Jump to navigation
Bryan Ferry. Ja no cal ni dir “el de Roxy Music”, perquè després de 15 discos en solitari (ja publicant-ne des d’abans de la separació de la seva emblemàtica banda), poca cosa més se li pot demanar a aquest gentleman nascut al Washington britànic de 72 anys. L’elegància és la seva millor qualitat, mentre que una possible contra, l’edat, es va veure compensada per les estones assegut al piano al bell mig de l’escenari inaugurat amb un èxit dels Roxy i acabat amb una versió de John Lennon.
Fins a 8 persones acompanyaven a un dels protagonistes d’aquest Festival als Jardins de Cap Roig, en una absoluta paritat de gènere: dues coristes, una (destacable) saxo/clarinet/teclista, una violinista/percussionista, un bateria, un baixista, un teclista i un (també destacable) guitarrista. 4x4. I la conducció de Ferry. Tanmateix, tant la il·luminació com el comportament de la veu cantant donaven la sensació de ser una banda consolidada que un conjunt de músics acompanyant un dels caps de cartell del festival.
Foto: Jose Irún
Una il·luminació que destacava cada un dels músics en molts moments del repertori, una més dissimulada presència de Ferry entre els paisatges visuals complementats amb el contemporani i alhora clàssic atrezzo, una repertori sense pauses. El bis final va tenir la curiositat que només el protagonista va abandonar l’escenari, donant una clara pista de que no valia la pena perdre més temps esperant tocar les darreres peces del setlist.
Fins i tot, durant uns instants, el mateix dia que se celebrava el Dia Nacional de França, la il·luminació de les grades dels músics va formar la bandera dels nostres veïns. Ens vam aixecar, ens vam relaxar asseguts, ens vam mirar en reconèixer clàssics dels 70 i 80. "More than this", "Love is the Drug", "Virginia Plain", "Avalon", "Let's stick together". I alguns no vam viure cap d’aquestes dècades. Però perdura, i Ferry té corda per unes quantes gires més.
Roger Hodgson, Sting, Texas o Joan Baez són altres noms del que queda d’aquesta edició de Cap Roig, per les butxaques més ambicioses.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
