“Per escriure els contes em baso en lo que conec i, per a mi, la Sénia és un poble molt curiós”

“Sóc extremadament tímid”, confessa Joan Todó (La Sénia, 1977) amb un somriure de costat. És un senienc (o mascarat), nascut a finals dels setanta, que fa més de deu anys que viu a Barcelona. Reconeix que l’incomoda el fet que li posin l’etiqueta “Terres de l’Ebre” per vendre’l com una marca. Recorda que “quan començava a escriure, m’agradava molt Albert Roig i el fet que escrigués en lo nostre dialecte, tot i que al principi no l’entenia gens”. A partir d’aquí no va parar de llegir-lo i, com ell, fer servir el seu dialecte per fer poemes, el que li sortia en naturalitat.

 

A Butxacades és el seu primer treball de narrativa breu i es basa en una sèrie de contes anteriorment publicats, la majoria a la revista digital Paper de vidre i un en concret, "Vi de Bot i faldes escocesses", a la revista Enderrock. Des que es va decidir a fer el recull, han passat dos anys. “Primer vaig escollir els contes, després l’ordre i, finalment, vaig refer-los tots”, explica mentre recorda la perpètua discussió amb el seu editor sobre la unitat temàtica i la seua defensa del fet que els contes com a unitats independents.

 

“Tot sorgeix al bar Horiginal on érem uns quants recitant”. Todó fa una mirada enrere per recordar com el seu primer llibre va caure en mans de Marc Romera i Miquel Adam, els quals van afanyar-se a publicar-lo un cop creada la Breu Edicions. La màxima d’esta editorial i associació sociocultural no és vendre, sinó treure a la llum allò que els captiva. “La meua editorial m’aporta la tranquil·litat de saber que em publicaran tot el que vaigue fent”.

 

Quan parlem del disseny de les cobertes de la col·lecció que inaugura A butxacades –Cicuta- m’assegura que la il·lustració que hi apareix no té res a veure amb ell, però no puc evitar veure-hi un d’aquests “semblants raonables”. I els relats? Què tenen a veure amb ell? Existeix un component autobiogràfic? “Per als contes, me baso molt en lo que conec i a més, la Sènia per a mi és un poble molt curiós. Tota la indústria del moble... És molt poc rural”. Però quedem en que el seu llibre és ficció. Agafa un pessic d’aquí, una pinzellada de fa uns anys, un bar molt conegut al poble on no hi ha entrat mai, les inicials d’alguns personatges reals i amb molts altres elements barreja, imagina, i, en definitiva, crea tenint clar allò que vol transmetre perquè el seu lector tipus és ell mateix. Per això és impossible que la seua identitat no es vegi reflectida en l’obra que, lluny de tenir un sentit “reivindicatiu” del lloc on ve i fugint dels tòpics d’exotisme que envolten alguns dialectes, traspua l’essència lingüística i cultural “d’allà baix”.

 

Un estil, el de les narracions de Todó, marcat per la seua vessant com a poeta i per la passió “pels poetes complicats” com J. V. Foix o Albert Roig. La seua riquesa temàtica, tant pot endinsar-nos en una història medieval com posar-nos dins d’una aula d’una escola actual. Coneix molt bé els seus referents i, per això, utilitza conscientment alguna tècnica de Kafka o Quim Monzó. “A 'Les Cartes', per exemple, hi ha molt de Manolo Pérez Bonfill”, confessa quan parlem dels seus referents.

 

Tornant a l’actualitat, Todó, que és llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, diu pensarós: “La literatura d’avui en dia la veig molt desfragmentada”. Ell que sempre escriu a mà la primera versió dels seus textos i després els transforma, poc a poc, en digital, té compte de Facebook i de Twitter. Això si, recelós de la seua intimitat i de poder controlar davant de qui es deixa anar, fa un bon control de la privacitat. Per cert, us recomano un experiment poseu els termes "A butxacades" a Google i analitezeu les referències que troba. Casualitat o premeditació?

 

Finalment, he marxat sense la dedicatòria estampada al llibre. Caldrà estar atents i buscar-lo el dia de Sant Jordi entre el Passeig de Gràcia i la Gran Via de Barcelona...