Jump to navigation
- Estàs en ruta ara?
Sí, això és un modus de vida. Fa una setmana i poc que he arrencat de nou, i ja no paro.
- O sigui que baixar de la bicicleta és gairebé com anar de vacances...
Pràcticament (riu).
-I on pares ara?
Ara estic a Valderrobres, a prop de Teruel.
-Ruta per Espanya?
Com que ve el fred estic baixant cap al sud, suposo que cap a Cadis. I un cop allà buscaré un vaixell de ‘barco-stop’, que és una mena d’auto-stop de vaixells. Amb el canvi de temporada i aprofitant els vents alisis hi ha molts velers que creuen l’Atlàntic i normalment necessiten a tripulants per fer maniobres.
-Viatges com a forma de vida. Una decisió així neix de la reflexió o de l’impuls?
D’un impuls que he estat reflexionant tota la vida. De ben petit m’imaginava viatjant pel món. De fet, he portat una vida mig nòmada vivint a temporades en una auto-caravana o en poblets perduts de l’Empordà o el Pirineu. Tota la vida he tingut aquest desig de viatjar. Podríem dir que és un impuls permanent.
- El síndrome de ‘Willy Fog’?
Sí! De fet, de les úniques coses personals que porto és un rellotge solar com el que portava el personatge de Tico (riu).
- Quin va ser el detonant que finalment et va llançar a la carretera?
Jo estava treballant... bé, malguanyant-me la vida amb la música. Era cantautor i volia canviar d’aires. Aleshores no tenia ni parella, ni casa, ni cap deute, ni cap benefici i em vaig dir allò de: “si no ho fas ara, no ho faràs mai!”.
- I et vas plantejant objectius, o viatges sense rumb?
No em plantejo on vaig. I és tot un esforç. De fet, encara no he conegut a ningú que s’hagi plantejat aquesta forma de viatjar tan improvisada. La única cosa que et marca els ritmes són els visats de turista, que normalment són de tres mesos i renovables a tres mesos més. Però no vull projectar una línia d’arribada, em sento nòmada i no vull imposar-me cap rumb. Així, sempre que em surti la oportunitat de viatjar cap algun lloc no he donar explicacions a ningú, ni a mi mateix.
- Són molts kilòmetres de pedalar, i també de soledat. Com ho gestiones a nivell emocional?
La veritat és que em sento molt bé sol, em porto bé amb mi mateix i amb el silenci de la bicicleta. De fet, inclús quan viatges en grup pedales sol. Després quan pares a menjar o a dormir sí que fas més vida social. Una altra cosa que passa és que viatjant sol t’has d’espavilar molt més i t’acabes relacionant amb la gent autòctona. Imagina’t a un paio que arriba a un poblat amb la bicicleta i una guitarra, que ve de l’altra punta del món, clar, la gent al·lucina i et venen a preguntar coses i et demanen que toquis la guitarra. Al final mai estàs sol, al contrari.
- Un viatge narrat, tram a tram, al teu web www.albertsans.com. Quan i perquè vas decidir que podia ser interessant explicar aquesta aventura?
A mi que m’interessava molt aquest tipus de vida, sempre agraïa trobar aquesta mena de llibres i espais on la gent compartia la seva experiència. La meva idea és simplificar l’experiència, no dir que sóc ‘el super-aventurer’ sinó al contrari, explicar que jo estava aquí al sofà i que vaig decidir aixecar-me, que avui en dia és molt fàcil viatjar, que hi ha el couchsurfing, que tenim internet a tot arreu... que ho tenim ‘a ou’.
- Una singularitat del teu blog és la varietat de formats: vídeo, fotografia, text... Tens pensat altres maneres d’explicar-nos aquesta vivència?
Jo vaig gravant molts trams del viatge i fent fotos. Ara per ara tinc molt de material per crear un documental, però cal dedicació. Potser aquí d’un any obro un crowdfunding. Paral·lelament, estic a punt d’acabar un llibre en format digital on explico tota l’experiència. El meu somni seria que el propi viatge em reportés prou diners per seguir viatjant.
- Home, és una bona història que explicar, i segur que molta gent hi veu reflectit aquell anhel profund i reprimit de deixar-ho tot i viatjar.
Crec que al llibre començo dient que si la meva experiència serveix perquè només una persona que es trobi en la mateixa situació que jo em trobava aleshores agafi l’empenta per intentar-ho, ja haurà valgut la pena. El meu missatge no és ‘això és el que hauria de fer tothom’, sinó el d’animar a tot aquell que tingui aquest anhel a no pensar-s’ho. Jo no era ni esportista, ni aventurer, més aviat sóc tímid i poruc, però al capdavall l’únic que cal és posar un peu rere l’altre. Jo sempre dic que això és el més fàcil que he fet en la vida; difícil era arribar a fi de mes, afrontar tots aquests compromisos estranys. Per mi això era la selva, i ara que camino literalment per la selva puc dir que és el més fàcil que he fet mai.
- Aquesta és una forma de vida bastant econòmica, però una mica de calers sí que necessites, no? D’on els treus?
Cada tres o quatre mesos treballo en projectes de fotografia i vídeo. Però hi ha truc. La gent em pregunta que si tinc molts diners, i jo sempre els dic que la qüestió no és els diners que tens sinó els que gastes. No necessites lloguer, no necessites gasolina, no necessites pòlisses, no necessites ni transport si vas amb la bicicleta. Al final em gasto una mitjana de 200€ o 300€ al mes. Aconseguint feines de tan en tan pots aconseguir prou diners per seguir viatjant. Hi ha qui busca feina de manera més intermitent, jo prefereixo arribar a un lloc turístic i oferir els meus serveis de vídeo. I de fet, com cada dia estàs canviant de lloc i coneixent persones pràcticament les feines venen soles. És clar, em dóna per seguir viatjant i vivint, no per comprar-me cotxes. És un equilibri bastant senzill, en el fons.
- Tens dues companyes de viatge molt especials... l’Ona i la Rita.
Sí, bé, ara la Rita es diu Tita. He canviat de guitarra perquè la Rita va patir molt amb tan de sotrac.
- I el nom de la bicicleta, d’on surt?
A mi m’agrada molt el mar i l’Ona és això, com una onada que em porta pel món.
- T’hauran passat un fotimer de coses. Tens cap anècdota per explicar?
Quan estava al Chaco de Paraguay, que és com una mena de desert molt dur de travessar, vaig rebre un mail d’una productora de Màlaga que volia que imités a Matías Prats perquè havien vist una ‘promo’ d’un dels meus concerts i els havia agradat. Així que vaig fer d’imitador de Matías Prats per a una campanya de recollida de brossa –o alguna cosa així– dins d’una tenda de campanya enmig del desert i cobert amb un sac per esmorteir el so.
- També ets músic (i dels bons!). La teva inquietud no coneix límits?
Jo sóc expert en fer coses que no donen diners (riu). El de la música és un món molt difícil, de malviure. Ara vull tornar a gravar algun tema i penjar-lo al blog. Durant aquest temps he estat composant molt.
- Què els hi diries als qui volen fer el pas però no l’acaben de fer?
Jo vaig fer un primer viatge iniciàtic al Marroc durant tres mesos, vivint de forma autosuficient: dormia en una tenda de campanya, menjava on i com podia, feia auto-stop... allà vaig testejar les sensacions de viatjar sense cap ruta establerta. M’ho vaig prendre com un petit salt previ a fer el gran. Aquest petit salt va anar tan bé que vaig dir: “això és el que vull fer tota la meva vida”. Després no em va costar gens fer el salt definitiu. Sempre poso d’exemple la metàfora del trampolí: quan puges al trampolí més alt no tens ous de llançar-t’hi, però si puges al petit, t’hi llances i veus que t’agrada, tard o d’hora deixaràs de tenir vertigen i voldràs pujar al més alt.
- El primer pas és el més complicat...
Sí, però perquè a vegades en ho plantegem d’una forma molt radical i diem “el que vull és deixar aquest tipus de vida”, i al final es fa una bola conceptual que t’impedeix donar el pas. Jo sempre deia que volia viure en un vaixell, però després vaig començar a pensar que aconseguir un vaixell seria complicat, i que hauria d’aprendre a fer anar el vaixell, etc... Deixa’t d’històries, surt i viatja. Explora, coneix el medi i pel camí coneixeràs a molta gent que et proposarà fer moltes coses.
El Top5 de l'Albert!
