Lluís-Xavier Flores: “Una jota, un fandango i un bolero són tan catalans com ho és la sardana curta”

La Rondalla dels Ports reivindica la diversitat de folklore musical de les terres que envolten els Ports de Caro

Judit Monclús

28/02/2016

Música

Aragonesos, catalans i valencians compartim l’espai natural dels Ports de Caro, un paisatge on també hi conflueix història i tradició. Si pensem en un element comú atribuïble a cada un d’aquests pobles, el primer que ens ve al cap és la jota, una música arrelada i identitària amb uns orígens que es desdibuixen en els camps teòrics. Però no és l’única tonada pròpia d’aquests pobles. La Rondalla dels Ports, una agrupació formada per una desena de sonadors, cantadors i balladors catalans i valencians, reivindiquen l’ampli ventall de gèneres musicals i ballables més tradicionals d’aquests territoris i fan que bureos, xeres, albades i rondes despertin d’una letargia oblidada. A Surtdecasa.cat, hem parlat amb Lluís-Xavier Flores Abat, alacantí afincat a Tortosa, etnògraf, professor de música tradicional valenciana i membre de La Rondalla dels Ports, perquè ens expliqui com ha estat el procés de recuperació de les tradicions musicals d’aquesta zona.

"El riu Sénia no és cap frontera, com tampoc el riu Matarranya, i fins i tot, el Coll de Balaguer. Hem de parlar d’un mateix món musical comú"

- Quines són les arrels del patrimoni musical que comparteixen les comarques del voltant dels Ports de Caro?
Els territoris de les Terres de l'Ebre, els Ports, el Baix Maestrat, el Matarranya i el Mesquí comparteixen una idiosincràsia ben definida: lingüística, històrica, cultural... que també trobem en la música tradicional. Les característiques comunes pel que fa al patrimoni etnomusical passen, entre d’altres, per la pràctica de les albades, per la tradició de versar jotes o per mantenir la rondalla. A la resta de Catalunya, però, per qüestions polítiques i prejudicis que s’arrosseguen des de finals del segle XIX, va quedar injustament arraconat bona cosa d’este llegat cultural autòcton.

- Què us va portar a compilar i recuperar aquests gèneres musicals tradicionals d’aquests territoris?
Amb 18 anys, mon germà bessó Miquel i jo, vam conèixer Tortosa i el Delta. Ens va cridar molt l’atenció els paral·lelismes entre esta zona i el País Valencià, com ara la jota i la tradició de versar cançons. Ens adonàrem de moltes coincidències però també que la interpretació que se’n feia era, en part, errònia. Sovint es presentaven balls i danses de la zona sense comparar-los amb els de les zones veïnes, on també existien. Per això, després d’una etapa laboral a Anglaterra, vaig viatjar a Tortosa i vaig conéixer els membres del grup de folk 'Riu en So', en concret, els amics Sergi Masip i la versadora Sofia Morales. Junts vam decidir crear l’associació 'Espai de So' i a partir d’aquí sorgeix, fa tres anys, la idea d’assajar i posar en pràctica gèneres musicals que estava investigant amb mon germà, i que havien de ser difosos posteriorment amb la creació de 'La Rondalla dels Ports'.

- Ho vau plantejar com un exercici identitari o com una reivindicació?
Hi ha la reivindicació d’un patrimoni comú. El riu Sénia no és cap frontera, com tampoc el riu Matarranya i, fins i tot, el Coll de Balaguer. Hem de parlar d’un mateix món musical comú a tots el territoris de l’antiga diòcesi de Tortosa, però també, i això és molt important, de quasi tot Catalunya, poca broma! Senzillament calia conéixer en la seua amplitud este patrimoni, recuperar gèneres perduts, i difondre’ls objectivament. Un altre aspecte, evidentment, és el tema identitari. El fet de ser català, aragonès o valencià tampoc no ens separa, ja que tenim una llengua i un passat històric comuns.

- Aneu més enllà de la jota?
Volem que se supere el tòpic de la jota, que no es quede només amb el “De Roquetes vinc, de Roquetes baixo...”, tots eixos tics que com el “natros” i el “lo” ebrencs fan tanta gràcia a Barcelona. Hi ha alguna cosa més, per favor! Per això, calia furgar més en les fonts i a l’Ebre, i per extensió a tota Catalunya, a penes s’ha treballat en el món de la investigació coreicomusical. On estan els treballs que estudien i difonen este patrimoni en la seua amplitud? On estan les recerques etnogràfiques i musicològiques que ens expliquen els trets i l’origen? On estan les iniciatives que baixen de l’escenari allò que era i és del poble?

- La jota és el gènere musical indiscutible d’aquestes terres que s’ha mantingut en el temps. Quines sorpreses oblidades us heu trobat durant la vostra exploració etnogràfica?
La recerca es fa a partir del buidatge de fonts escrites, mitjançant treball d’arxiu, i el treball de camp, amb entrevistes. En este sentit, preteníem constatar la pràctica de boleros, seguidilles, jotes, balls de tres, fandangos tant a Catalunya com al País Valencià. Pel que fa al cant, calia inventariar i analitzar gran varietat de jotes domèstiques –de segar, batre, llaurar–, tornades, albades, cançons festives (moltes portades per arrossers valencians i adaptades al català tortosí). Tota un ventall de gèneres que, per exemple, ja descriu Joan Moreira en el seu llibre 'Del folklore tortosí. Costums, ballets, pregàries, parèmies, jocs i cançons del camp i de la ciutat de Tortosa' o que comprovem en viu en alguns pobles de l’Ebre, on encara per festa major s’interpreta el seu ball de plaça, o millor dit, el que queda d’un “ball” amb diferents parts que modernament ha quedat reduït a una “jota”. Calia anar més enllà, quins eren els balls acíclics, els que ballava, sonava o cantava un ebrenc habitualment fa unes dècades? En este sentit, els balls de fa vuitanta o cent anys enrere eren aquells que es posaven en pràctica en un “bureo”, festa als masos que marcava la fi d’una collita o una matança del porc, una celebració familiar, una reunió de veïns, un ball en el casino... Parlem de balls solts com la jota o el fandango i balls agarrats com els vals, el pasdoble, la masurca... Estos ritmes eren els populars fins a la Guerra Civil en el nostre territori i són la base del repertori que practica i difon la Rondalla dels Ports.

- El fet que alguns gèneres s’hagin transmès de forma oral ha estat un handicap per a vosaltres?
A les Terres de l’Ebre i al Matarranya, la cadena de transmissió generacional d’estos cants, balls, ritmes, melodies... es va vore truncada a principis del segle XX. Tanmateix, al nord del País Valencià alguns encara es practiquen, i per exemple, en alguns pobles la gent, jove i gran, continua ballant sense necessitat de vestir-se a l’antiga, canta jotes, seguidilles o fandangos en bureos, ixen abillats en festa major a ballar “el ball de plaça”, ronden i canten pels carrers amb la rondalla del poble, entonten i improvisen albades per Nadal...

- Cal que la gent se les senti pròpies?
Sí. Cal acostumar a la població perquè entenga que estos “nous” gèneres formen part del seu patrimoni, que li són propis. I ja no només els ebrencs, sinó també la resta de catalans, no ens enganyem. Hi ha una visió totalment errònia i irreal que condemnava, per exemple, la jota, el fandango, el bolero, la pandereta, la guitarra, la rondalla de corda, el cant versat, les cançons picants, etc. a l’ostracisme, com si no foren prou identificatius de Catalunya quan en realitat ho eren i ho són més, almenys en popularitat, temps i extensió geogràfica, que la sardana curta o llarga.

- Aquesta visió que expliques que tenim a Catalunya, la tenen també a les altres zones amb què compartim patrimoni musical?
La visió que hi ha en els antics territoris de la diòcesi de Tortosa, que és el marc geogràfic en el qual nosaltres treballem, és diferent segons on ens situem. Al País Valencià és molt més oberta i àmplia perquè no s’han perdut estos gèneres, i el valencianisme polític no ha actuat ni per a bé ni per a mal dins d’este àmbit cultural. A l’Aragó, però, guardant paral·lelismes amb Catalunya, s’ha volgut erigir, en este cas, la jota, com una peça senyera de la seua identitat musical en detriment d’uns altres igualment autòctons. Tanmateix, a l’Ebre català anem més avançats que a l’Aragó, ja que en quatre anys de cursos i xarrades amb 'Espai de So', i sobretot de fer actuacions i bureos (ballades participatives amb sopars populars) amb la Rondalla dels Ports, bona cosa d’ebrencs han entés que la seua música popular és rica, variada i sobretot serveix per a xalar. Transmetre un patrimoni immaterial com este, de manera didàctica i alhora lúdica, és la clau. En este sentit, jo invite a qualsevol persona perquè es capbusse en la lectura de llibres costumistes, cançoners, premsa, programes de festes... i alhora també redescobrisca la seua música i ball tradicionals, en tota la varietat i sense prejudicis, en les nostres actuacions.

- Què oferiu en les vostres actuacions?
Sobretot, un moment de xalera, complicitat i bon rotllo. Si veniu a una ballada, a una ronda o a un “bureo”, gaudireu no només de bona música sinó també d’un ambient irrepetible. Perquè d’això es tracta, d’anar de bureo, de xera o de borina, com també dieu a l’Ebre, i per tant, de xalar. Els “bureos” són el nostre format preferit, ja que quan hi ha menjar i música l’atmosfera que es crea amb el públic és molt engrescadora.

- I què feu?
Comencem rondant per les taules, cantant versos improvisats a la gent que disfruta d’un dinar o sopar popular, i en acabant, quan està animadeta, toquem tot un seguit de balls, que fan alçar de la cadira fins i tot al més arrítmic. Quan s’aconsegueix això, el final de festa és apoteòsic, i si a més, veus que hi participa tot un poble, jóvens i adults és tota una satisfacció.

- Constateu, al marge de la vostra aportació, un interès general per rescatar aquesta part del folklore musical propi del sud del Principat?
Clar que n’hi ha. És cert que a Catalunya, pel vostre particular procés de reivindicació identitària, estes coses s’han mimat molt més que al País Valencià, i bé que heu fet. Tot i així, la jota és només la punta de l’iceberg d’este llegat musical, com ja he explicat, i la societat ebrenca encara ha de descobrir els seus balls de plaça de festa major, els balls de bureos, les rondes, les vetlades de versadors, les albades...Actes que formaven part del calendari festiu local.