volgut però potser l’estancament s’acostuma a relacionar molt amb la rutina, amb el dia a dia. Sembla que la rutina sigui una cosa que hem escollit nosaltres. En canvi, els personatges de Geosmina, tret de la Coya, diria, no s’han fet responsables de les seves decisions i estan vivint-ne les conseqüències, de no tenir una vida satisfactòria, de no acabar de sentir que pertanyen a un lloc, a unes persones. No accepten del tot la decisió que van prendre en algun moment en concret.

- Però ‘Geosmina’, a més de ser una història de fugides i renúncies, també és una història d’incomunicació...
És una història d’incomunicació i de silencis, que, de vegades, també poden comunicar moltes coses. Amb el personatge principal, la Llúcia, es veu molt això, perquè la relació amb la seva mare es basa en el silenci d’una manera positiva, com un lloc de pertinença comú de totes dues. Després, aquest silenci sí que significa incomunicació cap als altres i cap a un mateix, per aquelles coses que es callen, que no s’acaben de dir perquè no s’atreveixen.

- Però, a la vegada, el llibre demostra que destapar la veritat, per molt que dolgui, sempre acaba posant les coses a lloc. Si més no, a entendre una realitat determinada...
Per a la Llúcia, ho significa. Crec que és un descans per a ella poder entendre d’on li ve tot el que ha viscut, que no ho havia entès i ho havia normalitzat d’una manera que ha afectat la seva vida. Hi ha altres personatges, com ara el Cesc, a qui no se’ls acaba de solucionar perquè no s’acaba de destapar del tot. Li agradaria treure’s el pes que té damunt però no ho aconsegueix. La Blanca tampoc ho aconsegueix perquè no ho ha fet en vida.

-La Llúcia és la protagonista però la figura de la seva mare sempre hi és present, sobretot per la llosa que li ha suposat la relació que ha tingut amb ella. Això és el que li provoca que sigui incapaç de mantenir lligams, ja sigui amb persones o amb paisatges?
És una llosa que ella viu com una molèstia però amb la seva mort comença a entendre que els límits de la seva mare també queden palesos en ella. Està emmotllada a la seva mare per la seva forma de tractar-la i d’estimar-la. Al llarg de la trama es pot desfer una mica d’aquesta llosa. Almenys, desemmotllar-la una mica...

- I veure que els límits de la seva mare no eren reals...
En realitat, no. Clar, es troba davant de la frustració que s’ha acostumat a estimar i a viure d’una manera que potser tenia motiu de ser així amb la seva mare però que, en realitat, no en tenia cap per ser així amb els altres.

- Els escenaris que trepitja la Llúcia són Irlanda, Astúries i les Terres de l’Ebre. Aquestes últimes, presents amb la força del paisatge però alhora difuminades perquè no les concretes. Aquest fet subratlla el desarrelament vital de la Llúcia amb els seus orígens?
Hi ha elements que es poden identificar a nivell de les Terres de l’Ebre però és veritat que li vaig donar molta importància a que no fos un lloc ben definit també precisament perquè crec que al final la Llúcia acaba definint-se pels altres llocs més que per on va néixer. Els altres llocs l’han fet més a si mateixa. Fins i tot quan viatja per carretera, el paisatge està ben descrit i ben definit però el seu lloc d’origen és un lloc que, d’alguna manera, vol deixar enrere.

- Creus que hagués mantingut aquest desarrelament si hagués arribat a entendre la seva mare en vida?
Crec que no perquè, d’alguna manera, la Llúcia, durant la seva infància, va intentar protegir la seva mare de la gent del poble, del que podien pensar, de les relacions amb la família... Si hagués tingut una vida diferent no hauria estat tan desarrelada perquè no hauria tingut la necessitat de defensar la seva mare i de protegir-se ella mateixa del seu voltant. Hagués pogut mantenir-ne els vincles però sembla que tampoc ha estat capaç de deixar petjada allà.

- La novel·la és un viatge que serveix perquè la Llúcia conegui el passat dels seus pares però, a la vegada, perquè es pugui conèixer millor a ella mateixa...
Al final, quan tenim temps buit, fent un viatge sola com el que fa la Llúcia aquests dies és quan realment pots centrar-te, encara que no vulguis, amb tu mateixa. I pots gestionar coses que amb la rutina i la feina del dia a dia no pots o no vols mirar. La Llúcia es troba una mica obligada a fer aquest viatge de records. Des de la mort de la mare i fins que arriba al poble, està en estat de xoc i de negació, no vol connectar amb res, fins que l’inconscient la bombardeja.

- “Viure una vida que no vas decidir per por, sentir que has estat poruga per no atrevir-te a decidir entre els camins, et deixa un pou de frustració que no et permet estimar i et fa cruel amb la gent que t’envolta”. L’aprenentatge que fa la Llúcia a partir del que s’imagina que li diria ara la seva mare és com la redempció de la relació entre mare i filla?
És un moment de reconciliació, sí. Hi ha un parell de moments de trobada entre mare i filla, quan la mare ja no existeix. Però sí, el moment en què comença a fer el viatge i el moment final, quan ella s’imagina la conversa amb la seva mare és la redempció, la reconciliació, l’acceptació de la dona que va ser. També del motlle que la Llúcia porta a l’esquena, sabent d’on ve i de què fuig. I que pot decidir no fugir més.

- Quin ha estat el repte més gran que t’ha suposat escriure ‘Geosmina’?
En realitat, no va ser tan complicat el procés d’escriptura en si com el disseny de la trama. La tècnica d’estructurar, de mantenir l’atenció, de procurar suficients punts de gir, que tingués sentit el conflicte i la novel·la en si va ser el que se’m va fer més difícil. L’escriptura la vaig gaudir moltíssim i la veritat és que és un procés en què em noto molt connectada amb les paraules. Va ser fàcil, escriure-la.

- Suposo que també va ser fàcil perquè, com has manifestat altres vegades, tu, com la Llúcia, també tens sovint aquesta necessitat de viatjar, de caminar, de sortir a trobar-te, d’aïllar-te per escriure...
Això és molt meu, sí. Sempre dic que parlo de les coses que m’han afectat o que crec em fa por que em passin. Només parlo de coses que he sentit o que em fa por sentir, com per prevenir-les d’alguna forma, de dir-me un camí de vida possible per si em trobo mai en una situació similar. Per a mi, el temps buit i tenir una mica d’espai propi sempre ha estat important.

Més informació: 

A

També et pot interessar