La història de les selfies

23/10/2015

Bé amics, us explicaran que les auto-fotos o selfies són una pràctica que es remunta al 1839. També que va ser el pioner nord-americà Robert Cornelius el primer a fotografiar-se a si mateix. Però aquesta no és la veritat. La pràctica de l'autoretrat amb una càmera de fotos es data d'inicis del segle XXI i el seu precursor, un jove sud-coreà n'és l'artífex. Però què porta una persona a retratar-se a si mateixa?

 

Han Su acabava de complir 16 anys. L'adolescència feia poc que l'estava posseint, així que tant canvis psicològics com físics eren presents ja sobre el seu cos. La cerca constant de límits, aquesta, molts cops portava a discussions. Conflictes, que es repetien tant a casa com amb els amics i coneguts o fins i tot amb si mateix. Però això no és tot, un augment desmesurat del desig sexual va canviar radicalment la seva forma de relacionar-se amb les noies. A més a més, la percepció del seu grau de maduresa no acabava de coincidir amb el que el seu entorn percebia. Però era un tímid comportament antisocial acompanyat per una més que preocupant consumpció d'alcohol el que realment amoïnava als pares. Aquests, foren els detonants de la discussió de diumenge passat.

 

Han Su, com de costum, havia passat el dissabte a la nit fora amb els amics. El que no formava part d'aquesta tradició era l'hora, però sobretot l'estat lamentable en el qual va arribar a casa el diumenge al matí davant del seu pare. Aquell diumenge, com a part de la seva rutina, el progenitor es trobava assegut a la sala d'estar, amb el té sobre la taula i el diari entre les mans quan va sentir soroll d'unes claus que obrien la porta de casa seva. Qui podia ser a aquella hora es preguntà? Per la porta aparegueren tres joves. En primer lloc, un amic del seu fill ben conegut per la família i en segon terme Han Su repenjat a les espatlles d'una noia. Tan bon punt els dos acompanyants assentaren el jove a la cadira de la seva habitació, marxaren sense dir res. El pare, en veure l'estat del fill no va dubtar ni un instant en anar cap a l'habitació. En arribar i veure el desolador rostre del fill no va poder ni voler evitar tirar-li quelcom. Per sort o per desgràcia el que més a prop va trobar va ser una ampolla d'aigua. Aquesta, va sortir de la mà dreta del pare per travessar tota la cambra fins a encastar-se al mirall que penjava just al costat de la cara de Han Su. Al no tractar-se d'un llançador professional no va aconseguir abatre el seu objectiu, la cara del seu fill, però sí trencar en mil bocins el pobre mirall. Bocins que emplenaren gran part del parquet de l'habitació.

 

Així com importants canvis psicològics afectaven els mecanismes cognitius del jove, també eren transformacions físiques les que apareixien en el cos de Han Su. Fou necessari poc temps perquè passés de no aixecar un pam del terra a fer-se més alt que el seu pare. Aquesta crescuda per una banda va fer desaparèixer els quilos de més que el jove havia guanyat els darrers anys, per altra banda comportà una més que evident descompensació. El ràpid creixement no va permetre que el jove coreà fos capaç de coordinador, com ho feia abans, els seus, ara més llargs, braços i cames. Per això faltaria més temps. També la musculatura es començava a adaptar a la nova mida del cos i a la força que hauria d'assolir un home adult. Pel que fa el seu rostre comptava amb dos fenòmens. Si bé el pèl no havia estat capaç d'apoderar-se de la seva pell, sí que hi havien fet els grans.

 

Un ampli ventall d'abscessos inundaven la seva cara. De totes mides. Des d'uns amb una superfície capaç d'ocupar mig front, fins a d'altres imperceptibles a l'ull humà però que si comportaven un dolor important. L'espectre de colors també era variat. Des del blanc groguenc més desagradable fins a un vermell que es refugiava sota la pell i que martiritzava de dolor al seu portador. Alguns podien ser considerats grans nounats, al trobar-se a les primeres fases de la seva vida, d'altres eren al final, a punt de desaparèixer ja de la superfície cutània.

 

És davant l'enorme assortiment de grans juntament amb l'augment de la importància que Han Su donava a la seva imatge que va decidir posar-hi remei. En entrar a la farmàcia, el propietari va clavar els ulls en aquelles enormes protuberàncies que sobresortien de la cara del jove, o això va creure Han Su. Tot seguit, va recomanar-li una crema. 2 cops al dia, una al matí i l'altre abans d'anar a dormir. El jove coreà seguia al peu de la lletra les indicacions. Mogut per la desesperació, tan bon punt s'aplicà la primera loció, volia saber si el producte ja actuava sobre la superfície de la seva pell. I com contemplaria els poders de la pomada si feia uns dies el seu pare havia trencat el mirall de l'habitació? Al estar convençut que sortir de l'habitació era una mala idea va treure el telèfon mòbil de la seva butxaca. Va agafar amb seguretat el seu Samsung, va alinear la càmera a la seva cara i polsà el botó. Vet aquí la primera Selfie.

 

No va ser un inventor altruista capficat en crear quelcom del no-res, tampoc un visionari estudiant universitari que, gràcies a la patent ara viu en una mansió a les afores de San Francisco. Si no que el precursor d'aquesta pràctica va ser un jove coreà interessat en saber l'evolució dels seus grans. Aquest, dia rere dia feia fotos a la seva cara per tal de controlar el progrés dels seus abscessos al aplicar-li la pomada receptada pel farmacèutic.

 

4transferencies@gmail.com

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.