Heimweh

Arribem a Girona vora el vespre. Trajecte plujós, sort que ha conduït ell. Ens posem a buscar pàrquing, ara el pes recau en mi. Cap a on vaig, em pregunta. Doncs mira, podríem provar a la Devesa, que hi ha un piló de places. Ell, barceloní de soca-rel, no sé si ho sap però és el lloc més tòpic i ple de la capital. Potser mentre busca un espai, se m’acut algun altre racó i encara puc quedar com una autòctona amb recursos. Escolta, anirem als cinemes Oscar, aviam què. Bingo, aparquem. Tràmit superat.

Sortim del cotxe sota la no-pluja, treva momentània. L’aire gèlid ens sorprèn, potser a mi no tant. A Girona sempre hi fa molta més fred, li explico. Ja ho sabia, diu ell. El microclima barceloní sempre ens enganya. Les temperatures baixes arriben primer a casa que no pas a l’exterior. A finals d’octubre, t’adones que hi ha mil ranures per on s’escola l’aire. Li vaig llegir a Pla i ho repeteixo des de llavors. A mi em va ajudar a ordenar la realitat. Tant temps visquent el fenomen i no haver-li posat paraules. Sempre m’he sabut poc perspicaç.

On sopem? Fa estona que em diu que té gana. No li deu venir de gust divagar, en cap dels sentits. A veure, Jordi, podem caminar i sé on és el centre però fa deu anys que visc a Barcelona i jo ni tan sols soc de Girona. No tinc massa propostes, la veritat. Provem el König? Riu. No calia. És que a mi, això de ser la del lloc, en aquest cas la de província, em genera una pressió angoixant. Fer d’amfitriona no va amb mi, que ni tan sols organitzo sopars d’aniversari. El centre d’atenció que se’l quedi algú altre, beneït i alliberador segon pla.

Arribem al König que hi ha al costat del cul de la lleona. Aprofito l’avinentesa per explicar la curiositat del petó. Ja ho sé, Laura. He estat a Girona bastants cops. Merda, he fracassat. Amb els guiris que havia conegut d’Erasmus era més fàcil quedar com que sabia coses. Doncs mira, Jordi, aquí al costat hi ha un tio que fa croissants per a una fleca. Li picàvem a la porta quan tornàvem de festa a hores intempestives i ens els venia a preu d’or, el desgraciat. Riu. És que quan em relaxo tot flueix, però un cop descobreixes que el secret passa per aquí, per relaxar-se, ja no ho pots aconseguir mai més sense esforç.

Al restaurant, ens donen taula sorprenentment ràpid. I ens serveixen encara amb més velocitat. Demanem dues San Miguel Selecta i un parell d’entrepans. A Barcelona, mai hagués demanat aquesta beguda. Sembla que aquí, però, el boom de l’Estrella Galícia no ha arribat i tampoc tenen Damm. Repassant la carta, m’he sentit perduda i ho he solventat així. En Jordi s’hi ha sumat. Som tan víctima de les modes… Jo no diferenciaria un Vinya del Mar d’un D.O. Penedès. Amb les cerveses, però, em poso digne. Una mitjana, si us plau. Canya no i ves a saber per què, m’agradaria afegir. Faig veure que sé el que vull perquè s’han de prendre decisions, a tots els nivells. Fa la sensació que s’està menys perdut.

Sopem, xerrem i tot terriblement agradable. Una cervesa més i anem al concert. O dues. Pago jo evidentment. Hi ha com una especie de norma no escrita segons la qual un dia paga un, el proper l’altre. Hi ha dies que es fa difícil de recordar i d’altres, pel preu, injust de seguir. No passa pas res, ens hi mantenim fidels. Això ja s’ha convertit en una convenció social de parella.

Sortim i anem cap a la Devesa. Torna a ploure, cap dels dos ho comenta. Encara que sigui a l’aire lliure, anirem al concert. Quan hi arribem, la música ja sona i l’espai se’ns descobreix cruelment buit. Barraques de Girona així, on s’és vist. La gent encara deu estar sopant, comenta en Jordi. Me’l miro amb incredulitat, vull dir que cau un xàfec d’una intensitat considerable i els imbècils que ens mullem som nosaltres. Ni ell ni jo vam aprendre bé els límits de la cortesia. Si em proposés d’arrecerar-me a un bar… Jo no ho diré primer.

Com que cap dels dos comenta res, escoltem el grup i fem brometes obviant la fred extrema i els peus xops. Bec un parell de cerveses més. Ell no, és el responsable conductor. Al cap d’una estona, ens enretirem les caputxes i la cosa es va omplint. Que bé, perquè patíem pels músics. El concert acaba “in crescendo”, perseverar és de valents.

Encara no ens hem dit res però jo ja espero que la nit no s’allargui gaire més, la humitat m’ha calat fa estona. A més, la meva mare l’altre dia em va dir que m’havia posat el nòrdic i fins a la Bisbal hi ha mitja hora llarga. No sé si fa tanta fred o és que és la primera dosi real de temperatures baixes d’un temps ençà. El cas és que a mi em repiquen les dents. Et fa il·lusió escoltar el segon grup, Jordi? Fot rasca, eh! I ja ens hem entès. A la nostra edat, ja hem posat prou distància amb l’adolescència i la primera joventut com per allargar les nits així perquè sí. O potser és una cosa només meva i, per fi, faig el que em ve de gust.

Enfangats, reculem cap al cotxe. Missatge avisant a la mama i el nòrdic uns metres més a la vora. Si arribo sense un avís previ, l’esglai pot ser taquicàrdic. Lladres? LLadres! Me’n ric sovint, però m’ha encomanat la por fins a límits indissimulables per a qui em coneix bé. El pàrquing és lluny, potser ho és per l’hora i pel cansament acumulat. Quan hi hem aparcat, el lloc tenia regust de triomf. Ara la satisfacció rau a un altre lloc, més càlid i suau. Captuxa altre cop. Com planyo els que es queden. Ara mateix pensar que els ve de gust és inconsiderable.

Un cop a la Bisbal, ens costa aparcar. Per què? Qui ve aquí? Això no és Begur ni Calella, coi. Aparquem a tres carrers de casa. Jo ja m’he posat nerviosa, les distàncies no es viuen igual al poble i jo no volia mullar-me més. Ell riu perquè no ho entén. No, no és el mateix que caminar del metro al pis, Jordi. Vull el nòrdic i el vull ja. Ara notaràs que els meus pares ja tenen la calefacció encesa. La meva sensibilitat a la fred ve alimentada per una mama molt exagerada. Ell no sé si ho sap encara.

I per fi, a cobert. Anhelada sensació d’escalfor, d’ell i del nòrdic. Sense un Eixample als peus, només escolto la pluja. El llit de casa sempre és més còmode que els altres, no trobes, Jordi? De llit meu, només en tinc un. Tan li fot que faci deu anys que el tinc a una casa on ja no visc.