Joana Fornós: "Hem d'entendre que és essencial deixar més espai a les persones que no tenen tants privilegis"

És la directora de 'The Bass of Women', un documental sobre l'escena femenina de la cultura sound system

Roser Regolf

03/06/2020

Música

Després d'uns mesos de confinament, Joana Fornós (1992, Deltebre) ja comença a planificar quines seran les primeres projeccions del seu exitós documental 'The Bass of Women', que retrata la situació i el treball de les dones dins de l'escena sound system barcelonina. A través de les experiències d'artistes com Lady Laia, Matah, Irie Rosie o la productora musical Maria Vives, entre moltes altres ballarines de 'dancehall', fotògrafes i altres dones relacionades amb l'escena, Fornós fa una reflexió en format de llargmetratge documental, que ha estat seleccionat en festivals de cinema de renom com l'In-Edit, el Barcelona Indie Filmmakers Fest o el Festival de Málaga, on va ser guardonat amb el primer premi Biznaga de Plata. Hem volgut parlar amb ella sobre quin ha estat el procés de treball i com encara la situació actual.

"Si des de petites no tenim referents, podem pensar que allò que volem fer encara no existeix o fins i tot que és impossible"

- Respecte a la situació actual, com has viscut el confinament?
Estem vivint un moment excepcional i nou que la nostra societat no havia experimentat abans, i a cadascuna de nosaltres ens ha afectat de diverses maneres, sigui positivament, negativament o les dues coses a la vegada, com en el meu cas. Durant aquest confinament, he estat vivint a Barcelona, on he tingut la sort d'estar rodejada d'amics i amigues, però per altra banda també fa tres mesos que no veig a la meva família i que no vaig al poble i vulguis o no això també m'afecta psicològicament. La ciutat m'aporta molta energia però al mateix temps també me n'absorbeix. Necessito la naturalesa per recarregar les piles i tornar amb més força.

- Segur que també ha afectat en algunes projeccions.
La setmana que l'Estat va declarar l'estat d'alarma teníem diverses projeccions a Barcelona, que com a conseqüència es van haver d'anul·lar. Per això, en relació amb el projecte, m'he pres aquest confinament com un parèntesi necessari. Ara mateix la nostra voluntat és, en la mesura que puguem i com més aviat millor, poder reactivar les projeccions del documental fins a finals d'aquest 2020, amb els seus debats corresponents i alguna festa o esdeveniment.

- Parlant ara ja sobre el documental. Preguntar-nos sobre la presència de les dones en diferents espais és una cosa que comencem a fer moltes, però com t'apropes a la cultura sound system?
A casa també he tingut influències diferents i des de petita sempre m'ha agradat molt descobrir nous estils de música. Però tot va començar fa uns anys, quan vaig marxar a Barcelona per estudiar. Va ser allí quan vaig descobrir la cultura sound system, que just estava vivint el seu punt més àlgid a la ciutat. Acudia a les festes i a altres esdeveniments de forma recurrent, i així vaig conèixer artistes i més gent d'aquest món que van fer que m'interessés per tot el que hi estava passant.

- I des de dintre notes la manca de presència femenina... només entre els artistes o també al públic?
A tot arreu. L'any 2017 vaig anar a veure en estrena el documental 'Dub it yourself', també sobre l'escena i cultura sound system de Barcelona, i vaig adonar-me'n que no retratava la figura de la dona de cap manera. Va ser llavors quan se'm va encendre la flama, perquè jo sabia que aquelles dones existien i que havia de fer alguna cosa, per això em vaig posar a fer recerca i a contactar amb les artistes perquè expliquessin també la seva experiència.

- Quina és la primera impressió que extreus d'aquestes entrevistes?
Que tot i que hi ha artistes molt bones dintre d'aquesta cultura, ningú els hi ha donat veu ni l'espai necessari per a poder mostrar-se i visualitzar el seu treball.

- El que reivindiquen elles a 'The Bass of Women' és la manca de referents. Com està el tema?
Si des de petites no tenim referents, podem pensar que allò que volem fer encara no existeix o fins i tot que és impossible. En el mateix sentit, també és molt difícil avançar en aquest món si no veus a ningú que hagi arribat al lloc que tu aspires. I igual com en altres panorames musicals o situacions del dia a dia, si com a dona no tens ningú amb qui emmirallar-te, et costa més progressar i cultivar-te culturalment per fer-te un nom a l'escena.

- La gravació del llargmetratge t'obre també els ulls cap a altres masclismes que no havies vist com a espectadora?
Aquesta cultura està majoritàriament masculinitzada, a partir d'aquí, i tal com anava fent les entrevistes a les artistes, sortien a la llum situacions personals que he cregut que eren massa íntimes per a reproduir-les al documental. Tot i això, sí que em va fer veure d'una altra manera tots els altres temes que sí que es tracten, com la manca de referents, l'autoexigència o les pors i la inseguretat al moment d'agafar un micròfon o d'enfrontar-te al públic. D'altra banda, també es parla de buscar solucions entre totes les persones per arribar a una escena més inclusiva, més justa, més lliure i més igualitària.

- I quines solucions es posen sobre la taula?
Tant les artistes com jo mateixa veiem essencial crear espais on es pugui parlar d'aquests temes, deconstruir-los i debatre'ls entre totes i tots. Al final, si això es parla només entre dones o col·lectius minoritaris és molt complicat que hi hagui una evolució per part de totes les persones implicades. I potser des de la perspectiva masculina costarà una mica més entendre-ho, i pot ser fins i tot un terreny una mica hostil, però cal no deixar de parlar sobre el tema i crear més esdeveniments per visibilitzar a les dones, les entitats dissidents o als que formen part d'un col·lectiu minoritari.

- Resulta tot una mica contradictori d'una cultura que, a priori, promou la diversitat i la igualtat.
És una cultura que en si ja prové de diferents estils musicals com el reggae, l'ska o el dub i que, en general, sempre ha tingut un missatge de pau, respecte i llibertat. Però com passa també a altres col·lectius d'esquerres, se segueixen reproduint certs patrons i conductes que poden oprimir altres persones. I és aquí on hem de treballar.

- Què és el que menys t'esperaves de tot el que vas aprendre mentre gravaves el documental?
El que més em va sorprendre són les situacions personals que moltes artistes han volgut compartir amb mi i que, per la seva gravetat i intimitat, no les he volgut visibilitzar al documental. De la mateixa manera, el que també m'he trobat és que, alguns cops, entre les artistes dones de dintre l'escena es creen rols de jerarquia, quan potser hauria d'haver-hi una relació més horitzontal.

- A la vegada, però, també s'han creat sinergies entre elles. És així?
Arran del documental les artistes han començat a agrupar-se i a relacionar-se entre elles, el que ha sigut molt bonic. I espero que d'aquí sorgeixin també moltes jornades musicals i que segueixin treballant en aquesta xarxa teixida entre totes.

- Creus que algun dia l'escena sound system podrà tenir integrada aquesta visió feminista de la qual es parla a 'The Bass of Women'?
Espero que sí, però primer que tot ha d'haver la voluntat de voler canviar les coses. Hem d'entendre que és essencial deixar més espai a les persones que no tenen tants privilegis. Sense aquest treball col·lectiu no es pot fer res, ni tampoc és un canvi que es pugui tirar endavant de la nit al dia.

- Després de l'èxit d'aquest documental, tens més idees al tinter?
La bona rebuda del documental m'està motivant moltíssim tant a nivell personal com professional. És per això que m'agradaria seguir en la línia del cinema documental i tractant temàtiques on s'exposen problemes de justícia social o sobre col·lectius minoritaris.