Jump to navigation
Vinagre pudent (1r premi - Jesús Serrano Pons)A Lisboa en tren de lujo yo viajabaaa y a mi lado muy galante un portugueeés... Des que m’he despertat que no puc traure’m del cap la merda de la cançoneta esta del Consorcio! Ai, si la iaia Rosa pogués llegir-me el pensament! «Mira filla trobo que t’hauríem de rentar la boca en vinagre pudent, perquè tantes vulgaritats fan de mal escoltar». I el tren que, com gairebé sempre, va tard. I qui espera, desespera! I com més pressa tens, tot tendeix a empitjorar!Al momento un gran amor me declarabaaa, con mayor velocidad que nos llevaba aquel exprés.«Con mayor velocidad», diu! Pos si encara no mos hem mogut del lloc! Una hora sencera fa que esperem! I la megafonia aferrada a confirmar-nos la deshora. I el cap d’estació renegant, entre dents, que ni ell ni tampoc l’empresa tenen la culpa que algú s’haja decidit a furtar la catenària. I a mi que tot això de la catenària, de sempre, només m’ha semblat una excuseta de mal pagador per tal d’endarrerir els trens a discreció i donar pel sac a la baula més fràgil de l’Estat del Benestar. I ma iaia, des de sa casa, entestada a maldar-me una vegadeta més! «Xiquetaa! Ara sí que vaig al rebost a buscar la botella de vinagre per a fregar-te el musell!» I el rellotge de polsera que em marca les set i vint, però que, amb tot el trasbals este del darrer canvi d’hora, en realitat només resten deu de minuts per a dos quarts de nou! I a l’andana principal, les manetes dels temps semblen aturades per sempre més, no fos cas que algú o altre pense a canviar-ne la bateria.Al compás del chacachá, del chacachá del treeeen.I ma iaia que, a causa del glaucoma i de la vellesa, fa temps que no hi veu ni tampoc hi sent. I este aïllament no convidat ha fet que s’oblide del significat últim de les paraules i que barrege els anys amb els naps i els noms amb les cols. «Vinga, no et faces la ronsera i deixa’m paupar-te la cara, que ja gairebé no me’n recordo de com ets! Què dius on vas, filla, a Barcelona? Pensa que a Barcelona a cavall d’una mona! I ja ho sabràs fer, això d’agafar el tren sola? Per cert, ja s’han acabat els Jocs Olímpics? Pobret Maragall! Diuen que no se’n recorda de res»¡Qué gusto da viajar cuando se va en exprés!I en sospesar la tristor de tot plegat, els ulls han acabat per vessar i dos gotellims no convidats m’han regalimat per la galta fins a topar en la moqueta del terra del vagó. I mira, saps què et dic?! A la merda el Regional Exprés con destino a Barcelona! Me’n vaig al de ma iaia, necessito que em paupe la cara una vegada més!Pues parece que el amooor, con su dulce vaivén, produce más calor, que el chacachá del tren.
Infàmia (2n premi - David Velasco Pueyo)Les persones que, mig adormides, han anat pujant al tren que ha sortit de Tortosa a les 06:29h encara no saben que aquest no serà un matí qualsevol. Cert, el tren havia d’arrencar a les 05:40h, però això, lluny de ser una novetat, ha estat tan sols una fuetada més a les esquenes dels passatgers.Persones de totes condicions. L’observador no pot descobrir què els remou l’ànima, a aquesta gent tan diversa, en aquest matí encara fosc, fred i plujós. Angoixes, esperances, pors, tristeses, dols, potser... Les mirades resignades, els silencis en la remor oscil·lant del tren.Un home gran gosa trencar el silenci.- Jo havia estat jove com vostè, i tenia un futur brillant, però per culpa d’aquesta maleïda companyia ferroviària la meva vida és un femer.- Per què?- Vaig pujar al tren a L’Aldea-Amposta amb tres hores de marge per a les oposicions. Però el tren es va aturar abans de Sitges. Ningú no ens va dir res, ni ens van deixar sortir. Al cap de tres hores, desesperat, vaig patir un ictus. Des de llavors, tot és un desastre.- Doncs a mi me’n va passar una de terrible, per aquests brètols, i estic destrossada.- Ho sento. M’ho explicaria?- Vaig arribar molt justa a l’estació d’Altafulla, no havia pogut anar al servei, i prou que ho necessitava. Vaig recórrer tots els WC del comboi: tots tancats, bloquejats per la Companyia. No podia baixar enlloc, havia d’aguantar o perdria un avió. El meu promès m’esperava. Vaig resistir tant com vaig poder, i estava a punt de sortir-me’n, però just abans d’arribar a Sants el tren va fer una aturada brusca i tot el que maldava per contenir va sortir com un sifò, un torrent groc marronós. No vaig gosar baixar del tren, morta de vergonya. Ell em va buscar per tot arreu, però per 100 euros el maquinista em va deixar amagar a la cabina. Lluís -li vaig dir pel mòbil-, marxa, si us plau, he perdut el tren. No va dir res. L’entenc, estava ja molt cremat. Massa avions, vaixells, trens perduts. Films, concerts, obres de teatre... No vol parlar amb mi. Sé que m’estima, però l’he perdut. Per sempre. No el puc culpar. No puc...El tren, per comptes de seguir recte, pren un ramal desconegut a St. Vicenç, i accelera, davant l’estupefacció dels passatgers. Sobtadament, s’atura enmig del no-res. Se senten insults, exabruptes, queixes, crits, plors, pets, rots... Pels altaveus, diuen en castellà:“Odiats passatgers: Potser pensaven que les seves infàmies contra la Companyia quedarien exemptes d'un just càstig. No serà així. Els que sàpiguen resar, facin-ho. Seguim viatge, Déu els assisteixi”.- Òstia, anem de pet al pont mig corcat, ens la fotrem segur.Amb aquesta darrera paraula, el pont, antic i malmès, alçat 80 metres sobre terra, tremola, s’esquerda i es trenca. La gravetat compleix la llei, i els vagons, reblerts de futurs cadàvers, es deixen fer, mentre per megafonia, se sent “Hihihihihi...”.
A contracorrent (3r premi - Ester Suñé Cugat)En Ramon i el seu pare estaven asseguts al banc de pedra davant de l’estació de tren d’Ascó. Era un diumenge a la tarda, i el sol de juny feia que esperar que passés lo Caspe per anar a Barcelona fos una missió xafogosa. Tant el pare com el fill s’havien posat crema Natural Honey a les zones visibles de la pell, com a antídot més infal·lible contra les picades de mosca negra conegut per tota la població que habita a la vora del riu.Aquell cap de setmana, la iaia Conxita li havia cuit un pollastre sencer amb salseta i li l’havia separat en diverses carmanyoles perquè se les endugués i poguessin sopar tots els companys de pis, tal com marca la tradició no escrita -perquè és ben sabut que les bosses carregades de carmanyoles dels estudiants ebrencs formen part de l’escenari dels diumenges a les estacions de tren-.En Ramon duia un neguit afegit: s’havia de trobar amb la Mireia, una noia de Benissanet que sempre agafava el mateix tren a Móra la Nova. Havien compartit viatges eterns cap a Barcelona, havien acumulat retards importants plegats, però sempre havia estat amb la companyia d’altres amics. Tanmateix, aquell diumenge de juny ell anava sol, ja que la resta s’havien quedat a Barcelona. La Mireia li havia demanat que, quan pugés a Ascó, li indiqués el vagó on era per tal d’anar junts.Aquest fet extraordinari, en Ramon l’aprofitaria per posar tota la carn al braser i dir-li subtilment, durant el trajecte, que ella li agradava. S’havia carregat de valor i li proposaria d’anar plegats a un concert o a sopar a un restaurant de moda.Pare i fill es van acomiadar amb una càlida abraçada, i en Ramon va pujar al tren. Acte seguit, li va enviar un missatge per donar les coordenades de la seva ubicació a la Mireia, i ella li va respondre amb una careta somrient, tot dient-li que sortien de casa directes cap a l’estació de Móra la Nova.Però, com una pel·lícula que avança a càmera lenta, en Ramon va poder observar una sèrie de successos inesperats: el tren va estar molt poca estona a l’estació i, de manera estranya i rigorosa, va arrencar de nou, sense que la seva amiga hagués pujat. Podia veure per la finestra com la Mireia arrossegava la maleta a tota velocitat i la seva mare feia senyals amb els braços per intentar aturar el comboi.Tots els passatgers comentaven aquella insòlita diligència, com de veritablement aïllat era el fet que el Regional engegués sense els extensos minuts d’espera habituals. En Ramon els atenia, sol, sense compartir el viatge amb la Mireia, assegut al tren que el duria al seu destí, escortat només per un pollastre en salseta, la danyosa intervenció de Murphy i també una sensació de coïssor corporal, com si l’hagués crivellat una congregació de mosques negres, per arribar a la ciutat comtal amb una disgustant puntualitat britànica.
Instagram Diàspora Ebrenca Bases del concurs aquí (enllaç)
