Joan Rovira: “Tocar al carrer m'ha fet conèixer una mica més com som els humans”

El músic de Camarles estrena 'Peix sense espina' el proper dissabte 28 de març a Tortosa

Anna Zaera

24/03/2015

Música

“Els viatges formen els homes, se sol dir. Els viatges deformen, entristeixen i malmeten les verdures, els llegums i el peix”, va escriure Josep Pla. Això no és ben bé el que li ha passat al músic de Camarles Joan Rovira, que ha rescatat un "Peix sense espina" de les seves aventures per convertir-lo en tot un manifest vital. Després de tocar als carrers de Londres, París o Dubai, Rovira ha vist milers de fisonomies aturar-se davant seu, somriures, indiferències amb monedes i complicitats sense ni un ral. Després d'aquest trànsit musical i vital, el músic torna a casa per presentar aquest nou treball a Catalunya. La gira tindrà parades a Tortosa (28 de març), Tarragona (8 de maig), Girona (15 de maig) i Barcelona (4 de juny). El tour arriba després del seu pas per festivals com el Cruïlla Barcelona, Músiques Sensibles, Emergent, Musica't o Bcn Shopping Fest. Joan Rovira ha estudiat saxo a l'ESMUC i és el compositor de 'Germans de Llengua', el tema enregistrat amb la Cobla Sant Jordi de Barcelona i que l'Assemblea Nacional Catalana va fer servir com a banda sonora d’un dels vídeos oficials de la V de l’11 de setembre de 2014.

"Quan escoltes les lletres, els missatges i la forma d'interpretar, te n'adones que no és un adolescent qui està cantant, sinó que és algú que ja porta molt camí fet i que diu 'Sí a la vida'"

- Per què has elegit "Peix sense espina" com a títol del teu darrer disc?
És el nom d'una de les cançons del disc. Volia dedicar una cançó a aquelles persones boniques que m'he trobat a la vida, aquelles persones que m'han ajudat, que han estat moltes. De sobte, vaig pensar que era molt fàcil menjar-te un peix quan no té espines i ràpidament vaig fer el paral·lelisme: "Amb tu és com menjar peix sense espina. Amb tu és com un llangostí pelat. Amb tu no hi ha pinyol dins de l'oliva. Amb tu, la vida que jo havia somiat". Podríem dir que aquest disc està dedicat a aquelles persones que ens ho posen fàcil en el nostre dia a dia.

- Pels ritmes i les lletres, sembla que has abandonat el romanticisme per expressar una alegria més madura. Et sents identificat amb aquesta descripció?
Jo crec que aquest disc representa el meu present. És un disc amb una gran dosi de positivisme i color, només cal veure la portada. Quan escoltes les lletres, els missatges i la forma d'interpretar-les te n'adones que no és un adolescent qui està cantant. Sinó que és algú que ja porta molt camí fet i que diu "Sí a la vida". El disc té moments nostàlgics i d'eufòria. És un disc desordenat, tal i com sóc jo en el meu dia a dia. Amb els alts i baixos d'una persona normal que estima, que se'n riu, que plora, però sempre des de l'optimisme. De totes maneres, sí que és veritat que en el fons sóc una mica nen encara!

- Què has après dels teus viatges? Tornes amb aquesta maleta - que surt a la portada del disc - ben plena?
He après moltes coses. Quan la gent de poble, com jo, quan viatja a l'estranger o, simplement, marxa cap a la ciutat, ens sentim insegurs i plens de prejudicis. Ens dóna la sensació que allà no podem aportar res, que som petits i insignificants. Però no és cert. Entendre que no és cert és una de les coses més importants que he après. Tots tenim la nostra personalitat i podem encaixar a qualsevol part del món. La personalitat de la gent de les Terres de l'Ebre, oberta i mediterrànea, sedueix els europeus! Ells, en canvi, són més tancats i freds.

- Creus que és necessari per a un músic jove trepitjar carrer?
No només per a un músic. Tothom ha de trepitjar carrer. Molts cops estem sobreprotegits a casa nostra, vivim a la zona de confort i d'allà no ens movem. Seguim la corrent que ens dicta la societat: estudiar i, quan ja hem acabat, esperar a una fila fins que ens criden per treballar. Però, i si sortim de la fila? I si busquem altres alternatives? Aquí entraria el concepte d'emprenedoria i creativitat. Sortir i trepitjar el carrer és sortir de la fila i fer el teu propi camí. S'ha de ser valent i arriscar.

- Què és el més dur i el més gratificant de cantar al carrer?
De vegades, quan acabava de tocar, hi havia gent que em preguntava on dormia, i jo els feia la broma "sota un pont", i ells s'ho creien! Quan toques al carrer i vas carregat amb la guitarra, el carret de l'ampli i la maleta, la gent es pensa que vius al carrer. És una passada! A partir d'aquí, et trobes tot tipus de reaccions. Gent que et fa sentir miserable i gent que et fa sentir com un gran artista, malgrat estar tocant al mig del carrer. Per sort, les experiències bones superen de llarg les dolentes. Tocar al carrer m'ha fet conèixer una miqueta més com som els humans, i puc dir que les bones persones superen per golejada a les persones amb malícia.

- Per què has passat tant temps a París i no en una altra ciutat?
La ciutat m'agrada molt i em va acollir molt bé. Vaig trobar ràpidament el meu lloc i vaig conèixer amics fantàstics que em van fer sentir com a casa. Quan vaig veure la gran semblança entre l'idioma francès i el català, vaig tenir la necessitat d'aprendre aquella llengua, almenys aprendre allò més bàsic.

- La teva carrera musical demostra que si un músic és bo, amb perseverància, pot aconseguir arribar molt amunt. Quines són les teves metes musicals en aquests moments?
Ara mateix estic concentrat en aquest nou disc, amb la promoció i els concerts que tinc programats. No vull pensar més enllà, sinó viure i disfrutar el present. Últimament estic rebent alguns e-mails i missatges de gent que ha escoltat les meves cançons i em dóna les gràcies. Crec que aquest és el camí que he de seguir.