Maria Carme Roca

Foto: 

Surtdecasa
Maria Carme Roca al Delta

Maria Carme Roca: “La gent del Delta de l’Ebre té una personalitat molt acusada i aquest viatge literari m’ha permès descobrir-la”

L’escriptora guanya el Premi Prudenci Bertrana amb ‘El far’, una novel·la en què l’illa de Buda hi pren protagonisme
Judit Monclús
,
22/11/2018
Llibres
Una celebració esdevé el pretext per iniciar una investigació a les arrels d’una família amb més secrets amagats dels que es podrien imaginar. Les indagacions de la Diana, la néta del patriarca Vidal, es remunten als orígens familiars a l’illa de Buda i al seu emblemàtic far de metall, ‘lo gegant de ferro’. Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) trena una novel·la que viatja en el temps i en un arbre genealògic amb unes branques que s’expandeixen i s’entortolliguen discretament enmig d’un paisatge únic, el del Delta de l’Ebre. Guanyador del Premi Prudenci Bertrana de novel·la, ‘El far’ explora a la vegada espais i sentiments que ni el pas del temps pot evitar que surtin a la llum.
"Descobrir febleses d’una mare que sempre es posa amb ella i és tan autoritària li dóna una força que l’ajuda a treure’s l’acoquinament que ha tingut sempre"

- Afirma que l’escriptura és com un viatge i que cada trajecte representa una descoberta. Què li ha permès descobrir aquest viatge literari cap als territoris del Delta de l’Ebre?
Tot i que ja coneixia les Terres de l’Ebre i ja n’estava enamorada, m’ha permès conèixer de molt més a prop detalls que em passaven desapercebuts com pot ser la mateixa planta de la boga que, d’acord amb Corominas, dóna nom a l’illa de Buda; poder contemplar amb més atenció tots els calaixos d’aigua; descobrir la seva fauna, sobretot les aus... Ha estat una mirada més precisa de tots aquests detalls i també l’oportunitat de parlar amb les persones per saber com hi viuen o com hi han viscut. En definitiva, m’ha permès ficar-m’hi molt més endins. És diferent fer un viatge turístic, més de passada, a poder aprofundir en els detalls concrets de l’espai, la manera de ser, uns costums i un caràcter. La gent del Delta de l’Ebre té una personalitat molt acusada i aquest viatge literari m’ha permès descobrir-la.

- Ha triat el far de Buda com un dels escenaris principals de la novel·la. De fet, els fars sempre desprenen cert aire de misteri i de magnetisme que es pot traslladar al tret comú que caracteritza cada personatge de la novel·la...
El far és un símbol. Va ser una obra d’enginyeria esplèndida aixecada al segle XIX, però també un símbol d’aïllament, de misteri, que també va d’acord amb tot l’entorn, amb el fet que el delta queda apartat i, en alguns aspectes, oblidat. Això m’ha agradat reivindicar-ho. El far ha estat com el fil conductor d’una història en què, com passa en moltes famílies, sempre hi ha un puntal, que en aquest cas és el patriarca, la persona que ha sortit del no-res i que és una mica com lo gegant de ferro, que s’ha anat forjant ell mateix i que, com li va passar al far, al final, va acabar caient.

- Hi trobem certa dualitat en cadascun dels personatges, però...
És el joc de la novel·la. Des del començament veiem que hi ha alguna cosa que s’amaga, algun secret. Totes les famílies tenen els seus però, en aquest cas, la família Vidal en té de molt grossos. Sovint també passa que quan comences a descobrir una cosa, aquesta te’n porta a una altra i, així, successivament. En aquest cas, el personatge de la Diana, la néta del padrí August, vol saber més coses de la seva família perquè la coneix poc. Això passa moltes vegades perquè en segons quina època, com ara la de la Guerra Civil o el franquisme, hi ha hagut aspectes dels quals no se n’ha volgut parlar. Aquells silencis... Ara potser hauríem de parlar d’un altre tipus d’incomunicació, quan tots estem fixats en una tauleta o pendents del mòbil. En aquells moments, però, es tractava de coses que havien passat i que era millor no dir-les. El problema és que quan no es diuen provoquen malentesos i, de vegades, es podreixen. Aquells sentiments que t’han ferit, si no s’han dit en el moment adequat, després provoquen danys pitjors.

- ‘El far’ és una novel·la intensa sobre sentiments i secrets familiars. Com en aquest cas, acostumen a no resistir el pas del temps i és inevitable que aflorin?
Això passa quan vols amagar una cosa, passes full i et penses que els altres no se n’adonaran. Després, però, a partir d’un detall insignificant com pot ser una vella fotografia o aquelles mirades creuades entre membres de la família, sempre hi ha algú que observa i se n’adona que hi ha alguna cosa que s’amaga. El personatge de la Diana s’adona que la seva mare no és la persona que sempre ha fet veure que era. Descobrir febleses d’una mare que sempre es posa amb ella i és tan autoritària li dóna una força que l’ajuda a treure’s l’acoquinament que ha tingut sempre.

- Per acotar les visions de totes les històries que conformen aquesta història, fins i tot hi fa parlar els morts...
És d’aquells jocs literaris i argumentals que m’han fet passar-ho bé però que alhora també m’han fet patir perquè hi ha personatges morts que quan eren vius ho van passar malament. El lector el que sent és la veu, l’opinió, el que li passa, el que aquell mort vol perquè en vida no va poder o no en va tenir l’oportunitat. També hi surten personatges que van existir, com la Manolita Cabezas, la filla de l’últim faroner que hi va haver a Buda. En la ficció, en copsar que els personatges de’n Maurici i en Daniel estan tan interessats en saber coses del far i de com s’hi vivia, com que ella hi va viure, els aporta aquesta informació. També hi ha altres personatges que maleeixen segons quins vius perquè n’han estat víctimes. Els morts aporten una informació que els vius no tenen i van una mica a l’avançada. Amb ells, el lector té una informació que el personatge encara no té.

- A més, també hi intercala personatges ficticis amb d’altres de reals vinculats al territori. Com ha estat aquest encaix?
Vaig partir d’una base real en el sentit que l’illa de Buda es va anar poblant des del segle XVIII, hi va haver colons, hi va haver els jornalers que hi treballaven, van anar-hi passant diversos propietaris, etc. Després, en el decurs dels anys, la gent va anar desapareixent i va anar cap a altres llocs com La Ràpita, Amposta o Sant Jaume d’Enveja. A partir d’aquesta realitat, m’ha agradat jugar amb personatges que són de debò i amb d’altres que són de ficció i que fan plenament el que jo vull. Però he volgut fer picades d’ullet per donar a entendre que és una novel·la, sí, però que es basa en la realitat. Actualment, els propietaris de l’illa de Buda són la família Borés i la Generalitat. Demanant permís, he volgut que en Guillermo Borés hi fes un ‘cameo’. De fet, el paper que fa a la novel·la és el que fa a la seva vida. Per altra banda, la família Vidal és de ficció però hi ha moltes famílies Vidal en el sentit que el patriarca era una persona que va estar a Buda, que era jornaler, que va anar prosperant, que va celebrar un matrimoni d’interès amb una pubilla rica. Són situacions que han pogut passar a moltes famílies.

- ‘El far’ també és un exercici de memòria històrica per les circumstàncies dels anys en què hi transcorre una part del relat...
Quan retrates una determinada època, t’hi has de referir. Si anem a la primera escena que surt al llibre, hi trobem dos enamorats que s’estimen bojament però que per determinades circumstàncies s’han de separar, com ara que la família de la noia no vol que es vegi amb un militant comunista. En aquest cas, estem als anys seixanta, la Guerra Civil ha acabat però la repressió encara és molt forta. En aquell moment, el noi veu que la seva vida pot estar en perill ja que la guàrdia civil acaba d’agafar un maqui a Sant Celoni. Les circumstàncies polítiques marquen un moment i jo en volia parlar. Tot i que la novel·la transcorre en l’actualitat, també té aquests flaixbacs a la meitat del segle XX, a primers del segle XX i amb alguna pinzellada al segle XIX, que és quan es va construir el far.

- A la vegada, també hi apareixen certes reivindicacions mediambientals que donen a conèixer el fràgil ecosistema del Delta de l’Ebre...
A les persones que l’estimem, el delta ens fa patir i tenim l’obligació de dir-ho i fer tot allò que podem per evitar-ne la regressió. No som prou conscients que aquesta riquesa meravellosa és única però que el mar se l’està menjant. A través de personatges com en Maurici, que és qui lluita per salvar el Delta, explico què hi està passant. O també a través de detalls que expliquen el que estan patint les nacres a tota la badia de la Ràpita, que quan no hi passen les embarcacions per sobre i les malmeten, hi ha paràsits que les afecten; o parlant de com moren espècies a causa de la salinització de l’aigua. La novel·la fa aquesta reivindicació perquè és una manera de dir que el delta és un paradís però que el podem perdre del tot i, a més, en pocs anys.

- I tot aquest amalgama de relacions, retrats i reivindicacions ha contribuït a que ‘El far’ hagi guanyat el premi Prudenci Bertrana de novel·la. Què li ha suposat?
Una alegria immensa. Em sento molt honorada de formar part de la llista de guardonats d’aquest premi. M’agafa una barreja d’emoció i de vergonya de pensar que ara jo també hi sóc. Representa un pas endavant en la meva trajectòria i és un incentiu que et fa il·lusió per poder dir “vinga, endavant, anem fent camí”. És una passa important però amb el ben entès que la idea és continuar treballant.

A

També et pot interessar