Jump to navigation
- Parlem de la Lola. És una víctima del seu temps, però sap adaptar-se a les circumstàncies mantenint intacte el seu esperit de supervivència...La Lola és una dona que neix a la segona meitat del segle XIX amb les pitjors cartes que et poden tocar a la vida. Neix en un poble rural a la vora de l’Ebre, és filla bastarda d’un aristòcrata rural i es queda òrfena bastant jove. Té dues coses molt importants: és molt intel·ligent i molt atractiva. Llavors utilitza el que la natura li ha donat per sobreposar-se a allò que la societat li treu.
- Et vas inspirar en algú a l’hora de crear el seu personatge o vas voler dibuixar una espècie d’icona femenina del seu temps?La idea inicial va sortir d’un reportatge que vaig veure a la televisió sobre la vida d’una dona que es deia Carmen Broto i que va ser protagonista d’un dels crims de la postguerra que van passar al carrer Legalitat del barri de Gràcia de Barcelona. Va ser bastant conegut perquè era una dona que venia d’un poble petit de l’Aragó i es va fer amant de diferents burgesos i era coneixedora de bastants secrets de l’elit franquista als anys quaranta. Va aparèixer morta en un solar i sempre hi ha hagut la teoria que se la van carregar perquè sabia massa coses. Aquí va sorgir la llavor per al personatge de la Lola, tot i que no té res a veure amb ella. La Lola és molt més sofisticada.
- Tot i que no fos així en la societat de l’època, a la novel·la les dones tenen un paper clau en tots els esdeveniments que s’hi descriuen. Una reivindicació?És una novel·la en què les dones estan molt empoderades i hi ha personatges femenins molt forts. Malgrat això, és una novel·la de dones però no és una novel·la per a dones. El terme de literatura femenina a mi no m’agrada perquè exclou la meitat de la gent que també la pot llegir i li pot agradar molt perquè també hi ha grans personatges masculins. Ara, és cert que la majoria de personatges importants i forts que hi apareixen són dones, com ara l’Adela –la dona de l’aristòcrata del poble–, la tia Carmina –una gitana del Somorrostro–, i la pròpia Lola. Són dones fortes, que exerceixen el poder, cadascuna dins del seu àmbit, i això m’interessava fer-ho palès. Dones com la Lola van existir i van fer que les dones actuals siguem el que som gràcies a elles.
- Traces un recorregut històric molt precís al voltant de la història de la protagonista. T’interessava especialment la contextualització del relat o podríem dir que és més aviat una “deformació professional” pel fet de ser llicenciada en Història Contemporània?És deformació professional però, a banda d’això, a mi m’interessa molt el pas del segle XIX al XX. Les tres novel·les que he escrit fins ara estan ambientades en aquesta època perquè per a mi és un moment històric que té molts paral·lelismes amb l’actual. És un canvi de paradigma en tots els aspectes: social, econòmic, tecnològic, etc. La història de la Lola es podria traslladar a l’actualitat. Hi ha tantes Loles ara mateix! El que passa és que les Loles d’ara no vénen de l’interior de Catalunya, vénen de Rumania, de l’Àfrica subsahariana, de l’Amèrica del Sud...
- A més d’històrica, ‘Li deien Lola’ també es pot incloure en el gènere negre. Potser les circumstàncies històriques de la novel·la ja són inherents a aquest gènere?La meva pretensió era fer una novel·la històrica però certament negra. De fet, a l’estructura de la novel·la hi ha un mort a la primera pàgina i es desvetlla l’assassí a l’última. Més clàssic no pot ser! Però cal dir que és una novel·la històrica social amb un fort component polític i ideològic. Les novel·les de Pepe Carvalho també eren així, no?
- Situes la novel·la a cavall de la Ribera d’Ebre i Barcelona. És inevitable fer coincidir aquests escenaris pel fet de compartir aquesta dualitat geogràfica?Clar! Jo sempre dic que sóc una immigrant. Vaig néixer a Riba-roja d’Ebre i hi vaig viure fins als 18 anys, fins que vaig venir a estudiar a Barcelona i m’hi vaig quedar. Estic sempre entre dos móns però sempre dic que tinc el millor dels dos. Viure en una zona rural és molt complicat però jo tinc un plus afegit que la gent de ciutat no té: un background, una experiència, unes vivències, etc. De fet, el desarrelament crec que és una matèria literària molt forta. Per exemple, ‘Primavera, Estiu, Etcètera’ de la Marta Rojals és un llibre molt més obvi en aquest aspecte perquè reflecteix d’una manera fidel què hem sentit la majoria quan hem marxat a estudiar fora.
- Recentment, has guanyat una de les beques d’escriptura Montserrat Roig. Què t’ha suposat?La Unesco va declarar Barcelona Ciutat de la Literatura i, per aquest motiu, l’ajuntament va convocar vint beques per a la creació literària. Es va presentar molta gent i vaig tenir la increïble sort que me’n donessin una per a la narrativa en català. Et donaven un lloc per a poder escriure que, en el meu cas, vaig triar la Biblioteca de Catalunya. Hi havia d’anar cada dia i em proporcionaven tot el material que necessités. A més, et donaven uns diners que et permetien estar més lliure per a poder escriure i vaig estar dos mesos produint bastant. Ara, en acabar, he presentat unes vuitanta pàgines de la nova novel·la. Crec que al primer trimestre de l’any que ve la tindré acabada.
- Tens un Màster en realització de guions cinematogràfics i televisius. T’has plantejat fer el salt a la petita o gran pantalla amb aquesta història?‘Li deien Lola’ és molt cinematogràfica. Vaig fer el Màster perquè m’encanten el cinema i les sèries de televisió. Ara mateix, els escriptors contemporanis tenim unes influències que beuen directament del món audiovisual i jo, a vegades, quan estic escrivint, el que em plantejo són escenes cinematogràfiques. De fet, si agafes un llibre actual, veuràs que els capítols són curts, com si fossin episodis. Ja no hi ha capítols de cent pàgines. La gran novel·la de principis del segle XX ja no existeix perquè la gent necessita píndoles d’informació. Necessitem llibres molt visuals i la manera de llegir ara és diferent i la manera d’escriure també ho ha de ser. La literatura ha d’evolucionar. ‘Li deien Lola’ és una novel·la absolutament factible per convertir-se en una sèrie o en una pel·lícula. No costaria res fer-ne un guió.
