Lluís Montull: “La filosofia neix de la mà de l'amistat”

Ens presenta el seu darrer llibre 'Walter Benjamin. Els límits de la democràcia'

Anna Zaera

26/04/2016

Llibres

Lluís Montull (Lleida, 1967) parla de Walter Benjamin per tractar problemàtiques molt actuals. Per què els adolescents de famílies de classes mitjanes de París deixen de menjar pizza davant de l'ordinador i passen a ser militants d'Estat Islàmic? Per què els mateixos dirigents que encapçalen les manifestacions en contra del terrorisme són els que envien avions per bombardejar la població civil? Montull, que és Doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona, actualment treballa com a professor de secundària a l’Institut Ramon Berenguer IV d’Amposta. Diu que en les seves classes intenta transmetre que la filosofia, més enllà d’una col·lecció de conceptes i escoles de pensament, suposa una experiència crítica que ajuda a comprendre el món devastat on ens toca viure. Ara presenta el llibre 'Walter Benjamin. Els límits de la democràcia' on fa una reflexió sobre les diferents maneres en què s'exerceix la violència de forma encoberta, subtil i dins la llei. Hem parlat amb ell.

"L'amistat és un focus d'adquisició d'experiència i de resistència a les dinàmiques violentes. Les dones deportades al camp de concentració de Ravensbrück creaven xarxes d'afecte i solidaritat entre elles"

- Trobes en Walter Benjamin la millor manera d'explicar com la violència s'exerceix de vegades emparada per la democràcia...
Sí, Benjamin capgira la qüestió i mentre alguns filòsofs es pregunten si l'arbre no ens deixa veure el bosc, ell es pregunta si és el bosc el que no ens deixa veure l'arbre. Les crisis, que es repeteixen de forma cíclica, posen en dubte la suposada “normalitat” en la que vivim. Aquest llibre posa el focus en com la violència s'exerceix a través del dret o del compromís.

- Es fa díficil percebre que estem parlant de violència quan és el propi Estat qui l'exerceix en nom de la democràcia...
Sí, les crisis es converteixen en procediments d'ocultació de la violència. Al 2011, l'Estat va modificar la Constitució per poder rescatar els bancs, justificant que aquesta era l'única manera de poder enfrontar-se al pagament del deute. Això és molt bèstia! En aquest cas, el Dret es va convertir en un mecanisme per legitimar la violència del mercat. En un Estat democràtic i social, els objectius preferents haurien de ser els drets socials.

- La violència exercida pel poder arriba a condicionar-nos la propia vivència?
Sí, jo també analitzo com la violència s'escola per alguns racons de la ciutat moderna i gairebé no tenim temps per entendre el que passa. La realitat s'ha convertit en una pantalla. És com una reproducció sense sentit. I aquesta reproducció sense sentit afecta tant la manera d'actuar d'un terrorista com d'un dirigent. El terrorista reacciona sense pensar al que veu a la pantalla, però el sistema polític també reacciona sense pensar i bombardeja una ciutat de Siria. Si analitzes els últims conflictes internacionals, te n'adones que darrera de les reaccions d'Occident no hi ha una lògica sinó que és una intervenció en forma de pèndul. Al Vietnam es decideix intervenir, a Bòsnia no, a Kosovo sí, a la primera Guerra d'Iraq no, a la segona Guerra d'Iraq, sí. Se segueix una conducta estereotipada regida per les nostres pantalles. Quan surten a defensar els valors, què fan a part d'un selfie? Si mirem els mitjans de comunicació, ens adonem d'aquestes contradiccions. Si ens fixem en la capçalera de la manifestació de París després dels atemptats de novembre, allà hi anaven els mateixos dirigents que després envien avions per bombardejar la societat civil.

- Què proposes per fer front a aquest despropòsit?
Jo veig la solució en petits focus de resistència. En el llibre parlo de l'amistat. L'amistat és una relació d'afecte i també de reflexió crítica. La filosofia neix de la mà de l'amistat.

- Proposes l'amistat com a relació revolucionària?
Perquè l'amistat és un focus d'adquisició d'experiència i de resistència a les dinàmiques violentes. Les dones deportades al camp de concentració de Ravensbrück creaven xarxes d'afecte i solidaritat entre elles. Saps què feien? Fabricaven nines de drap i se les regalaven entre elles. Quin acte de resistència més bèstia en un entorn tan deshumanitzat!

- T'oblides de l'amor?
L'amor s'ha institucionalitzat, però l'amistat no. En l'amor intervenen altres elements i, en moltes ocasions, s'acaba convertint en una relació de poder. Foucault deia que la prohibició de l'homosexualitat responia a un intent de l'Estat de desarticular cercles amistosos que podien ser vistos com una amenaça.

- Dius que l'amistat és elegíaca?
És una relació basada en el respecte, tu deixes que l'amic faci la seva vida. En l'amor, hi ha una certa dissolució de la personalitat i en l'amistat es construeix l'individu. A més, l'amistat és el lloc on es conserva la memòria de la pròpia vida. Quedes amb un amic, i encara que estiguis molt temps sempre veure'l, recupereu el mateix fil.

- Per no exercir la violència no s'hauria d'institucionalitzar res?
Quan s'institucionalitza un grup de resistència l'absorveix el sistema. Per exemple, el partit Podemos estem veient ara com en lloc de precupar-se per la gent, ja té com a objectiu assolir quotes de poder. Hanna Arendt diu que pot haver un poder democràtic no basat en la violència. Jo no sóc tan optimista, penso que la política sempre s'ha de dedicar a gestionar la violència.

- Com a professor de secundària, com veus l'esperit crític de les noves generacions?
Els alumnes estan més oberts a entendre i a noves formes de pensament del que ens pensem. Creiem que són més superificials del que realment són. El que vull fomentar és que siguin crítics i que tinguin ganes de saber més. I aquesta és la base de la filosofia. Tots volem conèixer millor allò que ens passa. En aquest sentit, des de fa alguns cursos, organitzo amb companys de l’institut, especialment la professora de català Carme Maigí, activitats entorn la deportació jueva i republicana als camps nazis. El curs passat i l’actual aquestes activitats han estat centrades en la deportació republicana femenina i la figura de la Neus Català. Enguany, a més, aquesta proposta de reflexió crítica sobre el passat i el nostre present ha traspassat els límits de l’institut per convertir-se en una proposta per a tota la ciutat d’Amposta. Ha estat molt gratificant. Els alumnes han vist com a properes, coses que, d'altra forma, els hagués semblat que estaven molt allunyades d'ells.

- Creus que la gent té por a llegir assajos de filosofia?
Els llibres de filosofia necessiten un altre ritme que els productes culturals als que estem acostumats. Però Hanna Arendt deia que la filosofia no és res més que preguntar-nos les coses. És allò que en català diriem rumiar o badar. I tenint en compte que tots ho fem alguna vegada, el públic d'aquest llibre pot ser més ampli que si entenem la filosofia com una disciplina només apta pels experts.

- Veus les Terres de l'Ebre com a espai per generar filosofia, tot i que estéssim amb alts nivells d'atur i allunyats dels centres de decisió?
És evident que tenim una situació precària, però crec que, al ser una comunitat petita, quan es fan coses tenen més ressò que en una gran ciutat. És un territori oblidat pels centres de poder, pateix l'oblit a tots els nivells, però això té l'avantatge que dóna espai per fer coses al marge.