Jump to navigation
El Preu d’Arthur Miller omplia el Teatre Jardí. Figueres a Escena no ha de patir quan Rosa Renom, Pere Arquillué, Ramon Madaula i Lluís Marco trepitgen un escenari i Sílvia Munt els dirigeix. Miller va escriure l’obra en resposta a la Guerra de Vietnam (1955-1975) i les obres avantguardistes que “en major o menor grau omplen el teatre de l’absurd”.
Si amb aquesta resposta, l’objectiu del dramaturg novaiorquès era radiografiar el més íntim de l’ésser humà, en aquesta ocasió ho feia amb un continent en forma de preu i un contingut ple de retrets d’un passat que tornava obrint la caixa de Pandora. El segon autor teatral més produït en llengua anglesa després de Shakespeare estrenava l’any 1968 a Broadway una obra teatral sencera basada en una discussió entre dos germans enfrontats per un pare mesquí.
Tanmateix, el públic figuerenc no va aplaudir dempeus un cop acabada l’obra. La llargada hi va tenir molt a veure. Una esglaonada aparició dels personatges (especialment la molt tardana de Walter) i una certa insistència en el sentit últim de la discussió van donar massa sobrietat. El personatge del taxador i la muller d’un dels germans Franz no va ser suficient per treure la pols a tots aquells mobles encimbellats.
Pere Arquillué i Ramon Madaula s’acompanyaven de Rosa Renom i Lluís Marco, muller de Víctor i un taxador respectivament, per mostrar a l’espectador com de feixuc pot ser decidir el teu futur. Com el bé propi pot afectar als altres. I com els afecta si aquests són precisament la teva pròpia família. El crac del ’29 havia portat a l’empresa de la família Franz a la ruïna. Una ruïna que s’allargaria dècades.
Tanmateix, la ruïna d’un edifici apunt de ser enderrocat arriba abans d’hora. Les veritats ofenen, oi? Doncs la taxació d’uns mobles fa que el valor dels mateixos sigui la última cosa que importi a Víctor, Esther, Walter i el propi taxador. Bé, potser a aquest no tant. Una relativa pobresa, el suport de fill a pare, l’abandó familiar per obtenir una vida d’èxits i un intent de reconciliació, etc.
Per desgràcia, tot i que canviant protagonistes i època, aquesta obra podria haver-se escrit fa ben pocs anys. Amb una crisi l’any 2008, guerres com la de Síria i uns Estats Units ja sabem com, aquesta manera com Miller pretenia “reafirmar la causa i efecte en un món de bojos” a través de “les boires de la negació podria emergir la proa de l’antic vaixell de la realitat”. Una realitat que llavors era l’engany a un poble que no necessitava llançar napalm a Vietnam però que mitjançant un cert teatre de l’absurd va descobrir com tot, absolutament tot, té un preu.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.