Jump to navigation
- Recorda el seu primer contacte amb una barraca, David?Mira, jo vaig néixer a Amposta, l'any 40. Quan tenia un mes de vida em van portar a una barraca, al Delta, i allí vam estar cinc anys sense pujar al poble. Jo era salvatge, només coneixia als de casa i als veïns. Quan em van portar a Amposta em vaig descol·locar, tot m'era estrany. Jo era un salvatge! - On estava ubicada la barraca?A l'Illa de rius, a Sant Jaume, que no és una illa sinó una zona que engloba la finca més gran del Delta de l'Ebre. Se la va quedar un comandant de Franco i quan es va acabar la guerra la va arrendar tota a la gent pobra per cultivar arròs.- També la seva família.Sí. Mun pare, com era republicà, va haver de partir de zero. Allà li van donar un tros de terra i ens vam fer la primera barraca per viure-hi. Durant la guerra, el Delta es va quedar erm, no hi havia gent per treballar-lo.- Quantes barraques hi havia als anys 40 per la zona?Moltes! Allò era un brancal de barraques. Divideix 15.000 jornals de terra per 15 i sabràs les famílies que hi vivien. Cada família una barraca o més, perquè pels animals també se'n feien.- No en queda cap?D'aquelles, no. Les fèiem en fusta de xop que es fa malbé de seguida. Avui es fan en fusta tractada de pi de Sòria i aguanten com qualsevol altra casa.- Com era el seu dia a dia de menut a la barraca?No em vaig posar mai malalt. Estava molt fort, immunitzat contra els mosquits i contra tot. Vaig mamar fins els tres anys. La llet de mare és molt bona. Jo, en ser el més menut, era l'encarregat de subministrar el tall de casa. Pescava i caçava.- Com ho feia?Amb una canya verda i un fil es poden agafar tota classe d'animalets.- No va anar a l'escola?No. Quan vaig ser més gran, pujàvem a passar l'hivern a Amposta. Jo era un analfabet que no entenia de lletra. Vaig pensar que això no podia ser, i mons pares també. Em vaig apuntar al repàs, de nit, amb un mestre que li dien Don Alfonso. En tres o quatre anys vaig aprendre l'equivalent a l'ensenyança general bàsica.- I després què va fer?Quan era jove em vaig afiliar al PSUC, i allà va ser quan vaig aprendre del món i la vida. Hi havia gent molt culta. Allí em vaig fer, entre cometes, un home. Després em vaig casar i tinc dos fills. I vaig partir de zero. Sempre he lluitat i he treballat de tot allò que ha fet falta. - El 2011 va publicar un llibre de poesia: 'Terra guanyada'.Va donar la casualitat que vaig conèixer a Xavier Bru de Sala, per mi un dels intel·lectuals més importants de Catalunya. Va llegir els poemes que jo havia anat escrivint i guardant a un calaix durant tots aquests anys. Em va dir que eren un tresor i que s'havia d'editar un llibre.- I vostè va acceptar.Li vaig dir: "vols dir? Pos si sóc una persona que ni tinc estudis universitaris ni sé res, sóc un pagès!" Tan fàcil m'ho van posar tot que finalment vaig accedir a fer que es publiqués, amb la condició que no es modifiqués ni una coma.- El cantautor Andreu Rifé també ha musicat els seus poemes.Sí, 'Terra d'arròs'. És un cedé molt bonic. Andreu va baixar a una barraca al Delta per inspirar-se i composar. Allí ens vam trobar. La barraca havia sigut meva i jo l'ajudava amb el dia a dia tant com podia. Amb el temps li vaig ensenyar els poemes i ell com agraïment me'n va musicar un: 'Les mans'.- Vostè el va inspirar...Sí. Al cap d'uns dies lo vaig convidar a casa a menjar una paella amb els meus amics de colla. S'havien fet còpia de la cançó que em va fer i se la sabien, al veure'l arribar es van posar a cantar-la. Ell es va quedar de pedra. Quan va veure que agradava tant em va proposar fer un cedé conjuntament, jo les lletres i ell la música i la veu. I li vaig dir que sí.- Per què escriu poesia?Tinc molta sensibilitat. Penso amb tots els temes de la vida. Quan hi ha algun tema que de veritat a mi em fa mal o em sento molt a gust i identificat, tinc la necessitat d'escriure-ho. No busco protagonisme, simplement que quedi constància perquè sinó s'oblida. És la forma que tinc d'expressar-me.- Un acte poètic.Mun pare ja feia poemes. I era molt bo. Ell no sabia escriure, els memoritzava i els anava recitant. Els poemes d'ell reflecteixen coses molt importants de quan era jove. Avui en dia són documents que tenen un valor immens.- Els va arribar a escriure?Jo els vaig escriure quan vaig aprendre lletra. Ell me'ls dictava i jo els escrivia. En va fer un de la fundació de la Cambra Arrossera, que és un document increïble. Ell va ser un dels fundadors d'aquesta entitat.- A què es dedicava abans de ser barraquer?Vaig treballar de pagès, de podador d'arbres fruitals, fent arròs ecològic. He tingut moltes feines! També vaig ser tallador de confecció d'alta costura. Però no em sentia reconegut. I sempre tancat allà a la fàbrica. Quan sortia el sol enllorava el camp i enllorava el Delta. Als 50 anys em vaig aturar i vaig meditar una mica. Volia treballar per a mi, però volia fer coses úniques o que es fessin molt poquet. Vaig pensar posar una granja de granotes o de caragols, ho veia viable i em veia capaç de fer-ho bé. Però em vaig inclinar per les barraques perquè tot no es pot fer.- Creu que va escollir bé?Amb les barraques vaig trobar el que jo pretenia. Treballava per a mi, no em manava ningú i era una cosa creativa, artesana i creava cultura al Delta. Posava jo el preu, no tenia competència.- Quin cost tenia una barraca estàndard?Cinc milions de pessetes, uns 30.000 euros. Amb aquest preu entraven els materials, podia pagar als treballadors i jo em guanyava bé la vida. Era l'únic que feia barraques. En vaig fer 18 anys i vaig ser molt feliç! La veritat és que em sento satisfet. He aportat el meu granet de sorra amb un tema molt nostre.- Quantes n'ha fet?Actualment n'hi ha 65 en tot el territori del Delta de l'Ebre. 51 les he fetes jo. Entre Sisco i Salvador han fet la resta.- Quins materials es necessiten per fer una barraca?Fang, palla, borró, cordell, canyes, pals de fusta... i molta imaginació! Preparar els materials era part de la construcció.- Sense cap dubte, la barraca és una de les construccions més sostenibles del planeta.I tant! I de quilòmetre zero.- Comprava algun dels materials o tots els preparava vostè?Només comprava els puntals, anava a Sòria i feia portar un tràiler. La resta me'ls preparava tots jo aquí al Delta. Això és un avantatge perquè no et cal anar a comprar res.- El borró està protegit de fa molts anys al Parc Natural del Delta, com ho feia?L'administració no em deixava segar borró a cap lloc del Parc Natural, ni a la vora del mar. I és un error perquè si els segues brota amb més energia i més net. Al final vaig decidir plantar-me'l jo i fer cultiu propi. Cada hivern, a part de generar borró, els meus dos llogats i jo tallàvem 1.500 feixos de canyes de la vora del riu i així em proveïa de material per tot l'any.- Qui li va ensenyar a fer barraques?Ningú. Quan era menut mon pare i mon germà remendaven les que teníem i en fèiem alguna de nova. Jo he sigut una persona que m'he fixat sempre en tot. He après més d'allò que he vist que d'allò que he fet.- Ha sigut autodidacta.El sentit comú, les ganes i els coneixements que ja tenia em van portar a fer barraques de molta qualitat.- Recorda la primera barraca que va fer?I tant, va ser per a mi! La vaig fer seguint la línia antiga, sense cap luxe ni comoditat, només per ensenyar els fills i la dona com vivíem.- És on estem ara?No, aquesta barraca va ser la quarta. La vaig fer perquè la gent no se'n fiava de fer-se una barraca com a primer habitatge, no creien en la seua qualitat i jo volia canviar este concepte. Em vaig comprar este terreny a la voreta del Poblenou del Delta i me la vaig fer aquí, perquè fos fàcil que la gent la vingués a visitar.- Per què no hi ha més barraques al Delta, David?Fer-te'n una ara, si no te la fas tu mateix, és molt cara. A part, la Generalitat ha canviat la normativa i Urbanisme posa molts problemes. Vatros que sou joves ho heu de reivindicar, els ho heu de fer entendre. Tu pensa que la barraca ha jugat un paper fonamental al Delta i ara està condemnada a mort.- Què li agradaria que passés amb les barraques?El que està passant a Europa, Dinamarca, Anglaterra i Països Baixos. Allà fan barraques adequades als temps que vivim. Allà, tant fan habitatges com restaurants o el que sigui. I no hi ha pegues, ni fronteres. Hi ha una normativa i sempre que es treballi amb qualitat i seguretat, les barraques estan permeses a tot arreu. A més, les potencien perquè és allò que enriqueix el paisatge i el que els hi dona identitat.- Què el fa feliç?En part, ser reconegut per tot el que he fet. Estic molt feliç perquè tot el que he fet, ho he fet amb el cor i amb molt sentiment. Tot el que he fet ha servit de referent per la cultura. Estic content també que la joventut com vatros m'ho reconegui, ho valori i que vulgui aprendre de mi. Mon pare saps què em deia? Vaig tindre un gran mestre en mun pare.- Què li deia?Em dèia: "El més rentable que hi ha a la vida és ser honrat. Si ets honrat sempre tindràs amics, les portes obertes, feina i una vida assegurada de satisfaccions. Si ets un pocavergonya o estafador, enganyaràs a algú de tant en tant, però de bo no tindràs mai res".
