Les titelles fan coses que els humans no poden fer

Helena de Sola Llovet és l'ànima de la companyia de titelles La Sola Cia

Laura Masó

, 20/10/2026 - 11:15

Arts

Tot i tenir una veu clara i expressiva, que capta l’atenció amb el primer hola, aquesta no és la seva eina principal. Ella, l’Helena de Sola Llovet (Barcelona 1973), juga amb les mans i altres objectes inanimats als quals dona vida. Fa teatre de titelles, un art amb el qual reivindica la cultura, la llengua i la humilitat. Amb més de vint-i-cinc anys d’experiència, ha format part de projectes diversos i n’ha creat de propis fins que el 2018 va fundar La Sola Cia. Una companyia d’una persona: ella mateixa. Una iniciativa plena de reptes i oportunitats que encara amb creativitat i il·lusió. Això és perquè com a directora d’ella mateixa és molt autoexigent i les seves actuacions, que sempre tenen un missatge al darrere, han d’aconseguir enganxar el públic. De sobte, un tros de branca amb una tela pren vida, parla i interactua amb ella, que desapareix ràpidament de l’escena. Perquè, com ens explica, “l’estrella sempre és el titella” i el públic part implicada i imprescindible dels seus espectacles.

Per mi els titelles són cultura, encara que tant a Catalunya com Espanya, el titella estigui considerat per sota del firaire i dels pallassos

- Et defineixes com a titellaire, educadora i activista, entre moltes altres coses. Has muntat diverses companyies pròpies i treballat per altres, en un aprenentatge constant que es reflecteix en les teves actuacions. Quin tipus de titelles es poden veure en els espectacles de La Sola Cia?
Vaig començar amb el fil, però soc molt autodidacta i m'agrada treballar amb titelles de diferent format: amb el de guant, amb objectes, amb híbrids i amb els de taula o titelles de varetes, encara que aquests necessiten dues persones perquè es moguin bé i sovint acabo fent híbrids amb una tela o un tros de pal per manipular-los.

- Actualment, ofereixes tres espectacles: 'Circoland', 'Invents' i 'Pomes, peres i poemes', que et permeten abordar temes com la importància de la cooperació, el foment de l’esperit crític o el poder de la llengua per a un públic familiar. D’on neixen aquestes històries i per què fer-ho a partir de titelles?
Neixen d'una pulsió de dintre per voler explicar alguna cosa i utilitzo els titelles perquè poden fer coses que els humans no poden fer. Ens connecten amb l’època de les cavernes, quan els trossos de fusta es convertien en objectes animats que parlaven, com una connexió amb els déus. A vegades passa que estic manipulant i m'adono que allò es mou sol.

- Quina és la reacció del públic després dels teus espectacles? Què vols provocar?
Cada un és diferent. El Circoland és molt divertit. Jugo amb el fet que la tieta és l'única persona de l'escenari que no té ni idea de circ, així que els nens se senten obligats a ajudar-la. Amb Invents, el públic és qui acaba creant el final de l'espectacle, cridant: "A l'estupidesa l'hem de fer fora! Visca l'esperit crític! Volem aprendre! No sabem què és el discerniment, però ho aprendrem a casa!". Jo els llanço concepte i ells acaben donant el missatge que vull que donin a partir de dir-los que no ho facin. I amb el 'Pomes, peres i poemes', vull despertar l'amor per la literatura i la poesia perquè no es perdi. Per tant, el públic és un element més de l'espectacle, el que acaba tancant-lo.

Un instant de l'espectacle 'CircOland1' | Foto: Jesús M. Atienza
- Com saps si un espectacle ha funcionat o no?
Per la reacció de la gent. Si no hi hagués el públic, no podríem fer res, perquè treballem per ells. Està molt bé tenir una idea, però si no hi ha el públic, no serveix. Encara que a cada lloc la resposta és diferent.

- Alguna anècdota curiosa?
Quan vam anar a la Xina, vaig intentar dir l’única paraula que tenia l’espectacle “vaixell” amb xinès, però mai ho deia correctament i el públic esclatava a riure. Un dia ho vaig començar a dir amb castellà i llavors ells ho repetien. Fins i tot un dia vaig esternudar i el públic va esternudar amb mi! Vaig fer "atxís" i el públic va repetir "atxís!".

- Abans de La Sola Cia, has conegut moltes tipologies de companyies de titelles. Quins reptes i quines oportunitats et suposa el fet de ser una companyia d’una sola persona?
Tens molta llibertat, però també molta responsabilitat i molta feina. Com més gaudeixo és creant, encara que també m’agrada molt actuar i construir, o fins i tot preparant la distribució. M’ho faig tot jo, però no arribo a tot. Necessitaria una secretaria, un director extern i un distribuïdor. Estar sola és molt ben parit, però portar una companyia de teatre de titelles sola no és fàcil.

- Has fet gires per Catalunya, per Espanya, per Europa i fins i tot has actuat davant de públic xinès. Per on et mous actualment? A quin tipus d’espais podem trobar els teus espectacles?
Ara vaig a ajuntaments, teatres, escoles, centres cívics, festivals i algunes fires d’arreu de Catalunya, un territori prou gran per a anar treballant i poder-me expressar en català, que és la llengua amb què sento. També Perpinyà és un lloc que m’agrada molt anar. Però actuo sobretot a sales petites, també a ciutats com Barcelona o Madrid, on he fet moltes actuacions. Un escenari per una sola persona, amb teatre de titelles i teatre de mans, ha de ser una sala petita d’entre cent cinquanta i dues-centes persones.

- Creus que arribes a llocs que no arriben altres companyies?
Arribo a més llocs, però una companyia més gran té més bolos que jo. Les companyies petites som més àgils perquè anem amb menys coses, encara que tens també hores de muntatge, desplaçaments, coordinació amb els tècnics, etc. Ara tinc ganes de fer una cosa sense material, només amb les meves mans i contes per poder anar encara a més llocs.

- Per què creus que són importants els titelles?
Per mi els titelles són cultura, encara que tant a Catalunya com Espanya, el titella estigui considerat per sota del firaire i dels pallassos. La gent no és conscient de la feinada que porta muntar tot l'espectacle, construir les titelles i actuar. És una manera de reivindicar les coses petites, com la poesia.

- En l'àmbit personal, què t'aporta fer titelles?
Continuar jugant, gaudint i ser fidel a la meva naturalesa, que és voler comunicar. Com a ésser humà he crescut molt en tots els sentits, tant en l'àmbit escènic com intern. T’ajuda a valorar qui ets, a valorar la diferència, a creure en la teva veritat. I pots arribar a tocar l'ànima de les persones només amb un titella. T'ensenya molt a ser humil, perquè no ets l'actriu que està mostrant-se. Ser actriu és una eina. L’estrella és el titella i aquest només es mou si tu, com a actor, desapareixes.