El Xiprer

Capítol 4

Novembre de 1352: 11 anys

Vaig assistir involuntàriament al part d'aquella dona. Ens havíem conegut al camí, ella viatjava sola amb un home, prenyada i a peu.

Ja era fosc quan el pare va veure que estàvem perduts entre la neu, de cop li va crida l'atenció unes taques fosques sobre la neu, va fer parar el carro i em va despertar.

 En baixar, el pare ja em cridava

- Lia, ràpid, baixa un llençol i vine.

Els dos homes un a cada banda animaven a la dona a fer força, havia trencat aigües feia una estona però no havia dit res perquè volia buscar un refugi per donar  a llum.

 
Jo li vaig aixecar les faldilles. La dona feia estona que sagnava, estava massa dèbil per fer força, llavors es va desmaiar. El pare  va mirar a l'home, massa jove per ser el seu marit, potser era el seu fill gran i li va dir, hem de treure el nen, poden morir els dos, el noi va abaixar el cap assentint, però cap dels dos s'hi veia amb cor.

Va ser llavors quan l'Helena, que ens havia seguit aquells dies, va sortir ràpidament i  va agafar el ganivet que el pare subjectava a la mà.

El tall va ser profund  i net per sobre el pubis. La dona, no es despertava, el seu cor s'havia aturat quan uns segons abans de fer el tall. No oblidaré aquella sang sobre la neu, i aquell silenci no era normal. Ni tan sols teniem un bon llum per poder iluminar les mans de l’Helena, que gairebé instintivament intentava salvar la vida del nadó.

Un minut després, d'aquelles entranyes mortes, va sortir un tros de carn feble, més aviat blau, per la falta d'oxigen i el fred, el vaig apropar a mi encara brut i el vaig cobrir amb una manta mentre li treia les restes de sang del cos, uns segons després quan ja pensàvem que havia mort va començar a plorar. El nen s'havia aferrat a aquella vida de miseria.

El pare  va cosir el tall a la dona mentre l’helena intentava tranquilitzar el nadó amb una mica de llet de cabra que portava dins una bota.

Amb un tros de roba va amortallar la dona i la va carregar al carro. Vam portar el cos de la dona fins al poble més pròxim,  i a l'esglesia vam parlar amb el capellà perque li donès sepultura, previ pagamnet per la molèstia.
Mai més vam saber de la sort d'aquells dos germans orfes, possiblement el nadó moriria abans d'arribar als tres anys i el germà gran es convertiria en l'esclau d'algun mercader o potser d'un senyor.

El pare havia estat acompanyat durant aquells anys a Escaladei per una vídua jove. Vivia prop del bosc del poble. Sola, recollint els fruits del bosc. Recollia herbes i vivia dins d'una petita cova.

Era una dona forta, de cabells llargs i negres foscos com la nit. El pare l'havia conegut uns dies enrera al bosc quan hi va anar a buscar fusta per fer carbó i alimentar el foc de la ferreria. Solament la vaig veure una nit quan de matinada arribava a casa per fer les feines i ella estava a la cuina, ja havia encès el foc i havia preparat l'esmorzar, fins i tot una mica de llet de cabra. En veure-la dempeus i oferint-me la llet em va recordar a la mare.

- Com estàs Lia? em va dir aquella dona d'aspecte estrany
- Bé, Helena

En sortir del poble on havíem enterrat a la dona i deixàvem el nadó enrere el vaig sentir una conversa.

- Puc acompanyar-vos, treballaré per a tu i a canvi buscaré menjar per als tres puc ser útil en aquest viatge.

- Helena, no són esposos, la gent parlarà

- Ningú ho sap això Josep

Helena havia après del bosc tot els que necessitava per curar refredats i altes malalties, sabia dels bolets comestibles i dels tòxics, com fer una bona sopa i com enverinar als seus enemics. Podia assistir en els parts com el millor metge o apotecari. Simplement el seu pecat havia estat néixer dona i quedar-se vídua massa jove.

Havia fugit de la casa on havia estat venuda pel seu pare a la mort d'un marit massa violent i d'una família que l'esclavitzada. El germà del seu marit estava convençut que ell a la mort del seu germà tenia el dret a jeure amb ella on i quan volgués i inclús pegar-li si el dia havia estat massa dur i portava uns quants gots de vi al cos.

Així que després d'unes setmanes de convivència en aquella casa va fugir, sense res a les mans, no va deixar de caminar ni quan li van sortir llagues als peus, després les llagues van començar a sagnar però ella ja era prou lluny del que havia estat casa seva.

Durant unes setmanes va vagar per diferents pobles robant els que podia i demanant menjar, fins que finalment prop d'Escaladei va trobar un bon amagatall al bosc. Allí al recer de la foscor de la cova hi havia un petit rierol. A la Primavera aprofitava per recollir els fruits del bosc, a la tardor els bolets i de vegades tenia sort en algunes de les petites trampes que posava al bosc.

El dia que va descobrir un petit rusc d'abelles va decidir que aquella era una bona manera de tirar endavant, recollia la mel a poc a poc pausadament amb l'ajuda d'una mica de fum i la recollia en pots de fang, un cop trencava les bresques, la cera la fonia per fer espelmes i il·luminar casa seva. Era poca cosa però amb la mel podia comprar algunes peces de roba i de vegades fins i tot una mica de carn.

El seu aïllament i les seves pràctiques medicinals van arribar a fer sospitar que Helena era no poc més que una bruixa. Una dona sola, vivint al bosc, que s'alimentava de qualsevol animal i que tenia per company un aguilot.
Ja feia uns dies que Helena havia trobat en aquella cova un bon amagatall, en fer-se fosc solia sortir per posar les trampes per caçar algun conill, o qualsevol animal prou agosarat, havia de ser ràpida, perquè aquesta pràctica estava prohibida pel senyor i podia ser penjada.

Es va trobar amb l'Edgar un matí, tirat al peu d'un arbre, potser la tempesta de la nit anterior l'havia fet caure i ara estava massa dèbil per tornar al niu. Era encara massa jove per a volar, tenia potser tres setmanes de vida, tot just tenia les primeres plomes. Així que Helena el va recollir, i es va apropar fins al rierol. Va deixar l'Edgar dins el cistell tapat mentre que amb un pal feia un petit forat a la riba i en treia uns cucs.

- Pren menja.

- L'animal no va voler els cucs.

L'Helena va emportar-se'l a la cova i va remullar una mica de pa amb aigua i li va afegir un ou cru, i va tornar a intentar l'operació, aquest cop amb una mà pressionava els laterals del bec perquè l'animal l'obrís i amb altra mà amarada de la vianda que havia preparat li entaforava coll avall. Al cap d'uns minuts l'animal es va acostumar a la nova menja.

L'endemà el primer que va fer l'Helena va ser donar de menjar l'Edgar. Mentre l'animal dia a dia recuperava forces, l'helena el portava amb ella dins un cistell.
Al cap de poques setmanes l'animal ja menjava primer cucs, i després ratolins. Fins que un dia mentre els dos esperits solitaris  anavem pel bosc, l'animal que viatjava a l'espatlla de l'Helena, va alçar el vol.

 Adéu Edgar va dir l'Helena - aquest moment havia d'arribar, es va dir per si mateix. L'animal ja devia tindre almenys uns 60 dies de vida, i durant els trenta últims d'Helena havia estat la seva mare.

Durant tres dies l'Edgar no va tornar a la cova, fins que al matí del quart dia van despertar a l'Helena les plomes de l'animal aletejant al costat del seu catre. L'Edgar és va convertir amb el seu vigia. Avisava a l'Helena del perill amb els seus crits o clavant les urpes a qualsevol estrany que se li apropès massa.

Quan aquell matí vaig observar l'Edgar el món es va aturar. Aquell animal salvatge es va llençar decidit des de l'arbre, havia vist la seva presa i en pocs segons desplegava el seu plomatge de color marró i blanc i emprenia la persecució contra la llebre que no tenia cap oportunitat de sobreviure.
 
Gràcies a l'Egar durant els dies de camí per les muntanyes del Montsant menjàvem carn. Ja no calia tirar de rebost i això tranquil·litzava al pare que sempre patia per si passàvem gana.

La peculiar orografia de la serra de Montsant que tot just començava a descobrir, amb cingleres i barrancs pronunciats, era el refugi adequat per l'Edgar, un aligot de cuabarrada, de mida mitjana amb la panxa i les ales contrastades. Molts cops quan no troba aliment al bosc l'Edgar s'aventura prop els conreus.

Les visites al bosc a buscar carbó cada cop es feien més freqüents, quan baixava de la Cartoixa el pare gairebé mai necessitava carbó, quan abans almenys un cop a la setmana hi havíem d'anar els dos i carregar la mula.
Mai vaig preguntar com era que no calia carbó, sempre en tenia una bona reserva.
Una de les feines que l'Helena feia al bosc per poder menjar era la de carbonera, recollia les branques seques els arbres que queien durant l'hivern, i les anava emmagatzemant la fons de la cova, on la roca feia un clot i el sostre s'obria una mica, allí quan tenia prou llenya, i sempre a la nit amuntegava la càrrega i la cobria amb una bona capa de terra de la riera que tenia prop. Era una mica arriscat però els anys que feia que hi vivia al bosc havien fet pensar a la gent que es tractava d'una bruixa, i que no valia la pena ficar-se amb ella. Moltes dones del poble recorrien a ella perquè coneixia moltes plantes medicinals però també abortives, i eren aquestes dones qui li compraven principalment el carbó per la llar de foc. Eren petites quantitats de carbó que canviava per ous, pomes o cigrons.

El Josep havia sortit aquell dia buscant a la bruixa que li podia donar carbó, sabia que aquest no era de la millor qualitat, li havia dit la fornera del poble, però no volia agafar la mula per anar a un altre poble a aconseguir el carbó i allunyar-se uns dies de mi.

Les visites primer eren un dia al mes, després el carbó s'acabava més de pressa, segons Josep, perquè tenia més feina i es van anar veient cada cop més sovint. Helena donava al pare uns ganivets per afilar, o li canviava el carbó per una serra o una destral. Altres vegades l'excusa era que el Josep tenia una indigestió o mal de cap i hi anava a buscar un remei.
Helena es negava a ser vista al poble i encara menys a la ferreria. Ja estava mal vista per molts dels homes del poble que no volien saber res d'aquella dona, allunyada de deu, sense pare i marit.

El pare tenia la necessitat de companyia igual que Helena, que no havia conegut cap home que la tractés amb respecte com una persona.
A causa de les violacions que havia patit des de jove i dels bravatges abortius que havia pres per perdre aquells fills que no eren desitjats, havia quedat morta per dins. Era fàcil per a ella solament havia de collir una mica de sabina i ruda, que trobava fàcilment en aquelles muntanyes del Montsant, aquelles herbes les infusionava i les prenia si veia que la sang no li venia al mes. Pitjor que el seu gust, eren els dies després. El seu cos quedava massa dèbil per moure's.

Mai havia passat res a les dones a qui preparava les herbes, ja que ella mateixa els hi feia veure al recer de la seva cova. Després, l'endemà a la nit, anava fins al poble i comprovava que tot anés com havia d'anar, si no havia funcionat al cap de dos dies, repetia el ritu.

Sempre rebia al pare amb un ganivet a la mà massa desafilat per a tallar però prou per fer una bona ferida que un cop infectada podia provocar una mort lenta i dolorosa.
A la segona trobada el pare es va presentar a buscar carbó, aquest cop el volia a canvi d'un ganivet nou que havia fet per a Ella. Era un bon negoci, una mica de carbó per un ganivet que talla fins a l'alè, amb aquella eina li costaria menys esbudellar les llebres.

Feia un mes que el pare havia vist per primer cop a Helena, durant les seves llargues jornades, mirant el ferro roent i repicat conta l'enclusa no es podia treure del cap aquella criatura que simulava la força d'un lleó però que als ulls hi podies veure la por d'un ratolí. La seva supervivència l'havia captivat. Potser estava embruixat va arribar a pensar, però el pare no hi creia ni en deus ni en bruixes.
- Pare, li vaig dir un dia, sembla que deu ens hagi abandonat!
- No Lia, tu has vist algun lloc on déu hi estigui a gust!
Així que aquell pensament se li va esborrar del cap de seguida, i va tornar a la feina. Aquell dia d'estiu de 1352 havia estat molt dur, el pare havia agafat l'hàbit de netejar-se un cop a la setmana, com la mare feia amb mi, així que va anar al riu.
Allí va veure a Helena, recollint bolets. Tenia el ganivet a les mans, sempre portava el ganivet. A l'emplenar el cistell va tornar a casa, ell la va seguir. Ella va sentir el crit de l'Edgar, que l'avisava d'aquell intrús. Abans d'entrar al seu refugi es va girar i va alçar la mà amb el ganivet, El pare va ser a temps de parar-li el braç.

- Helena, sóc jo, en Josep

- Perquè em segueixes?

- Només volia...

L'Helena va deixar de fer força amb el braç i li va agafar la mà al pare.
- Segueix-me. Van caminar una estona, cada cop s'endinsaven més i mes al bosc, pujaven un tram i en baixaven un altre
- On em portes Helena? Ningú va contestar

Finalment després d'una hora de camí, el pare havia perdut tota referència del bosc, no hi havia cap sender, cap senyal humana, solament se sentia espiat per un aguilot que li clavava els ulls al coll.

A l'aixecar els ull uns metres avall, un rierol moria en una bassa retallada per la natura a la roca. Al seu voltant uns arbres alts i frondosos, devien ser gairebé les cinc, ja tenia gana un altre cop, ara quasi ferotge per la caminada i l'esforç, però en aquell racó el dia s'havia fet nit, va tornar a pensar en la possibilitat que realment Helena fos una bruixa.

Va treure uns fruits de la bossa que portava penjada a la cintura i li va posar a la boca.

- Menja, sento els teus budells des de fa una bona estona.
- Helena, on sóc, que hi faig aquí. No et volia fer mal, deixa'm marxar.

Helena va somriure amb una mirada estranya, el pare va sospitar que el que acabava de menjar podia ser la seva sentència de mort. Era un bon lloc aquell, ningú descobriria mai el seu cadàver que seria escampat pels animals salvatges, potser porcs senglars, o voltors. Aquella idea el va capficar, i no es va adonar que Helena, el portava a un racó del paratge on creixia la molsa.
Llavors va tornar a treure el ganivet. El pare pensava que allí moriria, però Helena, el va deixar sobre la roca. Mentre s'inclinava cap a ell.
Els cabells d'Helena no s'havien netejat ni pentinat des de feia molt temps, igual que les seves robes, els seus genolls estaven ennegrits com els braços per la torba i la feina al bosc. Era tan diferent de la mare, que sempre tenia amanida una mica d'aigua per netejar-me.

Però al pare no li molestava la seva cara amagada per la brutícia, només podia veure-li els ulls i aquell tros de roba que portava de faldilles tant esparracada que li ensenyaven part d'aquelles cuixes brunes.

Feia una olor de animal, a terra humida, a natura i carbó, però l'havia embruixat, va pensar mentre aquella criatura se li tirava al damunt, i tornava a agafar el ganivet per tallar el cordell que subjectava els calçons.

El Josep li va agafar la cara entre les mans.

- Estàs segura Helena que vols estar amb mi?

Mai ningú li havia demanat el parer abans, i li va caure una llàgrima galta avall netejant-li un solc a la cara.

Feia estona que l'Edgar havia desaparegut i s'havien quedat  sols en aquell racó. Helena li va treure amb cura la camisola i el Josep a ella aquells paracs que portava a sobre, i es van estimar, primer a poc a poc. Quan Helena va estar satisfeta, va iniciar un nou ritme, com una fera damunt d'ell sobre la molsa. Aquell cop era ella qui manava.

Gairebé a l'acabar el pare li va agafar la cara, per indicar que havia de sortir, però ella sabia que no calia, no havia perill d'engendrar cap fill, així que va estrènyer les cames contra ell evitant que sortís.

Mai abans Helena havia pogut decidir sobre el seu cos però havia estat diferent aquell cop. El pare estava satisfet perquè en aquell lloc fora del món no havia hagut d'ofegar els seus gemecs ni els de la Helena.

Encara era fosc dins el bosc, però no sabia quina hora era al món real.
Es va dirigir a la vora de la bassa i hi va entrar en cura, potser l'aigua freda el despertava dormint enllitat a la seva ferreria. Però allí només hi va trobar la mà l'Helena que havia entrat darrere d'ell i ara fregava els seus pits rodons contra la seva esquena, mentrestant la seva mà el tornava a buscar. No sabia quant de temps havia passat, massa poc pensava, però sense saber com es va tornar a excitar, mentre ella l'asseia a una roca dins de la bassa. Llavors va desaparèixer sota l'aigua, De cop va notar com els seus llavis li besaven sota l'aigua com mai ningú l'havia besat. En sortir de l'aigua, Helena es va enretirar els cabells de davant la cara, ara neta per aquelles aigües. En Josep es va quedar meravellat per aquella expressió dolça, i aquella pell brillant i bruna.
La va tornar a besar, i va acariciar el seu cul, i els seus pits, volia memoritzar tot el seu cos per si allò era un somni. Però com podia una dona així ser una bruixa?
La tornada a casa no la recordava,l'Helena li va tornar a posar unes baies a la boca. Després solament recorda el dissabte, entre la palla de la ferreria quan el teixidor venia per les tisores.

Havia estat un somni, segur, es va convèncer per si mateix. En marxar el teixidor va veure que el cordell dels seus calçons estava tallat i tornat a anusar.

Els dos van decidir que no serien vistos al poble junts, ell un cop per setmana, després de la feina aniria al bosc a buscar el carbó que ella produïa, aquest seria el tracte. Només un cop a la semana.

Però cap dels dos no va saber acomplir l'acordat, i les visites del Josep al bosc eren més que un cop a la setmana. Helena primer preparava l'encàrrec del carbó i després el anaven seu lloc intim, cada cop per un lloc diferent, i sempre oferint-li abans unes baies. Amb tot el Josep mai va saber el camí per arribar-hi sol. Sabia que aquells fruits no li oferia perquè tingués gana. Però no podia negar-li res.

Així que quan l'Helena li va demanar de viatjar amb nosaltres, el pare hi va accedir. Al cap ia a la fi ja havien compartit molt més que un camí, amagant la seva història al poble i a l'esglèsia.