Jump to navigation
- Què és la Via Bàltica?Va ser una cadena humana de vora dos milions de persones que va unir els 700 quilòmetres entre Tallinn, Riga, Vílnius el 1989 per a demanar la tornada la independència de les tres repúbliques bàltiques davant la comunitat internacional. Va ser un acte pacífic i va aconseguir donar la visibilitat que volia. Això seria la definició oficial, però la Via Bàltica també és una metàfora i això és el que intento explicar en el meu llibre. És la metàfora amb la qual es coneix el procés de recuperació de la independència de les tres repúbliques bàltiques que molts veuen com un procés pacífic i sense entrebancs.
- Va ser realment un procés pacífic i sense entrebancs?Jo el que intento explicar és que no van ser flors i violes. A diferència de la narrativa més coneguda que ens arriba al sud d'Europa sobre aquests països. Voldria remarcar que allà, als països bàltics, no tenen problemes en dir que no van ser tot tan bonic com s'explica.
- Han passat 33 anys d'aquella experiència. Per tant, fas una lectura retrospectiva. Com veuen ara la Via Bàltica els bàltics?Jo quan vaig començar a caminar la Via Bàltica física, no tenia clar que en faria un llibre, però sí que sabia que volia trobar gent que em parlés de la seva experiència participant d'aquesta cadena humana l'any 1989 quan no hi havia internet ni mòbils. Volia saber com s'ho havien fet llavors per organitzar-se i com ho havien viscut! Finalment, vaig acabar entrevistant gent jove, que no hi havia participat, però que tenia coses interessants per explicar de la història del seu país. Actualment, si parles amb la gent, t'explicaran una història d'èxit i de superació. Jo no nego que això sigui cert, tenen moltes coses a explicar al món, i crec que els seus testimonis no acaben d'arribar al sud d'Europa o a Catalunya, però també trobes veus que, sense deixar l'optimisme del present, revelen totes les dificultats que van tenir.
- Va ajudar el context del 1989 a què tot sortís bé?Sí, la Perestroika va ajudar. Permetia que la gent s'expressés més lliurement a partir de l'any 1986 en comparació a les dècades prèvies. I, a més a més, va passar una cosa molt important, l'URSS estava arruïnada i no podia enviar tancs a reprimir les manifestacions de forma massiva com ho hagués fet Stalin trenta anys abans.
- La recuperació de la independència no va dependre solament de la Via Bàltica.No, no va ser només donar-se les mans, sinó que l'any 1991 va haver-hi una gran finestra d'oportunitat que van saber aprofitar. Sense aquestes condicions, segurament no hauria acabat bé. Jo faig un tribut a la gent valenta que li va anar bé, però hem de dir que també hagués pogut acabar com a Iugoslàvia o potser pitjor.
- Decideixes recórrer a peu la Via Bàltica. Creus que caminar és la millor manera per conèixer la realitat al detall?Jo no m'hauria posat a caminar sense experiència prèvia i ja havia fet el Camí de Sant Jaume, de Tortosa fins a Navarra creuant les Terres de l'Ebre i l'Aragó. Sabia quines eren les meves limitacions físiques, però també que si mesurava les distàncies a recórrer cada dia podia fer-ho. Acabava de perdre la feina al Diplocat per un cop d'efecte de la Soraya Sáenz de Santamaría, i vaig pensar: "Si no ho faig ara, no ho faré mai".
- Coneixies ja la zona?Sí, però de viatjar amunt i avall, en bus, en tren i en cotxe. A peu, no. I quan vas a peu et fixes que hi ha pedres o creus cristianes, desgastadíssimes, que les van posar fa trenta anys gent que va fer la Via Bàltica. És cert que passes moltes hores veient paisatges monòtons, però fas descobriments que no faries en altres mitjans de transport. Quan m'aprovava a Riga, que és la ciutat més gran dels països bàltics, molta gent em començava a tocar el clàxon. No he sabut mai si era per suport o perquè molestava a la carretera!
- Els testimonis que entrevistes al llibre te'ls trobes per casualitat?Tot va ser una mica planificat. Al principi se'm va ocórrer parlar a la gent a porta freda, a la cua del McDonald's, o en un bar que em van dir que anaven els alternatius de la ciutat. Em miraven en cara de: "De quin planeta vens?". També molta gent em va dir que el que jo anava buscant no existia, que ja no hi havia aquell sentiment col·lectiu. Que aquí qui no estava content marxava a Escandinàvia o a Londres a buscar-se la vida. Clar, això va ser una gran decepció. Llavors vaig canviar d'estratègia i vaig començar a enviar correus electrònics a biblioteques, premsa local i ajuntaments dels llocs on havia de passar. I és així com vaig començar a trobar persones que havien participat a la Via Bàltica. Quan feia molts dies que caminava i tenia perfils molt semblants, gent de més de 40 anys, periodistes o expolítics, vaig pensar que necessitava una mica de diversitat.
- Quins perfils diversos vas trobar?Vaig demanar parlar amb el líder dels neopagans de Lituània, que és una religió que està creixent molt, recuperant la tradició de Lituània de ser el darrer país d'Europa que es va cristianitzar; també amb un paramilitar professor d'art; un jueu -ja que Lituània té un problema en reconèixer el seu Holocaust-; també amb el president de l'associació LGTBIQ+ de Lituània perquè els països bàltics encara no reconeixen els matrimonis del mateix sexe. M'interessava molt què pensava aquesta gent del seu país. És curiós perquè al final tots acabaven donant un missatge positiu!
- Si fem la comparativa amb Catalunya hi ha un moment de la història en què els ciutadans s'uneixen per una causa comuna.Sí. En el cas dels països bàltics és cert que els joves d'avui dia ja són diferents. Saben idiomes, estudien fora, i tenen una mentalitat més individualista. Tot i això, hi ha les persones de quaranta anys que fan una mica de transmissors entre les generacions anteriors que van viure la Via Bàltica i les actuals. Aquestes persones, ho explico al llibre, els diuen als més joves: "Sobretot, feu el que feu a la vida, no tingueu por". I aquest seria el missatge que m'agradaria transmetre a mi també.
- La gent té por de Rússia, després de veure la invasió d'Ucraïna?Jo crec que no. Però tenen un sentiment de germanor amb pobles com Ucraïna.
- I aquesta invasió va afectar el contingut del llibre?Algunes persones que vaig entrevistar em van dir que es tornarien a organitzar si en alguna ocasió es veuen amenaçats per Rússia. De fet, aquests mesos ha succeït una cosa tremenda i és que la societat civil dels països bàltics comprava a través de micromecenatge armament per als ucraïnesos. I això parla d'aquest esperit col·lectiu antirus que pot renéixer. Ells tenen claríssim que com a país que va ser ocupat pels russos han de fer alguna cosa per ajudar Ucraïna.
- Coneixem poc els països bàltics?Sí, el que intento explicar al llibre és que és una part molt desconeguda per nosaltres i que s'hauria de conèixer millor. No hi ha fiords com a Noruega o guèisers com a Islàndia, però hi ha llacs, boscos i platges precioses.
- És un llibre també de viatges. Per exemple, dediques un capítol a la gastronomia.Sí, als plats i als ingredients principals. A la importància que té la cuina propera als cicles de la natura. Quan va arribar la democràcia o, millor dit el capitalisme, als anys noranta, tothom volia menjar pizzes i McDonald's. Tothom volia posar quètxup a qualsevol cosa. Ara, a poc a poc, la gent se n'ha adonat de la importància de la cuina tradicional de subsistència que hi havia abans. Possiblement, tornen a comptar els fruits rojos, o posar els cereals al pa, o menjar el peix de proximitat dels llacs. La influència de la nova cuina nòrdica està arribant allà també i encara està bé de preu! Però no demaneu vi sobretot!
- Parles d'ingredients nacionals com el cogombre o la patata.La patata és omnipresent a tots els països d'Europa que han tingut problemes alimentaris. Des d'Irlanda fins als països bàltics. En aquest llibre, la pell de patata és la metàfora d'anar a totes. En el llibre es diu: "Anirem a totes encara que hàgem de menjar pells de patata". I el cogombre realment està a tot arreu. A l'estiu fresc i a l'hivern marinat. De fet, un amic que va venir a Lituània de vacances va dir: "Estic preocupat, fa unes hores que no he vist cap cogombre".
- Es pot comparar la Via Catalana i la Via Bàltica?A Catalunya crec que hi ha una certa idealització del que va passar allà. I hem de dir que no es va aconseguir res sense sacrifici, per una banda, i sense finestra d'oportunitat, per l'altra. No hi ha una fórmula màgica amb la qual Catalunya es pugui inspirar, més enllà del model escocès, que és un model contemporani nostre. El que va passar allà era fruit del seu temps i del context. Ens hem d'inspirar del seu esperit? Això sí.
- Expliques al llibre que l'estonià Ülo Laanoia, va ser organitzador de la Via Bàltica i l'any 2013, es presenta a Catalunya a veure si els catalans necessiten ajuda per fer la Via Catalana.Quan va venir aquí va veure que hi havia una pàgina web i un mòbil. I va veure que l'época no era la mateixa. Jo vaig tenir la sort de conèixer-lo i per mi va ser molt revelador. El fet de tenir la meva dona de Lituània em va permetre saber que efectivament hi havia una Via Bàltica, però si no hagués conegut Otto Ozols i Ülo Laanoia mai se m'hauria ocorregut caminar la Via Bàltica.
- Practiques la crònica i les entrevistes, un estil molt periodístic?Intento imitar l'Espinàs. Aquell Espinàs per la Terra Alta o peu pel Priorat. Però Espinàs es posava a parlar amb els pagesos. En el meu cas, ho havia d'acordar perquè si no la gent no parlava amb mi. No obstant això, Espinàs no tenia instruments com el correu electrònic. Espinàs deia el Priorat existeix, però a Barcelona no en saben res, jo vinc a dir una cosa semblant dels països bàltics: "Els països bàltics existeixen només que tenim una idea una mica distorsionada del que són". Potser el pecat és que vaig començar amb una idea predeterminada, i ja cap al final, quan vaig arribar a Lituània vaig comença a buscar perfils més singulars. És un llibre que neix a partir d'un recorregut molt improvisat també.
- Hi ha moltes diferències entre els tres països bàltics?La principal és la base religiosa. Un fet que el visitant no veu, només a través de les formes de les esglésies. Però és important. Estònia i Letònia són països de tradició luterana, mentre que Lituània és de tradició catòlica. Estònia i Letònia van ser territoris alemanys fins que va entrar Rússia, i Lituània va ser un territori que estava associat a Polònia. I això es nota molt en l'estructura dels carrers; l'estructura de les cases; les esglésies; que els gais estan més reprimits a Lituània que als altres dos països. I el que tenen en comú és la història compartida de repressió soviètica. El fet que entressin molts països a la UE el 2004 va fer que no tinguéssim temps d'assimilar-ho i si no fas esforç en conèixer-los, els veus tots iguals. Pensem que d'Estònia fins a Bulgària és el mateix i no és així. Comparar Estònia amb Bulgària és com comparar Dinamarca amb Itàlia!
Twitter Jordi Arrufat Web Saldonar
