Joan de Déu Prats

Foto: 

Cedida

Joan de Déu Prats: "La història mítica s’ha amagat en l’inconscient, tant en l’individual com en el col·lectiu"

L’escriptor publica el llibre 'Història mítica de les Terres de l’Ebre'
Judit Monclús
,
12/04/2022
Llibres
Més enllà de la història estricta, els pobles també s’expliquen a través de les llegendes i mites que n’han forjat el seu caràcter. L’escriptor Joan de Déu Prats (Barcelona, 1962), que fa anys que es dedica a la divulgació mítica i fantàstica, ha publicat 'Història mítica de les Terres de l’Ebre' (Comanegra, 2022). El llibre, il·lustrat per Maria Padilla, explica el territori a través de la història, però endreçada en aquesta ocasió a partir de mites, fenòmens i personatges que han confeccionat l’imaginari col·lectiu fantàstic d’aquest territori i que també formen part del paisatge ebrenc.
Les llegendes i els mites són ecos del passat, que no són els històrics però que ens parlen de com somia un indret

- Per què un territori necessita una història mítica que l’expliqui?
En aquest cas, aquest llibre arriba en un context concret. Amb l’editorial Comanegra, vam fer fa uns anys 'El Gran Llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya' per recollir el patrimoni intangible català. Altres cultures ja ho havien fet, però aquí encara no ho havíem recollit. Llavors, en vam fer un altre també amb il·lustracions de la Maria Padilla que portava per títol 'El Gran Llibre dels Indrets fantàstics de Catalunya'. Hi ha llocs mítics al món com El Dorado o Xanadú però és que aquí també en tenim. El llibre és una geografia per visitar diversos indrets i, amb els ulls de la imaginació, recordar perquè són mítics. Més tard, vam fer 'Història mítica del Cap de Creus', que és un indret que té una energia molt especial, amb els Pirineus que entren al mar, dòlmens, pirates, corallers. A partir d’aquí, vam dir que podríem fer el de les Terres de l’Ebre, perquè no deixen de ser les dues puntes del país, l’Ebre és el riu per antonomàsia i, a més, és la Catalunya Nova. Es tracta d’un territori del país que, comparat amb altres, està menys reivindicat o és menys conegut. Aleshores, 'Història mítica de les Terres de l’Ebre' vol divulgar la història mítica d’aquest territori a la resta del país.

- Però aquesta història mítica, quina influència té en el caràcter d’un territori?
Més que influenciar-lo, el que fa és dotar-lo de més consciència. Les llegendes i els mites són ecos del passat, que no són els històrics però que ens parlen de com somia un indret. Hi ha molt material d’antropòlegs, de folkloristes, d’etnòlegs, que ho poden descriure. En el cas del llibre, però, hem cosit la fantasia d’un territori i hem jugat amb la seva història. Quan el llegeixes, t’ajuda a tenir una visió més profunda de com és aquella zona, de com pot ser el tarannà de la gent, sense que sigui un llibre que pretengui explicar justament això.

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1

- Com dius, 'Història mítica de les Terres de l’Ebre' no parla només de mites, sinó que els engloba en un exercici de divulgació eminentment històrica que s’inicia en temps immemorials. Com ha estat la tasca per documentar-te i lligar aquestes dues parts per explicar-les alhora?
En començar el projecte, em vaig trobar amb dos dels llocs més importants de la Catalunya Nova, que són la Turtuixa dels andalusins i Làrida. A l’Edat Mitjana, aquestes ciutats eren més importants que Barcelona. Fins i tot cal tenir en compte que ara fa poc s’han descobert assentaments fenicis a la boca de l’Ebre que semblen anteriors al famós Empúries dels grecs. Després, hi ha el tema del riu Ebre, que deriva d’Hiberus, que donava nom als ibers. Per tant, és el riu que dona nom a la Península Ibèrica. És un dels grans rius del Mediterrani i va ser molt important, sobretot a la part de la desembocadura de Tortosa, perquè allà hi ha la confluència del que era la Via Hercúlia, que després vam anomenar Via Augusta i que ara en diem l’eix Mediterrani, una via molt important de l’antiguitat, que va des del Pirineu fins a Cadis. El Mediterrani és una altra autopista de l’antiguitat, que portava tota la saviesa de l’Orient Mitjà, dels fenicis i dels egipcis, com ho és el riu mateix, que puja i penetra la Península Ibèrica i és una autovia de primer ordre que els romans van utilitzar per conquerir-la. Tot això té una importància molt gran que també té una part mítica. Per exemple, el Pilar, el santuari marià més important, que es troba a l’Aragó. Està fet amb marbre de Tortosa i, segurament, abans corresponia a alguna divinitat pagana venerada per la seva fertilitat. Però és que Tortosa mateix té la Verge de la Cinta, que té una llegenda que explica com va donar aquesta cinta al diaca de la catedral. Una cinta que ve de la paraula incincta, que en llatí vol dir afluixat i que ha derivat en “estar en cinta”. A l’antiguitat, les dones duien una túnica amb una cinta lligada a la cintura, però que quan estaven embarassades se l’havien de treure perquè el fetus es pogués desenvolupar bé. No deixa de ser una divinitat cristianitzada de la fertilitat que, evidentment, porta el riu. En altres èpoques, també hi hem anat lligant religió, mitologia i criatures fantàstiques, com ara els gambosins, la cucafera, alguna sirena que hi ha a la desembocadura del Sénia, Gandòfia, que és un paradís rural on hi havia molt menjar i beure i que coincideix amb Gandesa, on hi ha una catedral del vi. La feina ha consistit a anar lligant això d’una forma maca i divulgativa, i en treure brillantor a coses que hi ha sigut sempre, però que potser molts teníem oblidades o no recordàvem i a les quals els podem atorgar categoria de reivindicació del territori.

 

Joan de Déu Prats en una presentació del llibre | Foto: Cedida
- L’element central que uneix la majoria de les històries que apareixen al llibre és el riu Ebre, el Pare Ebre, com surt esmentat en aquestes pàgines. Quina força té un riu en l’aparició dels mites?
En la mitologia grega, que és la nostra, el riu primordial que envoltava la Terra era Oceanus, que va tenir molts fills, els diferents rius que hi ha al planeta. A tot el Mediterrani hi ha aquests rius, que tenen escultures mitològiques, ja que tenien un personatge que els identificava, que els atorgava un sentit sagrat. Sobretot, perquè els rius són sinònim de fertilitat. Si viatges per l’Europa humida, trobaràs rius molt grans, aquí, a Catalunya, només tenim l’Ebre, que són uns noranta quilòmetres des de Flix fins a la desembocadura i amb quatre comarques que coincideixen amb els pobles ilercavons, que eren els ibers d’aquesta zona, que eren molt rics, ja que el riu era un espai destinat al comerç. A més, la seva àrea d’influència també coincidia amb la diòcesi religiosa. Per tant, és un indret que el riu amalgama.

Després, hem de tenir en compte un altre aspecte important, com és el món andalusí. Tortosa va ser una de les taifes dels emirats independents més importants amb frontera amb els francs. Era un lloc amb una energia molt important vehiculada pel riu i també per ser de la Catalunya Nova, amb una cultura molt més gran que la de la Catalunya Vella. De fet, això és una de les coses que volíem reivindicar amb el llibre. El mite també és poètica però, a la vegada, és una altra manera d’explicar les coses més evidents: les guerres, l’economia i les classes socials. Al seu darrere, però, hi ha una manera de pensar i, en aquest cas, el riu Ebre ha condicionat molt la gent que ha viscut al seu voltant. L’Ebre era un lloc que ajuntava les persones, tot i que després també va ser frontera en el temps dels cartaginesos i dels romans. Tampoc no podem oblidar la Batalla de l’Ebre, que també va ser frontera entre feixistes i demòcrates. Tot això ha d’impregnar forçosament la gent i la terra. També és cert que aquest llibre no deixa de ser la visió d’un escriptor que ha intentat ser fidel a tota la informació que ha anat recollint per elaborar-lo.

- Òbviament, com dius, en ser les Terres de l’Ebre un terra de pas i de confluència de molts pobles, ha ajudat a la creació d’una història mítica pròpia amb més força i diversitat que en altres zones...
És un lloc que té molta personalitat i amb un bagatge molt gran, com ara el que recull el Delta de l’Ebre, que és una configuració on hi ha miratges, dunes, salines. L’Ebre va ser conquerit pels cristians, no només pel comte de Barcelona, que no tenia prou força, sinó que van venir-hi les ordes de cavalleria dels hospitalers, dels templers, que van estar a Miravet i també van fundar Amposta. Les ordes de cavalleria també tenen una mítica molt important, així que ho hem anat destriant amb el llibre.

- En tot cas, sirenes, llops, bruixes i altres criatures similars, són pròpies de més d’un territori. Per què hi ha aquesta existència comuna de segons quins éssers màgics o mitològics, que s’escapen d’un lloc concret?
Fins al Renaixement, a tot el món havien existit les criatures fantàstiques, que eren els esperits de la natura. Ara encara es conserva aquest pensament a l’Àfrica, l’Amazònia, la Sibèria i al Japó, on la seva religió és el sintoisme, que està basat en els esperits de la natura. Llavors, a tot arreu, tothom creia que la natura tenia una ànima i que estava representada en els arbres, les cascades, els rius, els boscos, les coves... Hi havia un sentit sagrat en tot això. La terra de l’Ebre també ha conservat els seus éssers, com ara Sòl-de-Riu, que és la sirena de la Sénia; la Serena, que és com una criatura alada de la zona de Gandesa, els marfantos, que no se sap ben bé si eren espectres que havien quedat a la terra marginal del Delta de l’Ebre o tenien a veure amb una cosa més real, com és el contraban i el desig d’allunyar-lo de segons quines mirades. Tot això era la manera com la gent imaginava aquests esperits de la natura en els quals tothom, generació rere generació, hi creia.

També va arribar el temps de les bruixes, que simplement eren dones sàvies, que utilitzaven la medecina natural, com s’ha fet en totes les cultures del món. De fet, aquí hi havia una tradició que continua a l’Ebre amb alguns curanderos. Tot això no és superstició, sinó que és el que ha quedat de l’antiga medecina natural i que era una herència que tenien les dones sàvies. Al segle XVII, la gent rica va fer pagar a aquestes dones sàvies el malestar que hi havia amb les guerres, les pestes i la fam, de la mateixa manera que després ho van focalitzar amb els jueus. Elles conservaven maneres de curar que ara hem perdut. I no només van matar aquestes dones, també homes que eren saludadors, que podien parlar amb animals i tenien visions extraordinàries. A Horta de Sant Joan, per exemple, hi va haver el franciscà conegut com a Sant Salvador d’Horta, que curava malalts vinguts d’arreu de Catalunya i de l’Aragó. Al llibre, també ho hem reivindicat perquè amb la crema de bruixes, amb la Il·lustració, que deia que només s’havia de creure en la ciència, i que al segle XIX molta gent va marxar a les ciutats i va deixar de viure en contacte amb la natura, s’ha perdut tot un coneixement. Ara nosaltres en diem que es tracta de superstició o de màgia però abans, en totes les cultures del món, hi havia aquestes creences que deien que hi havia esperits de la natura que havien de ser sagrats. L’Ebre, per exemple, també ha perdut el seu sentit sagrat.

 

Joan de Déu Prats signant exemplars del llibre | Foto: Cedida
- Alguns d’aquests mites, tot i que es vulguin deslligar de la religió, semblen acostar-s’hi pel tret de control i vigilància que se’n deriva, com seria, per exemple, en el cas dels gambosins o d’en Camunyes; altres sorgeixen per deixar testimoni de la història d’un indret, com és el cas de la Cucala de Miravet, o fins i tot, com un punt d’inflexió primari del feminisme, com seria el de la Serena, que adormia els homes però que infonia coratge a les dones. En general, amb quina voluntat sorgeixen aquestes històries mítiques?
Fins al Renaixement, la gent tenia una mirada diferent de la nostra, veia altres coses. Allò que era mític i allò que nosaltres anomenem realitat conformava un tot. Això ens indica que possiblement hi ha més coses i que la nostra mirada, per molt que pensem en el progrés i en l’evolució, és reduïda. Per exemple, una festa molt important al Japó és la dels cirerers en flor. Els japonesos van a contemplar un paisatge de bellesa efímera com són els cirerers quan floreixen. Mentre ells hi veuen l’ànima de l’arbre, nosaltres en fem una descripció científica. Per tant, la mirada és molt important i, fins al temps de les bruixes, nosaltres en teníem una altra de diferent que va continuar fins que van produir-se les guerres carlines. Després, tot allò tradicional i de més contacte amb el camp, amb la mirada més científica de veure el món, es va desprestigiar i només va quedar en reculls de contes per a infants. Al seu darrere, però, hi ha la manera com somia i imagina la gent. Ho hem acabat somiant amb històries d’ogres, sirenes, gambosins i marfantos que, evidentment, són fantasia però que sostenen l’eco dels antics esperits de la natura que a Europa en general s’han subestimat i en els quals ja no s’hi creu. Fins i tot parlar-ne pot ser considerat una superstició. Al llibre remarco que, abans, existia una mirada més completa i que hi havia unes entitats que, actualment, nosaltres no tenim la capacitat de veure.

- En un capítol del llibre, hi escrius: "El món és ple de formes vives canviants. Però la contemporaneïtat ha posat un vel d’escepticisme sobre l’esguard de les persones". Això vol dir que la història mítica es va acabar amb l’arribada del món contemporani?
La història mítica s’ha amagat en l’inconscient, tant en l’individual com en el col·lectiu. De vegades somiem coses i no en trobem la clau, però totes les seves disquisicions psicoanalítiques del mateix Freud estan basades en mites grecs: Eros, Tànatos, etc. Pel que fa al mite, hi va haver un moment en què els grecs van passar del mite al logos, de les coses poètiques al coneixement, però és que ara, subterràniament, el mite està tornant perquè és una manera poètica d’explicar coses que no es poden traduir en una fórmula científica. El món és tan immens i fabulós que, nosaltres, a través del mètode científic, l’hem reduït a una part que podem dominar. És el que veiem, però segurament hi ha molt més. No és que s’hagin perdut els mites, existeixen perquè constitueixen l’autèntica realitat i nosaltres només veiem un percentatge concret d’aquesta realitat. Possiblement, hem de tornar a connectar amb nosaltres mateixos. Les persones modernes volem ser molt objectives i eficients però som més fredes. Possiblement, és perquè ens hem desconnectat una mica dels nostres sentiments i això fa que ens costi més veure, no marfantos i cucales, sinó més realitats que hi ha al món.

- Com a autor d’altres llibres sobre llegendes i històries del nostre país, per què creus que cal explicar-les i mantenir-les en l'imaginari?
Nosaltres creiem que és important i l’editorial Comanegra té voluntat de servei de país, de recuperar coses que altres països amb més capacitat administrativa ja han fet i ja han divulgat. És important perquè des de les administracions s’intenta restaurar esglésies romàniques, allò que es veu, que és tangible, que parla d’una altra època. És patrimoni del país i acaba anant als museus o s’acaba restaurant. Les llegendes, les contalles, els mites, però, són una cosa intangible. De tant en tant hi ha estudiosos que els recullen gràcies a la gent que els coneix perquè si no, s’acabarien perdent. I això parla de com enteníem, en clau popular, aquesta relació amb la natura i la realitat. Per fer el llibre, hem buscat tot allò dispers que hi havia i ho divulguem perquè tothom conegui una mica més la seva personalitat, perquè reflexioni i aconsegueixi una dignitat arran d’on és cadascú. No només ha de venir Hollywood o altres cultures a explicar-te el món, tu també has de tenir una fortalesa de les teves. A Catalunya ho teníem estudiat molt tècnicament però no tant en l'ambit divulgatiu i en un discurs dirigit a adults, més enllà dels contes infantils. És el que hem volgut fer amb aquest llibre, que no és només per a la gent de les Terres de l’Ebre, també és per a la gent de la resta del país.

Més informació: 

A

També et pot interessar