,
20/02/2021
Crítica cultural
Anna Andreu i Marina Arrufat
Foto:
Oriol Abulí

Els bons costums

El 66butaques continua acostumant-nos a bons concerts un cop al mes. En teniu bons exemples en aquest bloc. Divendres va ser el torn d’Anna Andreu que va venir molt ben acompanyada d’una altra artista, tot mostrant complicitat i  amb la seguretat d’un disc de debut molt ben rebut.

Marina Arrufat, tot i descriure’s principalment com a violoncelista, es va mostrar versàtil en aquella meitat de l’escenari de la Cate: la bateria, un mòdul de percussió, uns teclats i els seus cors acompanyaven l’Anna en els seus dos instruments basats en la guitarra elèctrica i la indiscutiblement autèntica veu.

El repertori va sorprendre a servidor, amb les cançons d’Els mals costums i alguna versió. La versió de Gem, que va ser un encàrrec que va portar-la a aquest projecte en solitari, dels companys de discogràfica –i també diria que una mica en so- Anímic (banda liderada per Ferran Palau i Louise Sansom) i Gos salvatge del duet que formava amb Eduard Pagès, Cálido home, van guarnir la nit a un públic “respectuós”, segons va afirmar l’Anna. I és ben cert, que l’aura del 66butaques s’ha mantingut tot i el canvi de sala. El so no podia ser més ben trobat.

So long, Marianne va sonar més enllà d’una versió d’un himne que òbviament va confessar “ja ens agradaria que fos nostre” buscant semblança al gran tema de Leonard Cohen. Va ser una agradable sorpresa que es va complementar amb la gran passió que va portar al gènit de la cançó que mai enyorarem prou: gràcies als versos de Federico García Lorca, amb 14 anys, Cohen va decidir que això dels versos poètics ho havia de provar. I més endavant ho va transformar en música. Ben lligat amb això, el final del concert es va materialitzar gràcies a la Canción del jinete, poema de Lorca que Paco Ibáñez va transformar en cançó. Un nexe ben trobat.

Però també vam tenir un petit regal: la inèdita El mur, un homenatge a l’adolescència, “aquella època en què pensem que ho sabem tot, que tot el que tenim és mèrit nostre i ens ho hem guanyat a pols, i que ningú ens entén i creiem que som els millors”. La calma d’Anna Andreu converteix Els mals costums en bons.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

20/11/2023
La gran banda estrella del gramòfon va tornar a omplir la Bisbal de jazz, funky, soul, rocksteady, ska i música jamaicana amb la contundència habitual.
05/11/2023
FitzRoy, o anomenada també Chaltén, en els llimbs de Xile i Argentina, representa una muntanya particular de 3.400 metres a la Patagònia i és tot un repte per qualsevol que hi vol fer cordada.
09/10/2023
L’últim espectacle de creació de la trajectòria de Dagoll Dagom, amb una adaptació d’una creació de Santiago Rusiñol, estrenada l’any 1898 i esdevenint un dels espectacles més representats de l’època.
10/09/2023
Anar a un espectacle d’en Peyu és per anar a riure-se’n de tot. I això, amb tot el que implica. No queda cap sense tallar, per això hi ha la llibertat d’expressió.
15/08/2023
Ahir servidor va poder, finalment, descobrir una de les propostes de la Schubertíada.
07/08/2023
The Telephone, or L’amour à trois (1946) de l’italoamericà Gian Carlo Menotti, és la proposta operística que el Festival Castell de Peralada va triar per un públic més jove en l’edició d’enguany, essent-ne la única si e
01/08/2023
Vint-i-quatre “Violons du Roy”, entre ells Guillaume Dumanoir, formaven l’orquestra de corda que va crear Lluís XIII i el seu successor Lluís XIV la va consolidar.