Surtdecasa Ebre
,
18/03/2013
Llibres

Genís Sinca: 'He escrit una novel·la per riure de les grans sagues del nostre país'

L’escriptor ambienta ‘Una família exemplar’ a la ciutat de Tortosa
M’obre la porta mentre s’acaba de fer el nus de la corbata. Encara falten dues hores per a la presentació del seu llibre, però el Genís Sinca ja s’ha vestit de gala. ‘El presentarà la Mònica Terribas’, m’explica amb cara d’orgull. Em fa passar al menjador. Just a l’entrar ha desplegat un cartell promocional d’Una família exemplar i, sobre la taula, té preparats alguns exemplars d’aquesta novel·la protagonitzada per la família Bou Antich, de Tortosa, i els Mirabaix de Manresa. El llibre, guardonat amb el premi Josep Pla 2013, és una una crítica mordaç —sense pietat— de les sagues familiars dels nostre país. Seiem al sofà. A la tauleta del davant, s’amunteguen llibres més o menys ordenats i al capdamunt de la pila principal n’hi ha un de l’escriptor franco-algerià Albert Camus. ‘És un dels meus referents literaris, el pare de l’existencialisme’, comenta.
 
- ... doncs Una família exemplar és l’antítesi de l’existencialisme.
Albert Camus creia en la capacitat de l’individu per desvincular-se de l’entorn. “L’individu es pot construir a si mateix sense condicionants”, deia. I el que jo mostro en aquest llibre és tot el contrari: les nostres vides estan determinades per la història, la cultura i, sobretot, per la família.
 
- Néts que s’assemblen als pares, que a la vegada s’assemblen als avis, i així anar escalant generacions.
Desenpellegar-nos de tot aquest pòsit no és gens fàcil. No som conscients de fins a quin punt estem condicionats per la manera de fer dels nostres avantpassats.
 
- D’aquestes connexions generacionals, els llibres d’autoajuda en diuen constel·lacions familiars.
Sí, una part de la parapsicologia intenta resoldre traumes emocionals indagant en la vida dels nostres ascendents. És una línia de treball no científica, però que posa sobre la taula el debat sobre la influència que heretem de pares, avis i rebesavis, més enllà del fet purament genètic.
 
- Tot això ho explica a través de la història de dues famílies.
L’univers familiar posa en evidència aquest determinisme. Som esclaus de les decisions que van prendre els nostres pares i la nostra capacitat d’actuar està limitada.
 
- El tema pot semblar tràgic, però vostè acaba rient del mort i del qui el vetlla.
He escrit una novel·la per no parar de riure, per ridiculitzar la imatge exemplar que volen transmetre les grans sagues del nostre país. Una exemplaritat que només és aparent, perquè l’ambició desmesurada les acaba destruint.
 
- Per construir la trama ha escollit una família de Tortosa i una altra de Manresa. Primer van ser els personatges o les ciutats?
Volia ambientar la novel·la en dues ciutats mitjanes i Tortosa m’anava com anell al dit. A més, s’assembla força a Manresa, la meva ciutat.
 
- El protagonista tortosí, el doctor Bou, és d’Unió Democràtica i de l’Opus Dei. Això no contribueix a consolidar el tòpic de Tortosa com a ciutat conservadora?
No sé si ara Tortosa és o no conservadora, però el cert és que al llarg de la història ho ha estat i això, vulguem o no, es fa notar. El pes de l’Església i el caciquisme ha condicionat la manera de fer de la seva gent... A més, un personatge d’aquest tipus no me l’imaginava enlloc més. Hagués pogut triar Tarragona, però és una ciutat massa adminitrativa que no encaixa amb el context que buscava per narrar aquesta història.
 
- Per a que els Bou Antich semblin realment tortosins els fa falta una Cinta a la família.
M’ho vaig plantejar, però hi va entrar en joc una de les meves fòbies familiars. La meva germana Maria Assumpta va morir quan encara era un bebé. El nom Maria Cinta, per similitud fonètica, em recordava la meva germana i per això vaig descartar-lo.
 
- Les famílies del seu llibre són ficció, però més d’un voldrà buscar paral·lelismes amb la realitat.
A Manresa ja m’ha preguntat si, darrera la història dels Mirabaix, hi ha tal una o tal altra família. Dels tortosins encara no he rebut el feedback, però segur que al llegir la novel·la hi troben elements comparatius.
 
- Els Bou recorden als Bau, almenys en el nom.
Jo no he volgut identificar cap família en concret, tampoc he ubicat la casa dels Bou en cap carrer. No m’interessa. El llibre defuig de les particularitats. Simplement busco que el lector es pregunti sobre el pes dels cognoms i com aquests han influit en la seva manera de fer. Indagant en el passat familiar, trobarem resposta a molts dels nostres comportaments.
 
- Fa 75 anys de la Batalla de l’Ebre, però a Tortosa la Guerra Civil encara remou sentiments familiars.
Aquest és el pes de la història d’un país, però també el de les famílies que el formen. Artur Bladé, el Josep Pla de Benissanet, deia que les guerres duren 100 anys. La tragèdia de la guerra ha passat de generació en generació i encara és molt present.
 
- Podem extrapolar la realitat d’una família a la de tota una nació com Catalunya?
El motor desencadenant de la història que explico a Una família exemplar és un casament. El pitjor de moltes parelles és que es casen sense calibrar les conseqüències del matrimoni. Això pasa amb la filla dels Bou. I separar-se és un sarau, sobretot quan hi ha casos de maltractament pel mig. El desgast és enorme.
 
- I ...
Al segle XV, Ferran II i Isabel la Catòlica es van casar per ambició, per unir sota una mateixa Corona els Regnes d’Aragó, Catalunya i Castella. I ara qui ho arregla això que s’anomena Espanya? Per molt traumàtic que sigui, el divorci és l’única via de supervivència que hi veig. Durant anys ha interessat presentar Espanya com una família exemplar, però potser ha arribat l’hora de treure a airejar els draps bruts i agafar el toro per les banyes.
 
- Per cert, la seva novel·la s’havia de titular El gendre perfecte.
Era un títol molt ferm, però vaig voler fer la prova de posar el nom al google per buscar si ja s’havia publicat algun llibre amb aquest títol. I la primera entrada que m’oferia el motor de recerca parlava d’Urdangarin, el gendre perfecte de moltes sogres d’Espanya fins fa ben poc. Titular així una novel·la era massa fàcil i, per això, vaig començar a pensar en altres possibilitats.
 
    

També et pot interessar