,
29/11/2018
Relats

Melics

Fa un temps la Sara va trobar una redacció seva de quan era petita. Gràcies, mare, per guardar-ho tot. Entre errades ortogràfiques i despropòsits sintàctics, hi vomitava la nostàlgia que li provocava la fi del nadal. Desesperançador retorn a la rutina escolar, qui podrà tornar a ser feliç? Fins on recorda sempre ha estat més melodramàtica del compte, com si els seus sentiments fossin més intensos que els de la resta. Mirar-se tant el melic és universal? Pensa en l’escrit i somriu mentre camina cap al tren direcció a casa. Un any més és vint-i-quatre de desembre.

El trajecte li ha resultat molt productiu. La beneïda renfe aquest cop ha ofert un servei sense incidents i ha permès a la Sara avançar una mica de feina de l’editorial. De mal humor poca cosa hagués fet, perdre el temps li resulta molt molest. Al cap d’unes tres hores, ja es troba arrecerada a casa. Des que ha arribat al poble, se sent una mica neguitosa i intenta calmar-se, encara queden unes quantes hores abans del festí nocturn.

De moment, a la llar natal, encara no ha arribat ningú. Els pares treballen fins ben entrat el vespre i la Júlia, la seva germana, deu voltar per la vila. Els altres quatre parents, que també venen a sopar, encara trigaran a arribar. Sola al menjador, aprofita per recuperar velles rutines. Tres llesques de pa massa carregades de Nutella. Amb la panxa plena, sent remordiments. Per això a Barcelona no en compro, es diu. Respira profundament i pensa que l’aire d’aquí és més pur, tothom afirma que hi ha més qualitat de vida que no pas a la ciutat. Ella en dubta, al cap i a la fi quines proves empíriques en té? De totes maneres també ho sol dir.

Vora les vuit, comença la mobilització. La primera d’arribar és la seva germana, la Júlia. Només veure-la, la Sara l’envia a la dutxa perquè s’ha passat amb les cerveses. Nadal no ho excusa tot, li etziba. Mentre li prepara el cafè preceptiu, piquen al timbre l’oncle i la seva dona. Ja deu fer vint anys que la parella és casada però cap de les germanes ha fet mai el pas de dir-li tia, segurament perquè ella tampoc s’identifica gaire amb el rol. El germà de la seva mare, paparra de mena, no s’adona que a la Sara els seus progressos amb l’hebreu li interessen més aviat poc. On són els cosins? Pregunta ella amb impostada cortesia i amb la ferma voluntat de canviar de tema. Mentre esperen la resta de la família, comencen a organitzar-se. La Sara posa els coberts i la Júlia, que ja fa més bona cara, treu el cava de la nevera. L’oncle s’encomana a si mateix la tasca d’encendre la llar de foc perquè no, vosaltres no ho sabríeu fer. La seva dona vacil·la i no acaba de fer res.

Poc després arriba la mare amb les postres. Atabaladíssima com sempre, abraça a la Sara, que està molt maca i els visita massa poc. El pare, deu minuts més tard, repeteix la cerimònia. La matriarca se suma amb efusivitat a la preparació de la vetllada. El pare no. Entra a la cuina i es prepara un cafè llarg, que si no encara s’adormirà al sopar. D’amagat, hi afegeix licor.

Vorejant el límit del que encara és educat, arriben el cosins Manel i Laia. La Sara no els recordava tan intensos i, estratègicament, mira de col·locar-se lluny seu a la taula. El partit pels llocs ha començat, discreta però rotundament cadascú intenta col·locar-se . Al final qui té al costat és el germà de la seva mare. La cosa no ha acabat amb victòria, seria un empat ben lluitat. L’oncle, per ara, no li dona la tabarra. Dissimula una mica i  es descorda el botó del pantaló, sembla que es prepara per a l’endrapada. Amb tot degudament disposat, comença a enraonar de la feina, de l’èxit i de les properes vacances

Entre vins i poca aigua, el sopar va avançant i la Sara pensa que de moment resulta prou acceptable. Cap a les postres, la cara del pare ja comença a enrogir-se. Ai, l’alcohol a partir dels seixanta… O potser només és ell que té mal beure i cada cop costa més d’ignorar-ho. La cosa és que l’home ja comença a endormiscar-se i la Júlia, que ho veu, aprofita l’ocasió. Nens, acabem els torrons i deixem els papes dormir? Ja és tard, podem anar tirant cap a la plaça. Quin remei, pensa la Sara mentre agafa les claus del cotxe.

Al pub, el de tota la vida, hi ha tanda de retrobaments. Només entrar, cosins i germanes es dispersen. La Júlia ja ha saludat més de cinc persones, que la Sara ho ha comptat. Ara pensa que per què coi es fixa en aquestes coses i es concentra a buscar una cara coneguda: ella també vol felicitar el nadal als amics de tota la vida. I, mira, apareix la Marta. A Barcelona comparteixen barri però no es veuen gaire sovint. Se saluden. Prou simpàticament? La Sara ja comença a hiperventilar. La situació deu haver estat normalíssima fins que ella l’ha passada pel sedàs de l’anàlisi exhaustiva. Pensar tant resulta esgotador.

Surt fora del local i demana tabac. Ara fumes? li pregunten. Respon alguna bajanda sobreactuada. No en consumeix habitualment però ara s’ha deixat emportar per la inèrcia. Demà ja li tornarà la hipocondria i pensarà que quina poca personalitat. La cosa del piti, el foc i l’ai, quin fred li serveix per integrar-se a una conversa banal sobre la feina, fer-se gran i la gentrificació. La ciutat és tan cara i impersonal però el poble tan petit i angoixant. Ningú està mai content i nadal cada any fa més mandra.

Al cap de poca estona, la nit se li comença a fer pesada. No és gaire tard però tampoc vergonyosament d’hora. Decideix marxar, amb la consciència tranquil·la perqué ha complert prou. Abans, busca la Júlia, més per cortesia que no pas per necessitat real. Ella encara no voldrà anar a dormir. Ara sí, la Sara, sola, camina cap al pàrquing. Està francament cansada, la tensió sostinguda al llarg del dia se li acumula a les parpelles. Morta de son, col·loca les claus al contacte i engega el motor.

Quan arriba a casa, davant el pany, descobreix que s’ha deixat les claus del poble. Això d’anar per la vida amb dos jocs no té lògica, ja li diu la seva mare. No vol despertar els pares. El que podria fer és anar a buscar la Júlia, ella sí que deu tenir les seves. Quan fa la volta per tornar cap a la plaça, s’adona que el llum de la cuina està encès. Com que la finca és una planta baixa pot apropar-s’hi fàcilment creuant el jardí.

Des del pati, a través de la finestra, veu el seu oncle a la cuina tot sol, i això que el sopar ja ha acabat fa hores. Hauria de ser casa dormint, a la seva. Però no, ben despert, té la nevera oberta i observa detingudament l’interior. La Sara s’ho mira des d’una distància prudencial, podria picar el vidre i fer notòria la seva presència però prefereix seguir observant d’esquitllentes. Li sembla que aquesta és la primera decisió que pren avui. Al costat de la nevera, al marbre, hi veu una motxilla oberta. A dins hi ha el foie que ha sobrat del sopar i l’hummus que ha fet la Júlia. Pel volum, hi deu haver més coses però, des d’on és, no ho veu bé. Sembla que l’oncle la va omplint perquè hi posa un parell de torrons i també un formatge. Ara para, se la mira fixament com pensant si… I deu ser que sí perquè tanca la cremallera. Llavors s’apropa a la taula, s’asseu i es mira les mans. La Sara les hi veu brutes de carbó, de quan ha encès el foc, pensa. També s’adona que encara porta el botó del pantaló descordat.

Ara l’home s’aixeca bruscament i torna al davant de la nevera. Obre la motxilla i amb una meticulositat religiosa col·loca altre cop tots els productes al frigorífic. Acabada la tasca, es penja la motxilla, apaga el llum de l’habitació i surt per la porta d’entrada. A la Sara, no l’ha vista en cap moment. Ella, encara palplantada al jardí, sent que encenen el motor d’un cotxe. Deu ser el de l’oncle, que ara arrenca. Finalment sembla que va a dormir on li toca.

La Sara torna a la porta d’entrada. Decideix que esperarà a la Júlia, ja no pot trigar gaire més i la nit no és pas especialment freda. Seu al replà, amb l’esquena arrepenjada a la porta, i es fa una volta més a la bufanda. Hi ha gent que per semblar normal encara es deu haver d’esforçar més, pensa. Demà esmorzaré Nutella. Somriu relaxada, potser aquest mereix ser el darrer pensament del dia.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Diuen que algunes de les coses que ens passen són íntimes i no haurien d'interessar a ningú. De penes cadascú té les seves i els mals de veritat no volen soroll. Per esbargir-nos-en, ens podem inventar històries. O anar al psicòleg. Jo, als vint-i-vuit anys, he començat a conduir i a perdre la vergonya.

11/02/2019
Quan vaig acabar l’institut, vaig traslladar-me a Barcelona. D’això només en fa deu anys i la meitat de la meva vida hàbil.
28/01/2019
Em desperto a mig matí i amb mal de cap. M’enfado per haver allargat innecessàriament el darrer vespre. Tot plegat em sona. Potser hi ha coses que l’edat no ensenya. Aquesta reflexió arriba a deshora, com sempre.
17/12/2018
Un cartell li anuncia que ja és a La Bisbal. L’entrada no és bonica. Una bugaderia blavosa, una gasolinera i un Mercadona.
05/12/2018
29/11/2018
Fa un temps la Sara va trobar una redacció seva de quan era petita. Gràcies, mare, per guardar-ho tot. Entre errades ortogràfiques i despropòsits sintàctics, hi vomitava la nostàlgia que li provocava la fi del nadal.