Jump to navigation
Era ple. Noa no ho va aconseguir, en Pau sí. Perquè dimarts era més Pau que Jarabe, a Cadaqués. Tot i que també era molt Jarabe pel repàs de repertori d’aquells 50 Palos. A tocar de Sa Conca i a prop del far de Cala Nans (“com a casa”, deia), un artista ja conegudíssim nascut als Pirineus ens va demostrar perquè fa vint anys que canta el depende.
Sense seient com els espectadors vaig recórrer a un escaló que proporcionava unes bones vistes i em donà la companyia d’un senyor gran molt ben acompanyat d’una càmera ben contundent. Passió foto-musical. Els que també seien en una “grada” improvisada eren els de la tribuna, que van arrancar més d’un somriure a Pau Donés, ja que des de l’exterior del recinte tenien una vista prou digna de l’escenari.
El públic va tenir molt a veure en com el concert avançava. La Marta, que li regalà una samarreta i anava amb la seva parella mexicana que va arrancar més d’una broma del cantant; la Gala, aquella nena d’11 anys que està aprenent a tocar el violí que li va firmar en Pau i va poder pujar a l’escenari gairebé tot el concert; la tribuna; i potser d’algun turista dels que inundaven el poble que tantes vegades ha visitat el progenitor de Jarabe de Palo.
El càncer ha quallat entre les files del públic, i no és d’estranyar per la manera de portar-ho i la transparència i vitalitat d’algú que ja començava la seva carrera cantant cançons com Tiempo o El dueño de mi silencio. “Si ets a Cadaqués de vacances amb un tiu i no saps que hi fas, no el deixis després de les vacances. Deixa’l demà i gaudeix sola!” és un exemple del missatge de les intenses intervencions entre temes que feia. Això i haver estat assegut una bona part del concert segur que ajudava.
He de dir que com a fan de Jarabe des d’abans d’afaitar-me, els concerts amb banda completa m’agraden més. Però a Sa Conca en Pau va demostrar molta humanitat, també personalment mentre em firmava el doble vinil vermell, i li va donar una forma molt elegant -genoflexions a la celista- a aquell repertori que mai és suficient. Grita siempre, Pau.
La millor anècdota, però, va ser la prèvia a una cançó escrita després d’una anècdota sexual camuflada en eufemismes esportius, que la Gala era al costat: No te duermas, que no hemos acabado.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
