Mar Camps: "Els pobles no necessiten ser salvats, es basten a si mateixos"

- Al pròleg del teu llibre dius: “Els pobles empordanesos se’ns moren, i se’ns moren de tan cobejats”. Aquesta sentència va ser el punt de partida per escriure ‘No vingueu al poble a reposar’?
El llibre parteix, bàsicament, de pensar que hi ha una part de Catalunya, que no és el centre del país, que no s’explica des del lloc en qüestió. És a dir, que de tot això que se’n diu molts cops territori, s’explica sempre des d’una mirada urbana. Així que tenia la necessitat de parlar d’un lloc concret des del lloc concret. En aquest llibre parlo de pobles molt determinats, els del nord de les Gavarres, entre el Gironès i el Baix Empordà, però també faig algunes reflexions que poden ser extrapolables a molts altres llocs del país. Aquesta és la gràcia, que a partir de l’ultralocalitat puguin ressonar altres espais. Però cal dir que parteix de la base i de la necessitat d’explicar des del poble les coses del poble i que no hi hagi una mirada urbana que defineixi aquests llocs a través dels mitjans de comunicació o des dels centres polítics de la capital, i també per canviar el relat o mostrar-ne un altre d’aquests espais que han estat tan cobejats a l’Empordà. Alhora, perquè fa molts anys que coordino la revista local 'La Llera del Ter' amb la Lia Pou i aquest llibre neix a partir de fer un periodisme compromès amb allò local més enllà d’aquestes idealitzacions, dels prejudicis o dels estereotips que es té dels pobles. M’adonava que tot allò que nosaltres fèiem a la revista, que aplega dotze pobles, difereix molt d’alguns continguts periodístics que es fan i que a vegades parlen d’aquests pobles.

- Els punts de vista difereixen segons si un tema es tracta des de Barcelona o si es fa des del mateix Empordà...
És així. A més, notes que hi ha una sèrie d’idealitzacions cap a l’Empordà, però és que al llarg de la història també n’hi ha hagut una mitificació. Això ho expliquen Joan Armangué i Xavier Febrés al llibre 'Converses de sobretaula al Motel: diàleg sobre l’Empordà i el país d’avui' (Editorial Gavarres, 2026), en què parlen d’aquesta mitificació que ja ve de Joan Maragall, que al principi del segle XX ja deia que l’Empordà era el mirall de Catalunya. Maragall venia a dir que si es perdia l’Empordà, es perdia una part de Catalunya, però que si Catalunya es perdia i romania l’Empordà, Catalunya estava salvada. En Vicenç Pagès Jordà deia que hi ha un Empordà físic, que és el que tu pots descriure d’una manera més objectivable, i un Empordà mític, que sorgeix a partir d’unes recreacions molt turístiques i literàries que molts cops difereixen de l’Empordà físic i que molts cops aquests relats escrits per gent que no és d’aquest lloc. De fet, hi ha hagut tota una recreació que continua fins al dia d’avui, per exemple amb pel·lícules com 'Casa en flames' o 'Ocho apellidos catalanes' i els anuncis de cervesa de l’estiu. El meu llibre també vol ser una resposta a tot això. Jo no parlo dels grans artistes que han passat per la Costa Brava, parlo de la gent que habita el lloc i que escriu des del lloc, i que són molts historiadors locals, periodistes i editors molt avesats a aquest imaginari, també literari, però molt concret, i també a aquest paisatge.

- Situes aquesta realitat en petits pobles de l’Empordà interior, com el teu, Celrà, que potser no tenim tan presents quan es parla d’aquest “èxode urbà” de la gent que busca reposar en segones residències d’aquesta zona, ja que ens venen més aviat al cap altres poblacions més grans i costaneres. És una taca que s’ha anat escampant i accentuant arran de la pandèmia o ja venia d’abans?
Exacte, sí. En aquest cas, no parlo dels pobles costaners, que tenen unes dinàmiques una mica diferents. Al llibre parlo d’aquests pobles més petits, més del Baix Empordà, i em centro bàsicament en dues coses. La primera és en les segones residències —hi ha un 50% de segones residències en aquests pobles— i sobre tot el que això comporta, ja que es tanquen serveis i negocis, les escoles perillen i es trenca la vida social, associativa, cultural, etc. Alhora, també es va perdent aquesta memòria, el passat, el patrimoni. Tota aquesta història es perd i fa que els pobles es converteixin en no llocs, ja que esdevenen merament façanes. L’altre problema del qual parlo és que hi ha una tendència d’èxode urbà, que més enllà de les segones residències, ha vingut a viure a poble —arran de la pandèmia s’ha notat— i que vol una sèrie de pobles a mida. Hi ha gent amb un alt poder adquisitiu, amb un alt capital social i cultural, que es pensen que poden modelar la realitat del poble quan venen aquí. I jo no dic que no hi hagi coses a millorar en els pobles, però el que no pots fer és, des d’aquesta desigualtat o des d’una situació de poder, menystenir la gent que hi ha habitat fins ara. Parlo d’aquesta tendència, que no és aplicable a tothom, perquè hi ha gent que ve i té molta sensibilitat i ganes d’aprendre d’aquests llocs. Tot i això, noto aquesta tendència de voler venir aquí per canviar coses i de voler-se presentar a les pròximes eleccions, per exemple. Primer de tot, has d’entendre el lloc on ets i l’has d’intentar conèixer, perquè si no el respectes i no el coneixes, no el pots estimar. I a partir d’aquí has d’intentar canviar les coses, si vols, però d’una manera horitzontal, i això requereix temps.

- Al primer capítol, per exemple, parles de les campanes que deixen de sonar per petició d’aquesta gent que vol fer-se aquests pobles a mida de les seves necessitats i exigències...
En tinc molts exemples: silenciar les campanes de nit, tallar camins o privatitzar-ne d’altres que són públics, voler retirar bancs de llocs públics perquè et molesten o talar arbres perquè et tapen la vista. Són temes recurrents. Mira, l’altre dia em van explicar d’una gent que es queixava d’un dipòsit d’aigua per als bombers, que els molestava. Havien anat a viure al mig de la muntanya i com que deien que aplegava mosquits volien que el traguessin. Quin és el problema de fons? Es ven que si vens a tots aquests llocs tindràs silenci i autenticitat, que podràs desconnectar. Hi ha tot un imaginari previ a venir a viure en un poble que un cop vas a un lloc concret i no et trobes amb el que havies projectat, hi ha un xoc. I això es dona tant en la gent que hi vol venir a viure cada dia de l’any com en segones residències. De fet, m’han contactat molts ajuntaments per presentar el llibre i un en concret em va dir que ells no eren un poble de postal, però que es trobaven al Montseny, on també han de lidiar amb les expectatives dels nouvinguts.

- No són conscients que als pobles també s’hi treballa, que hi ha camps que cal cultivar i que hi ha soroll, perquè la gent dels pobles també es guanya la vida als mateixos pobles i que per això no hi pot haver només calma i tranquil·litat?
Els pobles no són un lloc on tu has de venir només a reposar o amb la idea de desconnectar perquè la gent hi viu i hi treballa. Aquí també hi ha hagut problemes amb la pagesia. Per això, m’agradaria fer una reivindicació de la nostra pagesia, que ha estat molt menystinguda i que molts cops, encara ara, no se la té en compte. Aquest èxode urbà o aquestes segones residències de persones amb un alt poder adquisitiu molts cops han criticat els purins, els fems en els camps o han dit que les granges embruten el paisatge. En realitat, els pagesos són els jardiners del nostre paisatge. Què seria el nostre país sense ells, que tenen cura del paisatge, però que també ens alimenten i que fan de tallafocs amb els seus conreus? Cada vegada es veu més com s’ha maltractat la pagesia en pro del turisme. Aquí, a l’Empordà, també hi ha un espoli del Ter molt important que fa que tots els regants del Baix Ter hagin de veure com perillen els seus conreus molts cops en èpoques de sequera, com en aquesta darrera del 2023/2024, perquè no podien regar. No es garantia el cabal ecològic per afavorir la biodiversitat de les lleres dels rius, però, en canvi, no es feia cap mena de restricció en el sector turístic a l’àrea metropolitana. Ara, amb els projectes Plater d’energies renovables que afecten moltes zones amb un alt rendiment agrari poden fer perillar moltes famílies que depenen de la pagesia. Hi ha moltes queixes i tant de bo se’ls escolti perquè siguin projectes una mica equilibrats on no es perdi l’espai per a la pagesia.

- Incideixes en el fet que certa gent que s’instal·la als pobles ho fa com si tingués la missió de salvar-los i se li hagués d’estar agraït. Suposo que, en canvi, hi ha pobles que tenen devoció per aquestes persones sense ser conscients que les seves missions salvadores poden matar l’ànima del poble en qüestió...
Sí, és totalment així, però això crec que parteix d’aquesta manca d’autoestima que han tingut als pobles i on molts cops hi ha hagut pocs recursos econòmics. Es parteix d’una desigualtat. Hi ha un cas paradigmàtic que explico al llibre. La dissenyadora italiana de Tiffany Elsa Peretti, d’una família benestant italiana, als anys setanta es va enamorar de Sant Martí Vell, on va comprar divuit cases i tres masos. Hi ha la curiositat que en algunes cases hi va fer unes galeries subterrànies per connectar-les i va dir-ne que es tractava d’una “casa en expansió”. El discurs d’Elsa Peretti era que ella havia salvat un poble i molta gent del mateix lloc li va comprar. Cal dir que aquí a l’Empordà també hi va haver un èxode rural molt important per les males comunicacions, perquè la gent no es podia rehabilitar les cases i volia comoditats, com ara viure en un pis. Per això, buscava oportunitats en altres llocs. A partir d’aquest èxode rural i a partir dels anys noranta, es comença a dir que gràcies a la gent de Barcelona i als nouvinguts, aquests pobles han tornat a revifar. I l’Elsa Peretti és un exemple paradigmàtic per dir que si no haguéssiu vingut vosaltres ho hauria fet alguna altra persona, ningú és indispensable i tu no pots prendre una imatge de salvadora perquè és molt irrespectuosa vers la gent del lloc que parteix d’una situació econòmica i vital molt diferent de la teva. Els pobles no necessiten ser salvats, es basten a si mateixos i ningú és indispensable. L’Elsa Peretti mor el 2021 i molts mitjans de comunicació avalen aquest discurs que havia estat reproduït de manera sistemàtica, però si una persona que a ciutat té un alt percentatge dels habitatges d’aquest lloc, la presentareu com una salvadora o com una persona que se n’ha volgut apropiar i que ha gentrificat aquest lloc? Per què en el cas dels pobles compreu aquest discurs sense qüestionar-lo? L’any passat, es va blindar el poble de Sant Martí Vell perquè la Fundació Elsa Peretti havia convidat la Fundació Princesa de Girona, repudiada en molts llocs de les comarques gironines, sobretot arran del procés. Fins a quin punt això com a poble et pot beneficiar? En tres pobles de la zona no s’hi podia accedir perquè d’una manera privada havien convidat els Reis d’Espanya per vendre també aquest discurs d’Elsa Peretti i la recuperació d’aquest poble.

- A més de matar l’ànima, amb la compra de tots aquests habitatges, també contribueixen al fet que la gent dels pobles també en sigui expulsada per l’auge aquestes segones residències o, com bé dius, per la conversió de masos en allotjaments de luxe...
Hi ha molta gent que no pot viure en els seus pobles i això ho detecto en la de la meva generació. Aquest llibre també neix perquè estava cansada de sentir parlar de la gentrificació a la ciutat de Barcelona, que hi és i que s’ha de denunciar, o a Girona, que no es parla prou de la que hi ha al Barri Vell lligada al fenomen ciclista. Però en altres pobles de Catalunya això també passa i ningú hi para atenció. La majoria dels pobles empordanesos de l’interior, més enllà de les capitals empordaneses i els pobles de costa, no estan dins de les zones tensionades de Catalunya, però els lloguers són impossibles i molts cops, encara que t’ho puguis permetre, la majoria dels lloguers a l’abast són de temporada. Si tu hi vols viure tot l’any, no pots i no hi ha cap mena de regulació. Això fa que els pobles s’acabin morint perquè no hi ha vida i es converteixen només en una façana.

- Més d’un cop demanes perdó per desviar-te del tema sobre el qual escrius, però tot forma part d’un context molt més gran que demana ser explicat. Com ha sigut la feina d’acotar els temes, malgrat abordar-los des de tants vessants?
Jo anava escrivint perquè tenia temes anotats que volia tractar, però em posava a escriure sobre les campanes, per exemple, i em desviava. També era part de la gràcia, perquè és com entrar dins la ment d’algú i veure que tu també et despistes, que mai no segueixes un discurs lineal. Ha estat sempre una manera d’escriure molt intuïtiva i natural.

- Amb el tema de les campanes que comentes, expliques que en molts llocs ja no toquen a segons quines hores perquè molesten i et desvies per explicar que durant la Guerra Civil se’n fonien per fer-ne munició. Tot això forma part i també explica la història d’un poble més enllà del toc que ara estan silenciant...
També és així, perquè en aquest cas no volia només criticar la gent que es queixa perquè sonin, sinó dir que al darrere d’aquest so hi ha tota una història i una vinculació emocional molt estreta amb la gent. Per tant, tu, quan et queixis del so, pensa també en tot això. Jo parlo de les campanes del meu poble que es van fondre, com tantes altres durant la Guerra Civil, i que quan la situació econòmica va millorar, a la postguerra, es van pagar altres campanes. Parlo de la significació que tenen per a mi, però també per molta altra gent, que quan les sent tocar recorden el temps, que passa com un rellotge de sorra a l’inrevés, o hi reconeixen casaments, batejos i enterraments, i van a preguntar al veí qui s’ha mort. Formen part de la vida diària, però també han marcat la vida de la gent de cada poble i és una cosa que s’ha de valorar i que s’ha d’estimar. Per a molts no són una fressa, sinó que fan companyia.

- Al teu llibre hi ha moltes cites, com ara d’Adrià Pujol, Antoni Puigvert i Josep Pla, entre d’altres. Em crida l’atenció que d’aquest últim comentis que els seus escrits van fer idealitzar aquesta terra. També van fer que tingués més autoestima, oi? Tot i que, tenir l’autoestima alta pot ser el primer motiu perquè vinguin a remodelar-te-la?
És curiós. Josep Pla criticava Joan Maragall perquè deia que havia fet de l’Empordà la Meca de Catalunya. Paral·lelament, Josep Pla, amb els seus escrits, també va ajudar a mitificar aquest lloc i, podríem dir, també a gentrificar-lo. I això és el que dic en el llibre, però cal remarcar que Josep Pla, amb tots els vessants que tenia —jo aquí em baso estrictament en aquesta part més literària— va literaturitzar un lloc. I la gent que literaturitza un lloc és gent que coneix el lloc, que l’estima i que el veu i això també s’ha de valorar, evidentment. I a partir d’aquesta ultralocalitat, tu et pots elevar i fer gairebé un discurs universal. Això és el que també va arribar a fer Josep Pla, que gent que no ha trepitjat aquests llocs es pot sentir interpel·lada a partir d’aquesta ultralocalitat. Ho trobo interessant en un moment, potser ja des del Noucentisme, en què s’havia menystingut molt allò local, com si fos de baixa estofa, de baix nivell intel·lectual, i com si no pogués anar mai enlloc. Amb aquest llibre també defenso que a partir de l’ultralocalitat es poden fer coses molt interessants. Potser no totes ho seran, però es parteix d’una singularitat i d’una cosa molt genuïna, que no és repetible i que té molt valor.

- Una autoestima que ha anat variant també amb el pas del temps, ja que també parles que hi ha hagut èpoques en què ser de poble, per a segons qui, no era motiu d’orgull...
Sí, i d’això no en fa pas tant. I no només ha estat aquesta mirada aliena, sinó que la gent d’aquests pobles també s’ha avergonyit de ser de poble. Sempre penso que gent deu anys més gran que jo, quan anava a estudiar a Barcelona, no deia mai del poble que era, sinó que deien que eren de Girona, perquè se n’avergonyien i modelaven el seu accent. En canvi, ara no. Comença a haver-hi un autoconcepte millorat. Hi ha un treball d’autoestima previ que fa que la gent defensi els seus llocs en concret. Tot i que no tots, eh? Potser encara hi ha una manera d’automenystenir-se. Ha de canviar la mirada urbana vers els pobles, però la gent de poble també ha de canviar la mirada que té cap a si mateixa perquè molts cops reprodueix clixés aliens, que ens han imposat. Els primers que han de respectar i estimar un lloc han de ser les persones que l’habiten.

- “Volem fer el ploricó. Que aquest no sigui un altre dels drets exclusius dels de la capital. O un dret només extensiu a les terres que formen l’anomenada Catalunya Nova”. Amb aquesta reivindicació que fas és perquè existeix la percepció que fer el ploricó salva d’alguna cosa?
Del que se’n diu la Catalunya Nova, però que també inclou, evidentment, realitats diferents, sempre n’ha sorgit aquesta queixa que han estat llocs abandonats, que no s’han cuidat, on també hi ha hagut una despoblació o un èxode de gent que ha de marxar-ne perquè les comunicacions són nefastes i que es queixen i fan el ploricó, però que a vegades han vist les comarques gironines o la Catalunya Vella com si no tingués problemes. Però sí, tenim problemes, com ara el d’aquesta sobremirada d’estar sobreexplotats, que la gent ja no hi pot viure i on el paisatge també s’ha trinxat. Els pobles de la Catalunya Nova i la Catalunya Vella pateixen el mateix mal amb diferents ferides. Per això deia que nosaltres també podem fer el ploricó, però no quedar-nos només en aquest lament que no porta enlloc, sinó intentar capgirar la situació. El que defenso és aquesta autoestima de cada lloc singular al món i reivindico aquesta singularitat des del moment en què es va tendir cap a la globalització, cap a la multiculturalitat, que està molt bé, però no podem renunciar a les nostres arrels i a aquesta història particular i singular i valuosa que té cada lloc.

- És un llibre que centres en casa teva, en l’Empordà, però que es podria assimilar a altres localitzacions del país. A més, tornant a la divisió de la Catalunya Vella i Nova, fas una metàfora prou interessant per comparar els desequilibris territorials: la Catalunya Vella és la nena maca que, de tan desitjada, ha acabat explotada, però la Catalunya Nova és la nena lletja que ha sigut menystinguda i oblidada. Vindria a ser això que diuen que els extrems, territorials més aviat, ara es veu com es toquen?
Exacte! És una manera de dir: amics del sud del país, que a nosaltres tampoc no ens agrada que ens aixequin les faldilles! Tampoc volem ser tan mirats. D’altra banda, hi ha un problema a l’hora de mirar i d’entendre el país. Moltes persones que són de realitats petites no es veuen representades ni en els mitjans de comunicació ni en les produccions audiovisuals que es fan de Catalunya. Per què no es fa una sèrie que no estigui ubicada a la capital catalana? Que passi en altres llocs del país i que, per favor, no hi hagi clixés. Que no surti, d’entrada, una gallina i un pagès desdentat. Crec que hi ha gent que no se sent representada en molts discursos ni reconeguda en moltes produccions audiovisuals.

- També dediques un capítol a la llengua i a la diversitat lèxica dels pobles, molts cops silenciada i amb el conseqüent perill d’extinció...
En el llibre critico que s’hagi fet una categorització de llocs a Catalunya —hi ha una nena maca i hi ha una nena lletja—, però també hi ha hagut una categorització dels accents. Hi ha accents que són de primera, uns altres que són de segona i uns altres que són de tercera. I que fan gràcia! El parlar i la nostra manera d’expressar-se no fa gràcia, però sempre hi ha un centre que jutja i categoritza. Crec que la llengua oral, la llengua dialectal, també s’ha menystingut molt. Hi ha un català estàndard que és com una màquina piconadora, que ha allisat el llenguatge i que l’ha empobrit. El llenguatge dialectal és riquíssim, però hi ha una mirada que l’estigmatitza i sap molt de greu perquè hi ha tot un llenguatge dialectal que s’està perdent i penso que ara potser hi hauria d’haver un nou moviment que aglutinés moltes paraules dialectals que no estan recollides enlloc d’una manera sistemàtica arreu del país. Molts cops surten diccionaris de determinades zones, però no hi ha una mirada conjunta.

- El que és cert és que ser rural està de moda, encara que no es tingui ànima pagesa o voluntat de ser tu qui s’adapti a aquesta ruralitat. Creus que, com totes les modes, passarà?
Penso que la gent que havia viscut a pagès tota la vida mai havia fet discursos per dir visca la ruralitat. A part, parlar del concepte de ruralitat jo només l’havia sentit en l’àmbit acadèmic o en els drames rurals de la Víctor Català, però la gent no anava parlant de si vivien o no en el món rural. Ha sorgit arran d’aquest èxode urbà que va als llocs i comença a difondre aquests discursos. Hi ha un imaginari molt concret d’allò que són els pobles, però després veus que són una cosa diferent. No sé si passarà aquesta moda, però ara hi ha aquest nou moviment d’idealització de la vida que en diuen la vida petita o la vida al camp i que realment és una cosa imaginària, una construcció. La pregunta és: quan tens aquestes projeccions, en què penses? Pràcticament només penses en el paisatge. Si vas a viure al món rural, per què no dius que hi vols anar a viure per establir-hi un lligam i crear associacionisme. Però no, només vols comprar-ne l’escenari. També vull defensar que en aquest món una mica delirant o incert, la vida al poble fa de refugi. En els pobles, la inclusió social i amb les persones immigrades és més possible perquè hi ha una convivència diària. També les persones desemparades són mirades i cuidades. Crec que en aquestes realitats petites, si bé a vegades poden ser dures de pelar, tenen una part molt humana i que fan que la vida tingui sentit. Això ho pensava també el filòsof Josep Maria Esquirol quan deia que la proximitat o el retorn a la proximitat és el camí cap a la presència i al sentit. El meu llibre també té un vessant filosòfic sense dir-ho, però crec que també incorpora aquesta dimensió moral.

Foto: 

Judit Monclús

Llibres

Pol Beckmann: “Somiar una vida amb un punt més d’èpica, de perfecció o d’intensitat és un element més o menys present en tothom”

Foto: 

Surtdecasa Ponent

Anna Punsoda: "La Claustre té una gran capacitat de sorprendre’s i de posar paraules fàcils a les coses complicades"

Foto: 

Cedida

La màgia dels contes torna a Balaguer amb una nova edició d’Encontats

Foto: 

Cedida

Les 5 recomanacions per Sant Jordi de l’Empordà

Foto: 

Cedida

Ciència-ficció

Eloi Puig: "La ciència-ficció i l’especulació ens ajuden a millorar com a societat"

Foto: 

Francesc Espinach

Contracultura

Quin impacte va tenir la contracultura a la Tortosa dels vuitanta?