Jump to navigation
Avui fa un any que tot va començar. Avui 7 de setembre es compleix un any que el Parlament va aprovar la Llei del referèndum i la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república i s'encaminava cap a un millor horitzó per a uns i cometia el cop d'estat més greu de la història d'Espanya per a uns altres.
Han passat els dies, les setmanes i hem anat canviant les fulles del calendari. Ha estat dur, però m'ha passat volant. Sembla contradictori, oi? Em va costar moltíssim digerir (si és que ho he arribat a fer) el que va succeir, el que vam viure, l'1-O i tota la tardor passada. Estava obligada a remenar-ho per feina... i costava, molt, perquè volia explicar els fets amb la màxima objectivitat possible però costava de veure-hi clar.
Crec que és així com hem de fer la nostra feina els periodistes; hem d'intentar explicar els fets sense tergiversar-los. Però alguns de vegades (poques o moltes) no ens en sortim perquè cometem errors i altres han fet de la mentida la seva millor eina, fet que posa en entredit la feina de tota la resta.
S'acosta la tardor i tremolo només de pensar-hi i no puc pas dir que el discurs del President de dimarts em tranquil·litzés gaire... N'hi ha que vaticinen una altra tardor calenta. Només espero que no sigui ni de bon tros tan amarga com la passada, però enguany no trobo l'optimisme per enlloc i això m'espanta.
Seguim tenint sobre la taula un problema d'extrema complexitat, tanta que potser ja no tingui solució. El president Sánchez proposa un nou Estatut, un plantejament atractiu i raonable per als seus però "pantalla passada" per als altres; la presidenta del Congrés advoca perquè el president de la Generalitat s'expliqui a Madrid tot obrint la porta a reformar la Constitució, altres són partidaris de tornar a aplicar el 155 i sotmetre de nou tota aquella gent per a qui la independència és l'única sortida possible... Solucions que al meu entendre només serien pedaços perquè haurien d'haver arribar abans, molt abans, i continuen esquivant la qüestió de fons. Avui són molts els que ja no es conformen amb engrunes, la qüestió és quants. Però encara n'hi ha que no saben que votant sortiríem de dubtes d'una vegada per totes... o sí que ho saben i per això mateix s'hi neguen.
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.