Estira-i-arronsa

28/01/2019

Em desperto a mig matí i amb mal de cap. M’enfado per haver allargat innecessàriament el darrer vespre. Tot plegat em sona. Potser hi ha coses que l’edat no ensenya. Aquesta reflexió arriba a deshora, com sempre. La ressaca mai ha estat convenient. A finals de gener, però, els festius escassegen. M’emprenya que el malestar espatlli plàcides jornades no laborals. No és cosa dels anys, no m’incomoden. Les responsabilitats potser i a vegades. Per sort, trunques les meves divagacions. Pensar tant és esgotador. Em preguntes si vull esmorzar i no tinc gana, ni voluntat per sortir del llit. De totes maneres et dic que sí i m’arrossego fins el menjador. El temps s’ha d’aprofitar i si m’hi esforço, fins i tot podré fingir bona cara.  

Em demanes dues vegades que si de debò no vull embotit amb les torrades i t’explico que no, un altre cop. Ja sé que tens fuet. És que les preferències gastronòmiques no s’han de justificar, t’etzibo. I rius perquè ja no dissimulo el meu mal humor matutí. Avui especialment. Plat al davant i cafè amb llet carregadíssim. Menjo per inèrcia. No hi trobo el bon gust i tu xerres massa. Em perdo en el teu discurs i no sé dissimular-ho. Que sí que t’escolto però estic espessa. No m’agrado tan despistada. Ni amb ressaca. Les decepcions amb un mateix costen d’empassar.

Després d’esmorzar anem a passejar. Jo em vull comprar un llibre, tu vols mirar sabates. Entre una i altra cosa, busco un restaurant per a demà. Dinem amb els meus pares, arròs negre preferiblement. Això ho he pensat abans de comentar-te que, si no és molèstia, podries passejar-te la resta del dia amb les dents ennegrides. No hi ha problema, em dius. Em proposo ser més considerada. Avui voldria arreglar-ho tot.

M’ha costat dues llibreries trobar el volum que buscava. A tu cap vamba t’ha convençut. Perquè reflexiones i reposes les decisions. Jo d’això no en sé. Necessito i compro amb ímpetu. Ves a saber per què. O sí. Avui, concretament, perquè vull ordre, llegir i comportar-me millor. Fer coses productives, i fer-les bé. Qualitat de vida. I no vull anar a fer el vermut, perquè no vull beure més. I quan m’ho preguntis, pensaré que jo propòsits abstemis? No, cap ni un.

D’acord, però busquem sol. Em mires amb escepticisme i em dius d’anar a qualsevol vermuteria barata. Les terrasses van molt cotitzades, que el barri cada dia és menys nostre. M’expliques com ha canviat i que la gentrificació ja es palpa a cada cantonada. Sembla que avui toca aquest monotema. T’explico que han obert un lloc que es diu smoothie bike i que quin horror. Jo també critico però una mica més fluixet. Diuen que Gràcia, Barcelona, cada dia és menys nostre i penso que no fos cas que es perdés del tot abans que me’n senti ciutadana. A mi m’agradaria quedar-me aquí. Per això critico la fredor de la gent, els preus i el parlar. És que hi estic millor que a casa i a vegades fa ràbia.

Entrem al bar i és massa ple. Com podem, ens col·loquem a un dels extrems de la barra. Dos vermuts, brames al cambrer. Entre els crits i la calor, em noto marejada. Ens serveixen i faig el primer glop. Em sembla que ja convisc millor amb el mal de cap. Alço la veu per sobre del grupet que tenim al costat. Podríem anar al mercat a comprar alguna cosa per dinar. Em dius que sí i que ja faig més bona cara. Hi ha rutines que curen i d’altres que no compensen. Encara ho recordaré una estona més, i em semblarà que ara sí que em cuido per sempre.

 

 

 

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.