Jump to navigation
- Com va sorgir la idea d'elaborar un documental sobre l'1-O a Vilanova i la Geltrú?Marta Jofra: Com moltes de les coses que van passar l'1 d'Octubre, aquesta va ser una iniciativa espontània. La mateixa setmana del Referèndum, el Ferriol Moya i jo vam decidir que documentaríem la jornada a la ciutat perquè estàvem convençuts que seria un dia històric. La idea inicial era gravar l'experiència dels i les protagonistes, com ho van viure, més que els fets en sí. El dia 30 de setembre i 1 d'octubre vam estar gravant a diversos col·legis electorals, el Ferriol, el Gem Bernadó i jo. Amb el material registrat, a posteriori, vam decidir muntar un documental en el que també hi hem incorporat imatges cedides per la pròpia ciutadania amb el seu mòbil, i per Canal Blau TV. A l'equip s'hi van afegir Vidal Soler, al muntatge musical, i Joan Thelorious, al muntatge gràfic. Tothom hi ha intervingut sense cap retribució econòmica, en el seu temps lliure, amb la voluntat que fos un document històric local per no oblidar, d'una banda, i un homenatge a tota la gent que va fer possible l'1-O, de l'altra.
- Quin és el fil argumental?Enric Garriga: Aquest no és un documental sobre què va passar l'1-O, sobre el relat dels fets ja n'existeixen d'altres. Hem fet un audiovisual centrat en com es va viure a Vilanova el Referèndum. L'hem dividit en dues línies temporals: d'una banda la de fons, que arrenca la tarda del 30 i fins al recompte final dels vots, i de l’altra, la de les emocions viscudes. Hem prescindit de veu en off per a que siguin les mateixes persones entrevistades qui relatin l'experiència viscuda. Ens centrem en allò emocional i personal, que no personalista. Qui surt al documental, simbolitza el conjunt d'experiències compartides pels qui ho vam viure i volem que el públic s'hi identifiqui.
- Amb quins conflictes us heu topat durant el muntatge?Enric Garriga: Com que no partíem d'un guió previ, sinó que el vam elaborar amb el material ja registrat, per a mi, el més difícil va ser decidir quina era la primera declaració, amb qui començàvem? Finalment hem trobat la narrativa, que era la dificultat que més ens preocupava, per a que la trama s'entengués, més enllà dels fets que tots ja coneixem.
- Quin efecte pot tenir, creieu, reviure l'1-O cinc mesos després, en un context en el que la mobilització civil s'ha apaivagat?Marta Jofra: Mentre l'hem estat muntant, ha estat inevitable emocionar-nos nosaltres mateixos, tot i veure les imatges un munt de vegades. Creiem que el públic del dia de l'estrena ho reviurà amb intensitat, també. No hi ha imatges explícites de violència, perquè a Vilanova no n'hi va haver, però sí que es desprèn molta tensió i por, i això, ja és violent. Reviurem col·lectivament un dia que vam viure col·lectivament. Algú pot pensar que és llepar-se les ferides, però penso que és molt necessari recordar la potencialitat i complicitat latents que, en moments difícils, materialitza el poble.
Enric Garriga: La idea és que sigui un recordatori empoderant. Sembla que hagi passat fa molt, però si ho pensem bé, no ha passat tant de temps, malgrat han passat moltes coses durant els darrers mesos. Veure-ho ara fa reflexionar: "de debò ho vam fer?". El documental és el testimoni de que sí, va passar i sí, ho vam fer. Aquesta força que ens va portar al carrer i als col·legis no pot desaparèixer així com així. Moltes de les coses que estan passant avui s'expliquen gràcies a l'èxit de la desobediència i la societat organitzada de l'1-O. La capacitat de mobilització de la gent, creiem-nos-ho, és impressionant.
- Quin factor va ser determinant per a que veïns i veïnes diverses se sentissin com a seva la defensa de les urnes?Marta Jofra: Precisament, una de les declaracions que més m'agrada del documental és la d'una senyora que diu que ella no tenia intenció de votar però que veient com transcorria la jornada per la televisió, va anar a defensar el col·legi del seu barri. El que vam viure és el potencial d'autoorganització de la ciutadania, que no s'hagués materialitzat sense una sensibilització prèvia, un clima de complicitats construïdes i, penso, sense la convocatòria dels CDR arreu. La feinada de crida en xarxa que van fer s'ha de sumar a l'autogestió espontània de la població. Va passar així a Vilanova i arreu de Catalunya, sense temps a planificació. Els antecedents repressius de l'Estat ens van servir per saber que la resistència pacífica dificultaria la intervenció dels cossos policials.
Enric Garriga: Vam constituir una comunitat, un sentiment de pertinença i de protecció al poble vilanoví. Vam recuperar el concepte de barri, de proximitat, amb la gent defensant els col·legis durant hores compartides. Persones desconegudes i persones que eren veïnes, però que no es coneixien, vam conviure durant més de 30 hores d'acampada. És un esperit que amb el temps, potser s'ha diluït, però que segur que sorgeix amb més rapidesa en futures ocasions perquè ha quedat en el record col·lectiu. Vam demostrar que quan la gent fa falta, hi som. Vam estar molt pendents de les xarxes virtuals, com a eines de comunicació, però vam crear una veritable xarxa social.
Marta Jofra: L'esperit de comunitat es va mantenir en crides posteriors, el 3 d'octubre i el 8 de novembre, per exemple. Es va fer un esforç sobrehumà que no era sostenible per molt temps, amb aquella intensitat. No podem estar en mobilització intensa constant. Però allà estarà la capacitat de fer-ho. Per això era important deixar-ne constància.
- Quin plantejament teniu amb l'estrena?Marta Jofra: El dia de l'estrena farem una taula rodona per reflexionar al voltant de l'1-O. Volem generar un espai de reflexió sobre significats per a la història i sobre perspectives de futur. Canal Blau TV ens ha dit que el vol emetre. I el penjarem a Internet més endavant, a l'espera que hi hagi demanda de més projeccions. També l'enviarem a l'arxiu creat per l'1 d'octubre.
