Rafa de los Arcos: “Mai hem estat uns seductors, la música ens ha ajudat a estimar-nos més”

Manos de Topo és la gran sorpresa d’aquesta temporada en la tímida escena musical ebrenca. El bateria del grup, Alejandro de los Arcos, un gallec afincat a Barcelona, ens explica la trajectòria musical d'aquesta banda formada per Miguel Ángel Blanca - veu i guitarra-, Eduardo Campos -baix i armònica- i Alejandro Marzoa -teclats i xilòfon-. Porten 4 anys als escenaris i tot va sortir de fer “el capullo al nostre pis d’estudiants”. Un mínim de talent debien tenir quan Ramón Rodríguez (The New Raemon) els va voler produir l’últim disc, Escapar del anticiclón (Sones, 2011).

 

- Sou un dels grups més ben valorats de l’escena alternativa. Com va començar la vostra aventura musical?

Fa uns set anys, en aquella època estudiàvem a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema de Catalunya) i vivíem junts en un pis d’estudiants. Per divertir-nos, féiem tot tipus d’animalades. Miguel Ángel tocava la guitarra, Alejandro el xilòfon i jo, la bateria. Vam gravar una maqueta "super guarra" amb alguns temes i, el 2007, la vam presentar a una plataforma caçatalents que es diu La Colazione.

 

- I què?

Dies després, ens vam trobar amb una de les representants de La Colazione al Primavera Sound i ens va dir que érem l’hòstia i que volien fer alguna cosa amb nosaltres. Vam pensar “bah, deu estar borratxa…”. Però no, dies després ens va trucar i ens ho va proposar.

 

- M’imagino que el nom del grup va sorgir d’una d’aquestes nits boges, no?

Sí. Hi ha moltes llegendes sobre el nom del grup, però t’explicaré la veritat. Estàvem en un festa i Miguel Ángel li va agafar la mà a l’Alejandro i, fent broma, li va dir que la tenia molt fineta, com un talp. Al dia següent vam mirar com era un talp i vam veure que aquests animals tenien unes mans molt estranyes… Però bé, ja no hi havia volta enrere.

 

- Quin dia prens consciència que aquests shows domèstics poden tenir èxit?

Sincerament no teníem massa fe en allò que féiem. Ens semblava un circ. Però La Colazione estava entusiasmada. Ens va convèncer que allò podia ser la pera…I mira, en certa manera, tenien raó.

 

- Tinc un dubte: creieu que feu música romàntica o, precisament, ironitzeu sobre aquests temes…?

No sabem ben bé quin estil de música fem. Un cop vam fer un concert a la sala Sidecar de Barcelona i estàvem els quatre impacients per saber com ens descriurien els programadors al cartell: rock, pop, punk…? Finalment, ens van posar un concepte curiós: 'Pop raro'.

 

- 'Pop raro'?

Sí, suposo que no sabien massa bé com definir-ho. Crec que pop melodràmatic s’ajusta una mica més a la realitat. 'Pop raro' podria ser cantar despullat, al revés, d’esquena…

 

- Encara viviu tots els membres del grup junts?

No, ens hem fet grans. Jo vaig començar amb 26 i ara ja en tenim 32. En aquella època no teníem obligacions, ara tots treballem, alguns som professors i altres treballem en una productora. Això de la música no sabem si tindrà massa futur. La música és un hobby de divendres a dilluns.

 

- Confessaveu, fa uns mesos, que tots els membres del grup tenieu mala sort en l’amor. Suposo que haver triomfat en la música us ha ajudat a lligar…

(Riu) Mai hem estat uns seductors i sí, la música ens ha ajudat a estimar-nos una mica més. Però no és tan greu com sembla, a nosaltres ens encanta fer-nos les víctimes, és com un escut, així sempre estàs preparat per si et va malament.

 

- Així no us ha anat malament?

No del tot. Al final tothom troba algú, o fins i tot més d’una persona (riu).

 

- T’has trobat algun cop amb un superfan pel carrer que t’hagi dit alguna cosa curiosa?

Mira, justament la setmana passada, vaig anar a prendre una cervesa pel Raval amb el Ramon Rodriguez, The New Raemon, i vaig viure a la meva pell la "contrafama" total. Se m’apropa una noia i em diu "ah, tu ets The New Raemon?" (riu) No tant sols no em coneixia, sinó que es pensava que era un altre! Som gent bastant anònima. En canvi, fa poc hem estat a Mèxic i allà sí que posen més distància amb els artistes, els creuen ídols.

 

- Una proposta tan original com la vostra, de quines influències beu?

Jo estic molt influenciat pel pop britànic, però altres membres del grup són molt fans del Sr.Chinarro o, fins i tot, de Camilo Sesto o Julio Iglesias. Tenim un toc melòdic molt  romàntic. I en l’estètica passa el mateix, explotem allò més costumbrista.

 

- Com són els vosres directes?

Abans eren molt més domèstics, rotllo càmping, ara tenen més cos, fotem més canya i hi ha més altibaixos.

 

- Llàstima que a Tortosa tocareu a l’Auditori davant d’un públic assegut…

Ah si? No en tenia ni idea. Doncs la gent haurà d'arrancar els seients i tirar-nos-els al cap.

 

--

Tota la informació sobre el concert