Jump to navigation
Quan vaig acabar l’institut, vaig traslladar-me a Barcelona. D’això només en fa deu anys i la meitat de la meva vida hàbil. La majoria dels meus amics també van venir aquí, el mateix any o un parell més tard. Al principi només xerràvem entre nosaltres. Semblava que la ciutat era una mena d'extensió de la vida a la Bisbal, però amb més bars i libertat que dificultaven això de voler ser universitària.
Al cap de poc vaig començar a conèixer gent nova, també barcelonins amb o sense poble. Una nit passejàvem pel Born i ens van preguntar si érem de Mallorca. Les meves amigues i jo ens miràvem incrèdules. Jo, a vegades, també m’he equivocat, però no tant o és cosa del punt de vista. Ara faig veure que això no ha passat mai, defectes de filòloga i de l’orgull innat. Em sembla que en general, de cultura dialectal en tenim poqueta. O jo com a mínim. Ara fa deu anys, em plantava aquí amb la vaga percepció que els xaves feien unes neutres estranyes i que l’Empordà els semblava molt maco.
Els empordanesos tenim molts prejudicis, especialment lingüístics. De tots els catalans, devem ser els més xovinistes. Jo peco molt i no diria que és una llosa. Ho faig de broma, que tot queda millor. Escriure a Surtdecasa no ha ajudat. He venut massa el meu país i a vegades m’ha pujat al cap. I casa m’agrada tant que segueixo instal·lada a Barcelona. Com que el temps em juga en contra, ja no puc fer veure que és una residència temporal. Potser per això li dic al meu pare que s’inventa que aquella o altra paraula, a casa, es diu així i no pas com ho faig jo ara. Desacreditar és la darrera opció.
Ja no acollono però em nego a vacil·lar. I crido als nens que es peguen que parin de picar-se. Enraono fluixet per evitar l’afonia i el rogall. Rumio sempre quin és el camí més curt i, entre la música i les mussaranyes, empassego. M’endescuido de les paraules que utilitzava abans i dic les hores en digital. El més feridor és que la substitució lèxica em resta potestat per criticar. Allò de la teva pròpia medicina. Ser l’altre i pair-ho. Doncs mira, aquest problema gens greu és meu.
Ara resulta que a la Bisbal, a vegades, m’hi sento una mica forastera. Potser per això hi mantinc el padró. Un gest per a la meva mare. Els caps de setmana que baixo a casa, saludo a menys gent. Quan surto al carrer, em costa caminar sense música. I just avui volia anar al cine però no puc. Em pregunten si hi torno sovint. A l’hivern no. Ara quan comenci a fer més bon temps, vindré més per l'Empordà. Tu i els de Barcelona, m’etziben. Au.
Diuen que algunes de les coses que ens passen són íntimes i no haurien d'interessar a ningú. De penes cadascú té les seves i els mals de veritat no volen soroll. Per esbargir-nos-en, ens podem inventar històries. O anar al psicòleg. Jo, als vint-i-vuit anys, he començat a conduir i a perdre la vergonya.
