Toni Muñoz 'Lo Mascarat': "Escriure és el meu psicotròpic preferit"

L'escriptor d'Ulldecona presenta 'Me cago'n los gats de Déu'

Anna Zaera

06/08/2019

Llibres

'La Pixa-vinagre', una veïna pudenta que viu al carrer de 'l’aulor' de Veremari ha sembrat el caos amb els seus 70 gats per un conflicte d’interessos amb l’alcalde Ferran. El pagès Paco Fonollosa haurà de servir-se del seu instint fréstec per a afrontar aquesta nova amenaça i restablir la pau animal al municipi en esta novel·la carregada de batxilleries, costumisme, escatologia, suspens i una mica de sexe. Toni Muñoz 'Lo Mascarat' torna amb 'Me cago'n los gats de Déu', la segona part de 'Sóc un fréstec', publicat el 2017. Es tracta d’una novel·la de 35 capítols, en la que l'autor d'Ulldecona establert a Paris parodia el costumisme ebrenc amb una bona dosi d'humor. Hem parlat amb ell.

"Les caricatures que escric son com a dosis que em recorden el lloc d’on vinc quan em començo a afrancesar massa"

- Per què creus que escrius?
Escriure és el meu psicotròpic preferit. Quan la realitat et supera, necessites fer un viatge ben lluny, i si no tens perres per a fer-lo, és la millor manera de desinhibir-te sense posar en risc la salut. A més, surt barat. Les caricatures que escric son com a dosis que em recorden el lloc d’on vinc quan em començo a afrancesar massa.

- Quines són les estones que dediques a escriure?
A l’hivern. És l’únic moment de l’any en què quan algú te fa una proposició deshonesta, la peresa de sortir a París pel fred, és més poderosa que la líbido. Són moments en què acostumes a estar de vacances, la programació de la tele és una merda i resulta que les obres del metro han perforat la fibra òptica i estàs una setmana sense internet i Netflix. És com una conjunció d’astres que et fan entendre subtilment que és el moment.

- Per què aquest títol 'Me cago'n los gats de Déu'?
Com amb 'Sóc un fréstec', són frases que es van repetint al llarg de la novel·la i que resumeixen l’esperit del llibre. Els fréstecs s’estan tot el dia cagant amb coses. Per algun motiu que mereix una investigació en profunditat. Jo crec que el que els passa és que el dia és molt llarg, i se’ls fa repetitiu. Llavors fan variants : 'Me cago’n deuna'. Després passen a les parts del cos: 'Me cago’n los fetges de Déu', 'Me cago’n lo cor de Déu'. I com les parts del cos també són limitades, llavors passen a les posessions. I sembla ser que tot el que està maleït és propietat de Déu. 'Me cago’n lo xiquet de Déu' o 'Me cago’n los gats de Déu'.

- Es tracta de la segona part de 'Soc un fréstec'. Volies continuar aprofundint en l'esperit ebrenc des de la caricatura?
Una primera part sempre és més difícil de fer que una segona. Has de crear tot un imaginari i explicar-lo al lector perquè se l’apropie. Per això un 40 % de 'Sóc un fréstec' és descripció caricaturesca. En la segona part, la gent ja coneix els protagonistes, sap quins són els seus defectes, el seu entorn i les seues neures. Ara era el moment de fer-los actuar com en una telenovel·la i traure’ls el milloret i el pitjoret de sí mateixos. Estes novel·les seria com si agaféssem el que passa a les nostres terres i ho portéssem a Hollywood. El que passa és que moltes vegades la realitat supera la ficció.

- En quines persones t'inspires?
Generalment són persones del teu entorn caricaturitzades que qualsevol lector pot trobar el seu equivalent al seu poble. La xafardera que no es renta el monyo en tota la setmana i va el divendres a la perruqueria; l’adolescent embarassada; el pagès solter que va de putes; l’alcalde amb la sang molt freda; el capellà vell que és més feixista que Franco; la senyora que viu amb el capellà; la iaia que va a missa amb el pel cardat; el jove que estudia a Barcelona; el garrulo… La jubilada que té gats a casa.

- Recuperes moltes expressions ebrenques. En certa manera és una manera de registrar la parla local?
El fet de ser especialista en premsa satírica del segle XIX, fa que estigue molt conscienciat en el que és la cultura popular. Sort en tenim d’aquelles persones que tenien síndrome de Diògenes no diagnosticat fa 200 anys i van tindre la picardia de guardar revistes i publicacions fetes per a ser llegides al populatxo i que són el testimoni més fidedigne de com parlava la gent en aquella època, que no és com es fa als best-sellers. Les meues novel·les volen reflectir esta parla que s’està perdent per l’excés d’estandardització del català en tots els àmbits. La gent ha de saber que faena és tan correcte com feina. I també que un fréstec diu parla en lo i en sa puta vida dirà: Malviatge de gat, dirà: Me cago’n lo gat de Déu.

- Qui trobes que són els teus lectors?
Gent que està igual d’atropellada que jo i que dins d’un món tan tancat com el que tenim a les nostres terres, necessita poder-se cagar-se en allò sagrat, tocar tradicions i burlar-se’n dels que manen. És gent que està cansada de no poder parlar de segons quins temes per ser considerats com a tabú i que necessiten foter-se’n d’ells mateixos, perquè això és salut. Crec que no és cap casualitat que els que millor entenen aquestes novel·les són gent molt oberta de ment i ebrencs que viuen fora del territori.

- Tens pensada una tercera part?
En dues setmanes i mitja, s'han venut 100 exemplars, que és una tercera part del tiratge, com no hem de fer una tercera part? Mentre la gent continue estimant Paco Fonollosa, seguirem tenint aventures fréstegues. I de fet, si tot va bé, serà una tetralogia. I et dono una pista en exclusiva, la propera novel·la anirà molt lligada al món polític.

- Sent d'Ulldecona per què vius a París?
Vaig marxar per amor i m’hi he quedat pel puterio. Quan ets estranger tens un accent que et fa exòtic a ulls dels nadius, i te dona un puntet interessant que aquí baix no tens. Com has de voler marxar d’un país on hi ha tants hòmens que t’estimen? Bé, per això i perquè sóc professor de castellà i tinc la meua faena fixa allà en un institut. Però lo meu proper objectiu és fer com Brigitte Macron: trobar un home 25 anys més jove que jo i que m’ho pague tot. Als meus alumnes que pateixen per sentiments els hi dic que no es preocupen que si encara no han trobat l’amor de la seua vida, tranquils, que igual encara no ha nascut.