Anna Zaera
,
12/06/2018
Entorn

Jordi Arrufat: "Vull explicar la Via Bàltica als catalans perquè crec que la gent d'aquí ho té molt idealitzat"

L'ex treballador del Diplocat emprèn l'aventura de recórrer Estònia, Letònia i Lituània a peu
Jordi Arrufat

Foto: 

Cedida
Jordi Arrufat
Jordi Arrufat (Tortosa, 1979) ha estat un dels treballadors acomiadats del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, òrgan encarregat de les relacions internacionals entre Catalunya i el món que va quedar desvalisat amb l'aplicació de l'article 155. Aprofitant aquest parèntesi laboral, va decidir durant el mes de maig complir un dels somnis de la seva vida: recórrer la Via Bàltica a peu. Aquesta Via, que va servir per inspirar la Via Catalana del 2013, va ser una cadena humana que anava des de Vílnius a Tallinn passant per Riga per exigir la independència dels Països Bàltics de la Unió Soviètica. Entre 1,5 i 2 milions de persones van participar-hi l'any 1989 i aquesta macro acció popular va donar lloc a un enduriment de l'actitud de Moscou enfront de les repúbliques soviètiques. Arrufat ha recorregut un total de 700 quilòmetres en 31 dies i ha aprofitat per entrevistar 28 persones que s'ha anat trobant pel camí, des de periodistes, activistes culturals, empresaris, activistes LGTBI, persones de la comunitat jueva. etc. Un mosaic humà que l'ajuda a entendre no només els paral·lelismes i diferències entre el cas del Països Bàltics i Catalunya, sinó també la radiografia etnogràfica d'uns països que fa 15 anys que formen part de la Unió Europea. Hem parlat amb ell.
"Quan vas caminant, et pots fixar en els detalls. T'atures i mires, per exemple, la inscripció que hi ha en una creu"

- Per què vas decidir fer aquest recorregut per l'anomenada Via Bàltica?
Vaig decidir fer la Via Bàltica al març, quan sabia que tard o d'hora ens acabarien tancant el Diplocat. Necessitava un temps per redreçar la meva vida professional. Com que era l'encarregat de gestionar els assumptes relacionats amb els Països Bàltics al Diplocat coneixia molta gent allà. A més, havia seguit de prop la història de l'Otto Ozols, el periodista letó que va fer la Via Catalana. De fet, vaig ser jo qui el va posar a ell a l'autobús de la Hife perquè anés de Barcelona fins a Alcanar, des d'on va començar a caminar. Vaig pensar "o ara o mai!" Va ser una forma de donar les gràcies a tota la gent que m'ha ajudat durant aquests anys a fer la meva feina. La gent diu que el Diplocat anava comprant voluntats per Europa i tota aquesta gent mai va cobrar ni un duro. A més, sempre posàvem un tio a favor i un tio en contra. Nosaltres volíem que es parlés del tema, no només insistir amb l'independentisme.

- Quin va ser el propòsit de fer-la a peu?
Volia fer una ruta a peu i, com tenia l'experiència de l'Otto Ozols, vaig voler fer-ho. Quan vaig arribar allà em pensava que la ruta bàltica ja estaria molt popularitzada com a lloc per caminar, però me'n vaig adonar que no, que jo era la tercera persona que l'havia feta. Abans de marxar, ho vaig googlejar i vaig veure que ho va fer un britànic el 2004 i un altre letó, el 2014.

- Tu has estat el primer català en fer-la?
Sí. Jo ja havia viatjat molt per allà durant aquests anys, o bé per feina o bé amb la meva dona que és de Lituània. Però volia descobrir millor el rerepaís. La major part del temps l'he passat caminant fora de les capitals que, evidentment, són un món a part. Les capitals estan avançant cada vegada més, està pujant molt el PIB. En canvi, el rerepaís és una de les zones d'Europa on la gent emigra més. I també hi ha una natalitat més baixa. És a dir, on la població decreix més.

- Com va ser l'experiència pel rerepaís?
Una vegada vaig començar a caminar, vaig pensar: "i si començo a preguntar a la gent? Si els pregunto què és per ells la Via Bàltica? Què representa?" La major part de gent amb qui he parlat són persones que van fer la Via Bàltica, i molts d'ells són també organitzadors. Són persones que ara tenen més de 50 anys.

- Quins perfils tenien aquestes persones?
Entre els organitzadors, hi ha molt de periodista, i també d'activista cultural. De fet, la primera pregunta que els feia sempre era: "Com ho vau fer per a comunicar això?" Perquè clar, jo venia d'un país que també havia fet una cadena humana però ho havia fet amb Internet i mòbils, però al 89 no només no tenien Internet ni mòbils sinó que estaven en plena Unió Soviètica. I em van dir que al ser la majoria periodistes i estar a la Perestroika i la Glàsnost això ja es podia fer. Es podia fer des del 87, abans d'aquest any no haguera estat possible.

- Com ho recordaven?
Com un fet determinant. Tots estan contents de la revolució posterior que va viure el seu país, però ara tots tenen la seva vida. A mi el que em va deixar una mica trist és que a la gent jove els preguntaves sobre això i no tenien massa opinió. A mi, em preguntes sobre la Guerra Civil, que és una cosa que va passar abans del 89, i alguna cosa et diré. A l'inici, vaig intentar abordar a la gent a llocs com el McDonalds preguntant si sabien alguna cosa sobre la Via Bàltica i vaig dir-me: "D'acord Jordi, per aquí no aconseguiràs res". Llavors vaig canviar d'estratègia, i vaig decidir enviar un correu a la premsa local, a l'ajuntament i a la biblioteca municipal abans d'arribar a cada poble. I això em va funcionar perfectament! Jo tenia una idea idealitzada de la Via Bàltica, però he vist que la gent jove la coneix ben poc. De les 28 persones que he entrevistat, cadascú té una història. Un periodista de la televisió em va dir que hi havia una generació de persones de 60 anys que estaven moralment derrotades per la Unió Soviètica. I a la vegada, deia ell, una generació jove que és la més cool d'Europa, que parla 3 o 4 idiomes estrangers, que saben programar, que tenen experiències internacionals, que han muntat la seva empresa... Semblen dos móns diferents. Però la gent jove, aquesta connexió amb el passat, no la té.


Benvinguda a l'arribada a Letònia.

- Com has vist aquest rerepaís que comentaves?
Jo crec que a Europa hi ha un problema i és que les ciutats s'estan superpoblant i el camp s'està despoblant. Tampoc descobreixo la sopa d'all. Però allà és més visible que a cap altre lloc. No només és un tema d'emigració cap a la ciutat sinó també cap a Anglaterra o Escandinàvia. Quan tu entres a una botiga de poble de Lituània, no és Kazakhstan, però no trobaràs gran cosa. En canvi, vas a Vílnius a un supermercat que està obert 24 hores i sembla que estiguis a Hollywood. Però tot i això, des del punt de vista econòmic, em sento optimista perquè ells veuen que ja han tocat fons en el tema de la migració i els està arribant molta inversió estrangera. A Estònia, que és el país més modèlic dels tres, el missatge és encara més optimista. Estan fent moltes revolucions. Una revolució gastronòmica, ja que estan influenciats per la revolució de la cuina nòrdica, també la revolució digital. Això els obre moltes possibilitats econòmiques fora de les grans ciutats.

- Diguéssem que amb les entrevistes has fet una radiografia de tres països que es van incporporar a la Unió Europea ara farà 15 anys?
Sí, he fet una radiografia d'una zona d'Europa que té molts problemes demogràfics, bàsicament de baixa renda per càpita, però que tenen molt d'optimisme de cara al futur. I com més joves són, més optimistes. Però em quedo preocupat per si valoren prou el fet de viure en un país lliure.

- Creus que les noves generacions han oblidat fàcilment el que els va costar ser-ho?
Sí. Exacte. Jo els hi deia que valoressin que eren un país lliure. No només independent, sinó el fet de no estar sotmesos a un règim que limitava les llibertats individuals, com era la Unió Soviètica.

- Ells coneixen bé el cas català?
El coneixen poc. La majoria no en tenen ni idea. La gent gran notava que estava més ben informada. Perquè són ells els que havien passat per un procés de transició nacional. Però passa una cosa, la major part de la gent del món quan va a Espanya, s'ho passa de puta mare. Espanya és el segon país més visitat del món, després de França. Qui pot pensar que és un país dolent? Llavors, quan els expliques que la cosa va de llengua, cultura i identitat, et comencen a obrir els ulls. Allà bàsicament el que han tingut és un problema d'identitat, de no veure reconeguda la seva llengua. El relat de democràcia i drets civils pot funcionar a llocs com a Anglaterra o a Escandinàvia, però allà els interessen més els temes de llengua i cultura.

- Quin missatge els arriba de Catalunya?
Bàsicament que és un conflicte de diners. I per això, molta gent no en feia cas. Curiosament, a Letònia, on tenen un percentatge de població russòfona més alt, era on tenien més coneixement de Catalunya. Possiblement allà veien més paral·lelismes. Jo portava el meu llaç groc i poca gent em preguntava què era.

- Et van donar algun consell pel cas català?
Sí. Bàsicament em deien que cap procés d'alliberament nacional sortia gratis. Em deien que ens havien estat observant des de feia anys i ens veien una mica il·lusos. Un altre em va dir que es pot canviar la teva vida i un procés polític sense cap cost humà, però per a fer-ho, ho has de fer de pressa, sense temps perquè l'altre reaccioni. Mira, cadascú em donava la seva estratègia.


Rebuda de Jordi Arrufat a Lituània.

- Creus que hi ha poc interès entre països per històries compartides?
Sí. I això no ajuda a fer Europa.

- Creus que un país es coneix caminant-lo?
Definitivament, sí. Perquè no veus el mateix quan vas en cotxe que quan vas caminant. Et pots fixar en els detalls. Quan vas caminant, t'atures i mires, per exemple, la inscripció que hi ha en una creu. "Aquí va morir una persona que va lluitar per la independència de Lituània l'any 1949", posava en una que vaig trobar. Segurament era un partisà que va entrar al bosc a lluitar contra els soviètics després de la Segona Guerra Mundial. O entrar a les botigues del poble i que tothom es pregunti d'on has sortit. Clar, no és el Camino de Santiago, per allà no passa ningú encara.

- Quins perfils has entrevistat?
Molt diferents. Jo vull explicar la Via Bàltica als catalans perquè crec que la gent d'aquí ho té molt idealitzat. Allà va haver-hi costos i no va ser un procés d'alliberament nacional sinó un procés d'alliberament d'un règim totalitari. Per a ells, la Unió Soviètica està al nivell dels nazis. En canvi, aquí hi ha molta gent que té idealitzada encara la Unió Soviètica. Jo crec que ajudo a Europa quan explico què va suposar el comunisme a Europa de l'Est. Espero que a la vegada algú d'allà expliqui què va suposar el franquisme aquí. L'interessant serà que ho expliqués algú que no fos català. Quanta gent sap que Franco, en temps de pau, tenia més gent que Hitler a la presó? Quanta gent sap que Franco va executar més gent que Mussolini?

També et pot interessar