Jofre Bardagí

Jofre Bardagí: “Les meves cançons són com sessions de psicoanàlisi”

El músic porta la seua proposta en solitari al cicle de concerts de l’Antiga Estació de Benifallet
Surtdecasa Ebre
,
08/07/2013
Música
Jofre Bardagí serà l’encarregat d’encetar el cicle Concerts a la Terrassa d’Estiu de l’Antiga Estació de Benifallet, el dissabte 6 de juliol. En una proposta acústica de petit format, el conegut músic repassarà algunes de les cançons dels discs Jo faig cançons (Música Global, 2006) i Música en Blanc i Negre (Música Global, 2010), a la vegada que recuperarà algunes de les peces més conegudes de Glaucs, el mític grup de Begur que ja ha iniciat el procés de retorn als escenaris. Amb moltes ganes de trepitjar terres ebrenques, ha anunciat que la nit abans oferirà un primer tast de la seua música al Soho Club de Tortosa.
 
- El 6 de juliol portes a Benifallet la teua gira acústica de petit format. Després de gairebé una dècada al capdavant dels Glaucs, Jofre Bardagí en solitari ha servit com a feina de buidatge emocional?
Les meves cançons són com sessions de psicoanàlisi i, en canvi, Glaucs em dóna molta més llibertat. Els meus discs són molt personals i amb el grup tot és més “divertit”. Ho poso entre cometes perquè les dues coses m’agraden i les trobo divertides i necessàries, però amb Glaucs defenso un grup i procuro que les cançons no siguin tan personals perquè hi ha lletres on hi col·laboren els altres del grup o són d’un altre membre de Glaucs.
 
- En unes declaracions efectuades durant la promoció del disc Música en Blanc i Negre (Música Global, 2010) vas assegurar que et sents “més còmode treballant des de la foscor”. Compons millor quan hi ha fantasmes per expulsar?
Amb els anys, me n’he adonat que feia una cosa que era perillosa com és el fet de saber-te provocar malestar emocional per treballar. Les lletres dels discs de la primera etapa de Glaucs tampoc eren molt alegres, per dir-ho d’alguna manera. Totes tenen el seu punt fosc. Quan ens preguntaven això mateix, en l’època de Glaucs, responíem que quan estàvem contents aprofitàvem per anar de festa i quan no, ens quedàvem a casa treballant. Sempre és més fàcil treballar des de la nostàlgia i la tristesa que des de l’alegria, com a mínim en el meu cas. Suposo que és pel tipus d’art, en general, que m’agrada i em commou. Potser amb els anys s’ha tornat una eina perillosa però sí que és veritat que aconsegueixo crear dolor artificial per treballar. La veritat, però, és que no ho recomano massa.
 
- Segueixes alguna litúrgia a l’hora de compondre o ets dels que es posa a escriure quan en, qualsevol moment, li arriba la inspiració?
Abans no tenia fills i era molt més lliure a l’hora de treballar i hi podia dedicar dies i no passava res. Ara, quan la meva filla encara no havia començat les vacances, al matí, me n’anava a caminar per Barcelona escoltant les cançons que estava fent i anava escrivint mentre caminava. Quan arribava a casa, seguia la feina. És una manera més sana de treballar.
 
- Com a músic, com han influït en les teues cançons Radiohead i Juliana Hatfield, a qui consideres els teus referents?
M’han influït molt, sobretot en els meus discs en solitari. També hi ha tingut a veure el  cinema que, de fet, m’agrada més que la música. Tot i que ara n’escolto molta, jo mai he  escoltat gaire música. Veia més cinema perquè quan acabes de treballar tens ganes de fer altres coses. M’inspiro molt veient pel·lícules perquè m’agraden molt les bandes sonores i sentir com la imatge i la música et commouen. A partir d’aquí, m’imagino moltes imatges o situacions cinèfiles.
 
- Parlant de referents, no podem deixar de banda el teu pare, Josep Maria Bardagí, i el teu padrí, Joan Manuel Serrat. Què has après d’ells?
Suposo que moltes coses, però tampoc sóc conscient de quantes. Ho he viscut des de petit: als quinze dies de vida ja estava agafant un avió per anar a Madrid a veure el meu pare i el Serrat que actuaven allà. M’he amarat sempre d’això. Després que el meu pare morís, el vincle amb el Serrat i la seva família ha seguit sent molt fort. Ha sigut la meva vida. Ho he après tot i no he après res. [riu]
 
- Un mes després de tastar el retorn definitiu de Glaucs als escenaris i a punt d’iniciar la gravació d’un nou disc, què n’esperes d’aquest ressorgiment com a banda?
No n’espero res. Ho fem perquè tenim moltes ganes de tocar junts i de gaudir del moment. No tenim cap expectativa sobre què passarà si tornem, si la gent comprarà el disc, si vindrà als concerts... El que ens motiva és estar junts tocant. A partir d’aquí, tot el que vingui, benvingut serà. Això sí, tinc moltes ganes de saber quin disc sortirà perquè encara estem fent les cançons i les hem assajat molt poc amb el grup. De fet, tinc moltes maquetes de guitarra i veu soles i estic molt content de les cançons que han sortit. N’hi ha tres o quatre que m’encanten i les altres m’agraden molt. Normalment, quan fas un disc el més difícil és saber si hi ha aquelles tres o quatre cançons que podria anomenar com un hit personal, que t’agraden molt. En aquest cas, això ho tinc i n’estic molt content.
 
- Des dels anys noranta fins ara, el panorama musical preeminent a casa nostra ha evolucionat. Què aportaran els nous Glaucs en aquesta trajectòria que desplegueu?
M’és absolutament igual. Sé que no és el nostre moment i no espero que ho sigui però el que no farem és agafar l’ukelele... [riu] Tenim moltes ganes de fer el disc i, partir d’aquí, ja es veurà. Si la cosa funciona, serà perfecte. Si omplim estadis i desbanquem els Manel, serà un luxe. Però no ho espero. El nostre moment ja va passar. Ho fem per nosaltres i perquè sabem que hi ha gent que ens segueix i que en té ganes, i també ho fem per ells. No tenim moltes pretensions.
 
- Fa uns dies vas participar al Concert per la Llibertat al Camp Nou. Com valores l’experiència?
Va ser impressionant i molt maco. De fet, com que la que vaig cantar va ser la primera cançó coneguda del concert, el moment de sortir, començar a cantar la primera estrofa, que la gent reconegués la cançó al segon vers i que hi hagués una reacció eufòrica amb Qualsevol nit pot sortir el sol, que és un himne... Uf, sentir allò al Camp Nou... És de les coses més impressionants i boniques que he viscut a la vida. Segurament ja ho valorem, però amb els anys encara ho valorarem més i estarem molt orgullosos d’haver format part d’aquest moment.
 
- En solitari, amb els Glaucs, com a compositor i productor de bandes sonores, com  a director musical al teatre amb Edu Soto i, fins i tot, com a actor en l’espectacle  Zoomwatts al costat de Salva Racero (Lax’n’busto), Txell Sust i Georgina Llauradó. Què més et queda per fer? Cinema?
M’encantaria fer cine, però no n’he estudiat i jo sóc una persona que si fa una cosa és perquè sap que la pot fer. Tinc molts amics que es dediquen al cinema i que em podrien ajudar i de qui podria aprendre molt. Tant de bo! La meva única aspiració ara mateix és a arribar a final de mes, que fa anys que no ho aconsegueixo, com molta gent. Quan tingui això cobert, ja pensarem en el cinema.
 
  

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1
A

També et pot interessar