Manuel Cruz: “Volguem o no, Belén Esteban i el Barça també són fenòmens socials”

La saviesa no es pot quedar a la Universitat o, encara pitjor, al cap dels filòsofs. Pot la filosofia ajudar a millorar la societat a través de la seua ànalisi crítica dels fenòmens que es produeixen? Aquest és el compromís moral que ha volgut prendre el filòsof Manuel Cruz. Aquest catedràtic de Filosofía Contemporània a la Universitat de Barcelona presentarà el pròxim dimecres 29 de maig a les 18 hores el seu darrer llibre, Filósofo de Guardia (Madrid, RBA, 2013), a Tortosa. La presentació tindrà lloc a la llibreria La 2 de Viladrich de la ciutat.

 

- Manuel, ha d'existir una figura com la del filòsof de capçalera?

A mi no m'agrada atribuir-li el monopoli absolut del pensar al professional de la filosofia. Tanmateix avui dia estem vivint una època en què es produeix una paradoxa interessant i preocupant: Per una banda, el món cada vegada és més complex i, per l'altra banda, les eines que disposem per entendre'l es van tornant cada vegada més pobres. Sense eines, som carn de canó de la manipulació. És en aquest sentit que el filòsof pot servir d'ajuda, perquè la seva funció és atorgar instruments per entendre el món. 

 

- Llavors, per quin motiu la filosofia a Espanya no arriba als mitjans de comunicació?

A Europa sempre hi havia hagut presència d'intel·lectuals als mitjans. Però potser els mitjans no eren llavors el mateix que són ara. A finals dels 70, era d'allò més corrent veure intel·lectuals per Televisió Espanyola, però ara sembla ser que no interessa res que no sigui superficial. Potser els fa nosa que els filòsofs intervinguin en espais públics perquè el seu estil no consisteix en fer cridòria, i això no ven. Si el filòsof és una figura que busca el màxim rigor (o que l'hauria de buscar), avui en dia es busca que hi hagi poc rigor però molt d'espectacle. Els formats actuals banalitzen els problemes. Cal saber que si a un programa de televisió hi ha contertulians cridant i tallant-se és perquè és la direcció que ho promou. D'altra manera no passaria.

 

- Com s'arregla això?

La pressió social és la que pot fer canviar les coses. Si la gent demanés més serietat i rigor, augmentarien els programes seriosos. Una bona educació de base ajudaria. 

 

- Tal com està l'ensenyament...

És un moment en què la filosofia és més necessària que mai, però els professionals d'aquesta matèria hem de fer autocrítica. La filosofia s'ha ensenyat molt historiogràficament. Els alumnes no tenen perquè saber la teoria de la sensibilitat de Hume, no almenys si no ha de tenir una funció pràctica. Hem de pensar, per tant, com ensenyem i què ensenyem. Hem d'estar pendents de les necessitats i urgències de la nostra època i hem de ser capaços de presentar la validesa del nostre procedir apostant per una filosofia més vital i pràctica. 

 

- Quin seria el teu filòsof de guàrdia?

Wittgenstein és fonamental per mantenir-me sempre en una actitud crítica i amb voluntat constructiva, de no caure en inèrcies i en dogmatismes. També Rorty perquè és un pensador iconoclasta que ha sabut desmuntar mites filosòfics i que fa repensar la tradició filosòfica per mirar de treure'n una filosofia nova. 

 

- A el Filósofo de guardia parles de temes quotidians com el cas “Belén Esteban”...

Cal entendre que no hi ha temes que siguin filosòfics i d'altres que no, sinó que hi ha enfocaments filosòfics de les temàtiques. Potser avui ja ningú recorda que, fins que el Manuel Vázquez Montalbán es va atrevir a parlar del Barça, el futbol era un tema tabú per als considerats intel·lectuals. La gràcia de l'escriptor català va consistir en veure en el futbol la transposició d'un fenomen social. Vulguem o no, Belén Esteban també és un fenomen social. 

 

- La teva filosofia passa per denunciar sempre la banalitat. No creus que ara s'està banalitzant el terme “nazi”?

És molt provable que hi hagi una lectura de la història del nazisme que hagi promogut aquesta banalització. Quan es presenta el nazisme com el mal absolut és que alguna cosa no va bé. Fa uns anys recordo, per exemple, que un ministre de Bush, Putin i Berlusconi van participar en un acte commemoratiu de l'holocaust. Això dóna molt que pensar. Si atenem a Amanecer Dorado, veurem que han creat menjadors socials. Això és populista, però atreu a molta gent. Els seus menjadors són per a gent de nacionalitat grega i la gent morta de gana no pensarà que aquells són nazis, menjarà i els hi agraïrà l'aliment. El mateix passava amb els que seguien a Hitler. El seguien perquè creien que els oferiria una vida millor i més digna. Cal analitzar quines eren les circumstàncies. Hitler va transformar els jueus en “no persones” per justificar la seva matança. Però, dit això, cal recordar que les majors atrocitats no les fan els monstres, sinó gent com nosaltres. I s'ha d'anar molt en compte per no banalitzar això. Per aquest motiu, quan algú diu “tal és nazi” cal entendre que, en realitat, vol dir “tal té molta força social i és el mal absolut perquè no pensa com jo”. 

 

- La teva crítica a certs dogmes de l'esquerra han fet que aquesta et fes el buit?

La veritat és que no. L'esquerra sempre ha sigut més oberta a la cultura que la dreta. També tendeix a acceptar millor la crítica.

 

- Potser l'esquerra és ella mateixa massa crítica?

Només cal mirar a Catalunya. Quantes esquerres tenim? L'esquerra acaba lluitant entre sí quan la realitat social no crec que sigui tan diversa com per a que existeixin tantes forces amb tanta presència al Parlament. Però la dreta també té un defecte, és massa unitària. Recull massa opinions molt divergents. Penso en el PP i veig que acull a sectors feixistes (molt pocs) i d'altres que no ho són gens. S'hauria de desmarcar i no voler acaparar tota la dreta. Al PSOE, abans, ja li anava bé que el PP fos tan eclèctic, però ara ja no tant perquè quan hi ha algun dirigent d'aquest partit que mostra una ideologia més oberta ja no tenen amb què criticar al partit més conservador.

 

- I què en penses de la relació Barcelona – Catalunya?

Aquesta contraposició crec que ve induïda per certs sectors. Per exemple, el nacionalisme conservador considerava que la Catalunya catalana era la dels extramurs de Barcelona. Però avui en dia això es desmunta ràpid. 

 

- Però creus que les ciutats de la perifèria poden arribar a tenir més pes específic?

Sí, considero que les ciutats mitjanes, ja no les capitals, sinó les altres han d'anar guanyant protagonisme. Penso, per exemple, en la frase “No tot ha de ser el centre” que indica la importància que una ciutat estigui ben distribuïda tot fent que cada barri contingui allò necessari per ser vital. No és bo que un ciutadà hagi d'anar del barri de Sants al centre per anar a veure el cinema o a comprar un vestit. Doncs igual hauria de funcionar amb la relació Barcelona - la-resta-de-ciutats. Seria bo que les ciutats fossin més autònomes i més cooperatives les unes amb les altres.

 

    

--

Presentació del llibre 'Filósofo de guardia', de Manuel Cruz. 

Dimecres 29 de maig, a les 18 h. 

La 2 de Viladrich - Tortosa.