Jump to navigation
- Quin discurs hi ha darrera d’aquest cabaret contemporani?A ‘Akelarre’ nosaltres expliquem la nostra visió del món com a dones, i com a dones que formem part d'aquesta societat. Toquem molts temes diferents: des de les relacions de parella, la maternitat, la relació amb el nostre propi cos, amb l’edat, amb el fer-nos grans, la violència de gènere, el que ens passa quan anem pel carrer o l’assetjament. ‘Akelarre’ parla de moltes coses i sempre des del nostre punt de vista, que és el que volíem explicar.
- Com surt la idea de l’obra?Doncs va sortir de les nostres converses. Totes tres Feliuettes som amigues i a través de xerrar entre nosaltres o amb altres amigues, ens vam adonar que les nostres preocupacions venien donades pel fet de ser dones. Vam voler fer una obra que parlés de tots aquests temes i que fos per a tots els públics, independentment del sexe i l’edat. Vam intentar muntar un espectacle que fos molt heterogeni i que també tingués veus d’homes.- Parlant d’espectacle heterogeni, ‘Akelarre’ és una obra col·lectiva. Com es porta a terme?L’estiu de l’any passat, La Laia, la Maria i jo vam estar treballant en un espectacle a París. Allà vam començar a pensar els temes dels quals volíem parlar i vam crear el que era l’esquelet de l’espectacle. Llavors vam encarregar a persones que admirem artísticament o que ens agradava com treballaven, ja que amb la majoria ja hi havíem treballat, que escrivissin i composessin textos i cançons. Algunes de les cançons també les vam escriure nosaltres tres o la directora de l’obra, Míriam Escurriola. A mesura que anàvem creant l’espectacle, vèiem que en un lloc determinat hi havia d’haver una escena que parlés d’això o d’allò altre. Si trobàvem que havíem de parlar d’un tema i una de nosaltres tenia una idea, doncs proposava d’escriure-ho ella. I així ho vam anar tramant tot. Durant els assajos vam poder veure bé què estàvem explicant i el recorregut que faríem fer a l’espectador.
- L’espectador nota aquesta col·lectivitat?L’espectador pot notar-ho o pot no notar-ho. Potser ho pot notar amb l’estil. Al ser un cabaret, a cada escena o número l‘espectador pot percebre un estil diferent tant d’escriptura com de música, perquè els gèneres musicals que hi tractem són molt diversos. A més, algunes escenes estan més marcades per l’humor, d’altres són més àcides, més farsa o més dramàtiques. Això dóna uns colors molt diferents a l’espectacle, que és el que volíem aconseguir.
The Feliuettes són Maria Cirici, Laia Alsina Riera i Laura Pau
- La gent riurà? Quin feedback us ha arribat fins ara?El públic riu molt, però això no vol dir que ho faci durant tota l’obra. Hi ha moments que potser se li glaça el somriure, perquè hi ha temes que més aviat et gelen la sang. A tot arreu la reacció ha sigut molt bona. Fins i tot vam anar a la presó de Lledoners, amb un públic totalment masculí, i l’obra va funcionar igualment. Va ser espectacular per nosaltres.
- Totes coneixem un senyor Ramon que “empaita les criades”. Com ho feu per portar a l’humor una figura que és repugnant?El ridiculitzem. La del senyor Ramon és una cançó que tots coneixem i de petits hem cantat d’una manera molt innocent “el senyor Ramon empaita les criades”. Amb això també volem subratllar que tot el bagatge cultural que portem està donant un missatge. Nosaltres, amb una versió del senyor Ramon de Xavi Morató, lletrista, i Ariadna Cabiró, compositora, li hem volgut donar la volta, ridiculitzar aquest personatge i castigar-lo al final de la cançó perquè no es quedi tan tranquil.- El feminisme cada cop està més present a les diverses disciplines artístiques. Com es fa des del vostre àmbit?Nosaltres considerem que pel fet de ser tres dones damunt l’escenari i, a més a més, fent humor, ja estem conquerint un espai en el qual pertocaria que hi haguessin dones. De dones que fem humor se’n programen ben poques. I no és que les dones no tinguem humor, tot i que ens costa més posar-nos en ridícul segurament perquè ens han educat diferent, sinó que no ens programen tant. En els altres espectacles de les Feliuettes ja estàvem fent el pas de conquerir aquest espai. Tot i que el discurs no era explícitament feminista, sempre hi havia una mica de missatge. En aquest hem volgut fer un teatre més compromès explicant els nostres punts de vista. Quan rius t’obres i quedes desarmat, sense defenses. I és llavors quan una cosa dura toca més. I en aquest cas els homes queden molt tocats, més que les dones, perquè el teatre ajuda que els colpegin alguns temes i que es posin més fàcilment al nostre lloc.
- Sou de la generació marcada per Disney?Sí. De fet hi ha una escena, proposada per la Clàudia Cedó, en què les protagonistes són tres princeses Disney: la sireneta, la bella dorment i la Jasmin, d’Aladdin. La Clàudia diu que ella és feminista però que té moltes contradiccions perquè té un lligam emocional amb Disney. Forma part de la seva infància i l’emociona tornar a veure aquella pel·lícula que ara s’adona que diu unes coses garrafals i que dóna un missatge del qual n’està totalment en contra. Així que nosaltres les fem aparèixer, però aquestes tres princeses també es replantegen coses.
- Per construir ‘Akelarre’ en clau feminista, prèviament us heu hagut de desconstruir?Suposo que és una cosa que anem fent de mica en mica. Segurament ens queda molta feina per fer perquè portem molt de patriarcat a sobre. Entre nosaltres parlem molt de feminisme. Cadascuna s’ha llegit una sèrie de llibres, articles, ha vist pel·lícules, podcasts i ens els recomanem i ho posem en comú. I mica en mica ens anem desconstruint i empoderant.
Facebook The Feliuettes Web Teatre de Lloret
