Un producte local

Un cartell li anuncia que ja és a La Bisbal. L’entrada no és bonica. Una bugaderia blavosa, una gasolinera i un Mercadona. Deu ser aquest supermercat, enlletgeix encara més un entorn de tendència industrial. Ves per on, això també és l’Empordà.

La panoràmica canvia al cap de pocs metres. Ara ja circula amb el cotxe per l’Aigüeta, el paradís local de la ceràmica. Redueix la velocitat i es mira les botigues. Un reguitzell de comerços iguals... Pensa en la competitivitat, ja se’n surten tots? Pel que veu hi ha bastanta gent pel carrer passejant, i espera que uns quants comprant. Fa un dia fred, sobretot si vens de Barcelona i el seu microclima pol·luït. Tan li fa, els vianants, ben abrigats, es miren els aparadors. Ell passa de llarg. Aquest no és el producte local que li interessa.

Al darrer Whatsapp, la seva amiga deia que l’esperaria al pàrquing del camp de futbol. Ja hi  ha estat algun cop però, per arribar-hi sense dubtes, s’ha posat el GPS quan sortia de Gràcia. Les noves tecnologies ens resten confiança. Només girar per entrar a l’esplanada, la veu palplantada a una de les cantonades. Hi havia poc trànsit i ha arribat una mica abans del que li havia dit. No l’ha avisada perquè ja s’imaginava que ella hi seria. Fins i tot quan vol fer tard és massa puntual. Aparca amb una sola maniobra i surt del cotxe. Abraçada de rigor i comencen a moure’s. Ella no pot quedar-se gaire estona quieta, fred i nervis alhora.

Pugen passeig amunt, tot resseguint el Daró. Tu saps el merder que hi va haver amb el riu fa unes quantes setmanes? Tot ben desbordat pels aiguats, es veu. De normal és ben sec i fa una sensació desangelada, una mica com ara. La Bisbal és més funcional que bonica, sentència la noia. Judicis d’autòctona, a ell no li serien permesos: és xava.

Al final del passeig, giren a mà esquerra i creuen pel pont. Davant seu hi ha les Voltes. T’ho he dit mai que són ben iguals que les de Praça du Comerço, a Lisboa? O com a mínim ho diuen. Jo vaig visitar la ciutat i no ho vaig saber veure, la veritat. De fet només són uns arcs, tots s’assemblen. Si els van copiar o no, ja és una altra història. Potser tot plegat és una mentida col·lectiva, justificada perquè la curiositat s’ho val. El que vol dir és que ho va intentar corroborar per internet i no se’n va sortir. Hi ha qui enganya i després sent un pes que no sap ben bé d’on surt. Són els remordiments de quan et deceps a tu mateix.

Deixen enrere aquesta avinguda i enfilen cap a la plaça. Quan ja són davant de l’església,  veuen una llarga cua de gent. Pacientment esperen el seu torn per entrar a una pastisseria. Això que veus és fruit del deliri per les neules i la nata de can Massot, un reclam internacional. Els seus productes ens posen al mapa, bromeja ella. Quina fal·lera pel dolç! Aguantar a la intempèrie amb aquest fred té tela… Es queixa ell que precisament ve de Barcelona per comprar aquestes dues coses. Des que ella li va explicar, fa tres anys, s’ha convertit en tradició nadalenca.

Es recorda de l’any passat. Al dinar de Nadal, ell tenia tothom enlluernat amb el discurset. Aquestes neules són bisbalenques. L’aparell que utilitzen per elaborar-les és centenari. Combinades amb la nata casolana resulten extraordinàries. Durant aquestes setmanes, les venen a milers! Val, aquí m’he emocionat i he perdut la perspectiva. Com salvo aquesta bajanada? La resta té segell de credibilitat, us ho juro. Això de monopolitzar les converses l’altera. Es massa nerviós per aguantar el tipus i se li escapen bestieses.

Va, escolta, posem-nos a la fila, ordena ella mentre veu que la cua encara s’allarga més. Creuen la plaça i es col·loquen darrera de l’última persona. Avança ràpid? Pregunta la noia entumida per la fred. Sí, van a la idea, respon l’individu que tenen davant amb un mal humor indissimulable. Fer cua, en ple desembre, no pot agradar a ningú. Però ens en fem un fart durant aquestes festes. D’això, i de tantes altres pantomimes. A vegades ens pensem que hem arribat a un moment en el qual, per fi, ens podem allunyar de les pressions socials. Tenim el coratge per decidir què volem fer, i sobretot amb qui. Després ens plantem al Nadal i aquest miratge de llibertat es fa impensable. Massa  burocràcia social concentrada en tres o quatre setmanes. Ell, de sopars d’empresa, n’ha tingut dos. Ella, d’amics invisibles, n’ha celebrat tres. I lamentablement encara som 23 de desembre.

Mira, avancem més ràpid que no pas semblava! Ens queden deu persones per entrar per la porta. I prou? Aquest any estem de sort. Comenten estranyament eufòrics. Entre la tramuntana i la fred, ja se’ls deu haver congelat mig cervell. O potser és que les neules són més a la vora.

Doncs, a casa meva, en comprem de dos tipus, explica ella. Les de can Massot són per fer-nos els sibarites però també en tenim de barates, del super i de les paneres. Les utilitzem per fer el concurs anual de neules. Hi jugues, tu? Ell se la mira perplex. Què coi dius ara? No sé de què em parles. Ella se sorprèn molt. Recorda perfectament que, entre les dues-centes vint-i-una visualitzacions que van acumular les seves deu stories del concurs del desembre passat, hi era ell. Jugaven a veure qui dels cosins endrapava més ràpid. Com sempre, guanyava la seva cosina. Ella, eterna perdedora, en deixava constància a Instagram. El focus d’atenció que ens proporcionen les xarxes socials és volàtil, o potser directament fals. Entre tanta distracció només aconseguim mirar-nos a nosaltres mateixos. I encara.

Entre una cosa i altra, els clients van essent despatxats. Ara ja entren a l’establiment. Noten una cortina d’escalfor a la cara. No és pas arrel d’un ús desproporcionat de la calefacció. Els ruixats d’aire calent se senten al Mango o a l’H&M, no a can Massot. L’escalfor deu ser fruit de la multitud humana, que sua i put. Tan li fa, aquest tràngol té recompensa.

Un cop dins, a ella se li entelen les ulleres. Se les treu, se les neteja i intenta ampliar camp de visió per damunt dels caps de la gent. Als expositors, hi ha muntanyes de paquets de neules. A la part del final, hi ha l’espai destinat a la nata. És que aquestes setmanes la botiga és reinventa, no hi ha lloc per a res més, explica la noia.

La diligència de les dependentes, i que molts clients hagin fet l’encàrrec per avançat, fa factible vendre tant en tan poc temps. Quan per fi els toca a ells, la noia no cal ni que digui el seu nom. Té, maca, mira que hi siguin tots els paquets i la nata. Es pensen que si no li ho diuen, no ho farà? Necessita el que ha demanat. Demà és la nit de Nadal.

Surten de la botiga i s’arreceren a una cantonada. La tramuntana bufa fort. Agafa alguns dels paquets i els col·loca a una altra bossa. Aquesta és la ració que vam acordar, oi? Li diu, seriosa, al xava. Sí, perfecte! Afirma ell mentre es posa la segona bossa sota la jaqueta. Tràmit satisfactòriament realitzat.

Ara que ja ho tenim tot. Fem una birra? Pregunta amb la calma de qui sap que té la feina feta. No, demà treballo i és tard. He d’anar tirant cap a Barcelona... Saps que al bar de la plaça del Castell tenen els recuits d’oferta? Pots anar pujant d’aquí una hora. Evidentment que puc, sentència ell. Es veu que el castell està en molt mal estat. S’ha de rehabilitar o es pot devaluar greument. És una llàstima... Li comenta la noia mentre pugen pel carrer Ample. Tan li fa, pensa ell, la majoria, aquí, hi venim pels dolços. No teniu vistes al mar.