Quimi Portet: “La meva intenció és trobar el plaer absolut en el meu ofici”

Les propostes del cicle CurtCircuit arriben a la sala Lo Submarino de Rasquera, que tancarà la seua temporada de concerts amb un convidat de luxe: Quimi Portet. El conegut ‘astre intercomarcal’ hi presentarà el 25 de maig les cançons del seu darrer disc titulat Oh my love (Quisso Records/Música Global, 2012). Ho farà acompanyat dels seus músics habituals, com el guitarrista Jordi Busquets, que aprofitarà l’ocasió per presentar algunes de les cançons que s’inclouran en el que serà el seu primer disc en solitari. Surtdecasa ha conversat amb Quimi Portet, qui s’ha mostrat il·lusionat per tocar en terres ebrenques.

 

- Oh my love és el vuitè disc de la teua carrera en solitari. Satisfet de la trajectòria recorreguda fins ara des d’Hoquei sobre pedres (1997)?

He tingut la sort que al llarg de la meva carrera he fet coses que han estat molt interessants. Òbviament, haver començat amb grups amb un èxit relatiu, haver passat per El Último de la Fila i després haver pogut fer aquesta carrera en solitari cantant en català és un plaer. Fer vuit discos després de l’èxit de El Último de la Fila, penso que a nivell humà i d’ofici, és molt gratificant.

 

- Qualifiques la teua música de popular i contemporània. Tot i això, has creat un estil propi. Era la teua intenció?

La matèria primera que disposa qualsevol músic del món, però especialment el que es dedica a la música popular, és la llibertat. Si l’utilitzes d’una manera honesta i buscant, sobretot, el plaer en l’ofici, el més normal és que el que fas tingui un segell personal. Hi ha altres maneres d’enfrontar-te a l’ofici, com ara fer versions o intentar imitar la música que fa un altre grup, però aquesta no és la meva intenció, sinó la de trobar el plaer absolut en el meu ofici. El més natural és que et surti una cosa pròpia i identificable.

 

- L’eclecticisme del teu estil és la millor manera de fugir de l’etiquetatge artístic o una mesura per ampliar el ventall de seguidors?

Arriba un moment en què no et preocupa molt l’etiquetatge. Els mitjans o els aficionats necessiten organitzar aquest galliner del món de la música i dels grups però, a nivell personal, no és una cosa que m’inquieti gaire. Potser quan ets més jove sí que vols deixar molt clar que fas rock o que ets punk, heavy o cantautor, però a mesura que passen els anys em sembla que et relaxes i és una cosa que t’importa relativament poc.

 

- L’humor i la ironia són unes constants en les teues lletres. Què t’inspira a l’hora d’escriure?

Potser l’amor és el detonant de la música popular. El 95% de la música popular que s’ha fet en tota la història mundial gira al voltant de l’emotivitat més profunda. En el meu cas, no puc evitar una certa distància, i la ironia i l’humor són perfectes per fer-ho. A Catalunya, com que tenim una història molt trista, em sembla que una de les coses que ens ha fet sobreviure, com a cultura i com a poble, ha estat aquesta distància sempre basada en l’humor respecte les coses de la vida i de la societat.

 

- Comentes que el 95% de les cançons es basen en l’amor. És aquest el motiu per titular el disc Oh my love?

A mesura que passen els anys, l’amor continua sent importantíssim, però per raons simplement biològiques ja no és d’aquella emergència com ho pot ser en un grup de nois de 19 o 20 anys o en una cantautora de 21 anys. Oh my love és un títol que no té massa a veure amb el material que hi ha al disc, és un títol més aviat humorístic. Potser ja hi ha setanta o vuitanta discos en la història de la humanitat que ja es diuen Oh my love, no ho he mirat. Com que sempre he posat títols estranys als meus discos, vaig pensar de posar ara un títol completament normal i em sembla que més normal que Oh my love és impossible.

 

- Amb la cançó Carrer nou podem tornar a escoltar la veu d’Adrià Puntí després d’una dècada de silenci discogràfic. Va ser fàcil convèncer-lo per col·laborar a Oh my love?

Va ser a traïció, totalment. Vaig tenir la sort de produir els tres discos que ha fet en solitari. De fet, fa molt temps que estem treballant junts en el seu quart disc. De tant en tant ens trobem i estem a l’estudi junts. Un dia d’aquests que estàvem treballant li vaig dir “mira, tinc aquesta cançó que m’agradaria que la cantessis tu”, i ho va fer. Va ser una cosa absolutament fàcil i, a més, em fa moltíssima il·lusió perquè admiro molt l’Adrià i sempre és un plaer treballar amb ell.

 

- Al disc també hi trobem les col·laboracions d’Albert Pla i Mone. Millor comptar amb amics que amb artistes idolatrats?

Hi ha la gent que em fa il·lusió que hi sigui. Amb l’Albert també som molt amics i ens ho hem passat molt bé junts, dins i fora de l’estudi. Em costa renunciar a que, encara que sigui d’una manera testimonial, el seu nom aparegui als crèdits del disc. Amb la Mone em passa exactament el mateix perquè també hem treballat molts cops junts. Ho faig d’una manera natural i una mica per donar-me un premi a mi mateix.

 

- En els teus concerts, sempre dónes molta importància a la relació que estableixes amb el públic. La interacció és clau per assegurar l’èxit d’un espectacle?

Cada artista troba la seva manera per trobar-se còmode en un escenari. Pujar a un escenari no és una cosa fàcil, no ho ha estat mai. Hi ha moltes maneres de pujar-hi: hi ha la persona que s’inventa un personatge, com podria ser el cas de l’Albert Pla, i altres opcions, fins arribar al meu cas, que és l’altre extrem, el d’avançar fins la naturalitat. Sóc una persona més aviat extrovertida, m’agrada la relació amb les persones, em fan riure i són un motiu d’inspiració i de satisfacció. A l’escenari no ho puc dissimular.

 

- Arribes a Lo Submarino en el marc del cicle CurtCircuit, en el qual grups i músics consolidats donen l’alternativa a noves propostes musicals. En el teu cas, presentes la carrera en solitari de Jordi Busquets, el teu guitarrista habitual. Què destacaries d’ell com a músic?

És un músic impressionant i un guitarrista espectacular que ha tingut projectes increïbles, com el grup Sapo. Ha col·laborat amb Albert Pla, Manolo García, Gerard Quintana i, des de fa deu anys, està tocant amb mi. 

Allò que parlàvem abans de la llibertat, amb la seva proposta ho porta fins a l’extrem que m’agrada més de tots: és espectacular. S’expressa amb un llenguatge absolutament propi i es mou al marge de qualsevol moda i de qualsevol moviment. Es recolza molt en aquesta qualitat que té com a músic, que m’agrada moltíssim.

 

- Recentment, hem pogut descobrir Paul Fuster a les Terres de l’Ebre, on l’ha portat la gira que fa per Catalunya en bicicleta. Tu li vas produir el disc Happy Nothing el 2002. Creus que els eclecticismes musicals que tots dos prediqueu tenen punts de connexió?

Si l’heu vist, sabeu la sensibilitat que té com a músic, com a cantant i com a compositor. És un fora de sèrie. És un home que fa una vida al marge de les corrents, es basa en el seu talent, en la seva capacitat de comunicar i en la seva emotivitat. Em sembla una cosa impressionant d’ell.

 

- I per acabar, un astre intercomarcal coneix la recepta perquè la crisi no interfereixi en la promoció del talent musical que sorgeix a casa nostra?

A mi em sembla que, en una crisi, els músics són els que ho tenen més pelut. La primera cosa que ha de sacrificar la gent és la distracció, el lleure i, tristament, la cultura. Quan comença a haver-hi emergències més grosses, el primer que rep és la cultura que ja des de l’antiga Grècia ha estat patrimoni de nacions riques i que tenien les altres necessitats molt ben solucionades. En un cas així, però, els músics tenen l’avantatge de ser molt adaptables. Per exemple, un músic pot venir en bicicleta, cantar i anar-se’n, cosa que en el cas d’una companyia de teatre seria molt més complicat. Els músics ens haurem d’adaptar cada cop més a aquesta situació. Toquem a les sales on encara hi ha interès perquè hi puguem tocar però, ha desaparegut tota una xarxa de teatres que tenia la Diputació i han desaparegut altres llocs que eren fantàstics. La professió i l’ofici, almenys en el meu cas, està una mica per sobre de les èpoques. Jo seré músic tant si vivim en una època súper magra com si vivim en una època de vaques grasses, però m’hauré d’adaptar a la situació.

 

--

Web Oficial Quimi Portet: www.quimiportet.com

Concert de Quimi Portet a Lo Submarino de Rasquera (enllaç)