Jump to navigation
- “L’estereotip del gran artista és un home que es passa la vida lluitant, en part, contra circumstàncies materials; en part, contra la incomprensió, i, en part, contra si mateix”, diu John Berger. Revisada la teva trajectòria, t’identifiques amb aquest estereotip?Sí, i tant! A l’exposició vaig posar cites de Berger i d’Hito Steyerl perquè en descobrir-los i llegir el seu treball vaig entendre la meva forma de treballar, de construir coses i d’expressar-me. Steyerl, que és més contemporània, parla del reciclatge i de la utilització d’imatges d’altres, així com de la construcció de nous discursos amb material abandonat. En canvi, Berger deia que la lluita moltes vegades no és contra coses materials o qüestions econòmiques, és una lluita contra tu mateix sobre com pots desenvolupar les teves creacions i les teves obres. Descobrir-los em va servir per adonar-me que no estava tan tocat del bolet com em pensava [riu]. Hi ha molta més gent que es troba en aquestes situacions. Per a mi, van ser com avaladors a l’hora d’entendre la meva feina i a l’hora d’entendre’m a mi mateix.
- Desgranant la frase, les circumstàncies materials, en aquest cas, poden ser el teu pas per la televisió i l’ús que n’has fet com a camp d’experimentació?A mi el que m’ha passat és que sempre he volgut fer pel·lícules de terror com les dels anys vuitanta, d’aquella època que recordem tots i que molta gent relaciona amb el romanticisme i que, realment, no era tan romàntica. Les circumstàncies de la vida, però, m’han portat més cap al món de la televisió i hi he acabat treballant en l’àmbit de la cultura, que ja m’agrada, però sempre amb l’espineta clavada. Amb el temps, i en no tenir coneixements cinematogràfics, estudis, ni material, vaig desenvolupar els coneixements que tenia de vídeo, d’ordinadors i altres aspectes tècnics, així com els que tenia de política i els adquirits a la carrera d’Història. Vaig descobrir que també podia expressar-me d’aquesta manera i ho vaig fer. Això suposa tenir en compte el rotllo dels drets d’autor, les carències tècniques i de qualitat, de treballar-ho tot jo sol, etc. Però vaig acceptar aquestes condicions per poder expressar-me i fer les meves construccions perquè sinó, em veia amb cinquanta anys sense haver fet res i això sí que em preocupava.
- Al mateix temps, aquesta manera de treballar també t’ha definit...Bé, això que pensava que estava tocat del bolet, ho continuo pensant però quan ve Valentín Roma – comissari de la mostra a La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona – o Pilar Lanau i et munten una antològica de la teva feina abans d’arribar als cinquanta anys penses que ells estan més tocats del bolet que jo. Llavors comences a entendre que no sóc aquell realitzador de cinema típic de pel·lis de terror dels anys vuitanta, però que m’expresso d’una altra manera. I quan ells, a qui admiro molt, et posen davant de tothom, penses que potser el que has anat fent amb el temps és interessant. De fet, els ho agraeixo perquè m’han posat una mica a lloc ja que jo anava una mica a la meva bola...
- La lluita contra la incomprensió ha estat un dels teus camps de batalla o no ha estat tal?No... Hi ha una cosa que em fa molta gràcia, que és quan diuen que la gent fa les coses per guanyar diners, per tenir reconeixement o pel petit públic. Jo sempre els dic que s’equivoquen. El més interessant de tot és fer. A mi la part que més m’agrada és quan estic treballant davant l’ordinador i m’estic fotent una birra i fotent-me un tip de riure pensant quin curtcircuit li pot agafar a l’espectador amb el contrast de tot allò que faig. Potser sóc un artista més romàntic. Segurament tothom em diria que és mentida, que la gent vol que es vegin les seves pel·lícules. A mi, però, em continua agradant fer-les. Quan tingui vuitanta anys ja les presentaré, no vull perdre el temps ara amb això.
- Revises la teva trajectòria en clau reivindicativa d’una llibertat d’expressió que sembla que actualment es vagi esvaint?Crec que no. Tant al programa ‘Metrópolis’ de TVE, com a Barcelona Televisió (BTV), com en totes les feines que he tingut, m’han deixat via lliure per fer el que volia. En un ‘Metrópolis’ vaig arribar a posar una persona entrevistada cap per avall, a veure si em deien alguna cosa. I no em deien res. I com que no em deien res, doncs seguia experimentant i fent proves. El que passa és que aquesta llibertat del “fes-ho tu mateix” per una banda es tradueix en una llibertat creativa total però per l’altra no farà que el Banc de Sabadell, per exemple, et financiï una pel·lícula perquè t’estàs ficant amb ells tota l’estona. També els moments socials i polítics que estem vivint els últims anys donaven una mica, a l’hora de crear coses, per ser reivindicatiu. Penso que la gent ho hauria de ser més. Els grups punk dels vuitanta deien coses que avui en dia no es podrien dir, anirien directament a la presó. En canvi, ara, que tenim més motius per queixar-nos de moltes coses és quan estem més tranquil·lets i les coses estan com estan: feina, sanitat, etc.
- A la societat ens falta més actitud punk?Actitud punk o exigir una mica les coses que ens toquen. Entre uns i altres ens van fotent estomacades, cadascú se les menja a nivell individual quan en realitat hi ha coses increïbles, per exemple en l’àmbit de la política o, més concretament, amb els sous. Gairebé tots els meus col·legues d’entre quaranta i cinquanta anys tenen unes feines molt precàries i molts viuen amb els pares. Aquí està passant alguna cosa. Penso que hem de ser més reivindicatius però ja sabem com són els mitjans... Mira què va passar el 21-D [celebració del Consell de Ministres a Barcelona], tots estaven esperant la sang perquè venien de promocionar una sagnia. Al final van passar tres tonteries, però perquè van venir 7.000 policies de fora.
- La història política, televisiva i musical del país són el nexe d’unió de les teves inquietuds audiovisuals i creatives. Van intrínsecament lligades per entendre la societat del nostre temps?No m’he fixat en cap gènere. Parlo de coses que he viscut i que m’agraden. Quan vaig fer el documental ‘Las más macabras de las vidas’ (2014) – un recorregut per explicar la Transició a través del grup Eskorbuto – em vaig preguntar què coi passava en aquest país amb la cultura. Si aquest grup i altres de l’estil haguessin estat anglosaxons o ianquis ja tindrien fetes deu pel·lícules sobre ells, vint llibres, i molt més material. Aquí vaig flipar. Ho deia a la meva mare i als col·legues: aquí han passat un fotimer de grups, t’agradin o no, i la pel·li que n’he fet potser t’avorreix, però és que això va passar i no veig enlloc que ningú ho expliqui. Ara estic preparant l’última de les cinc pel·lícules que he fet de punks i no tornaré a fer punk en la vida, he acabat saturadíssim. Però segueixo veient que no respectem les nostres històries, ja sigui rock català o el que sigui. L’únic que s’ha explicat ha estat La Movida perquè estava patrocinada pel govern espanyol i mentre parlessis de xorrades i no ho fessis sobre política, ja estava bé... Mira l’Alaska, que ara fa anuncis de bancs. Aquest és el rotllo que hi ha a Espanya quan el que s’hauria de fer és dir-li “senyora, surti d’aquí”. I a sobre ara t’endossa la seva parella. Aquesta és la cultura que tenim. Doncs no és la meva. Va ser llavors quan vaig començar a interessar-me per aquestes coses, com ara la política, que m’agrada, i la Història, perquè va ser la carrera que vaig estudiar i vaig voler experimentar amb el que m’estaven explicant.
- Això que comentes que no s’ha donat tanta importància a aquests grups, podria ser pel fet d’haver-los posat l’etiqueta d’independents o d’alternatius que els ha situat al marge de la història “oficial” però que realment formen part de la de molta gent?La Transició tal com la van explicar és el resultat que tenim de fer malament les coses. Vam dir o ens mengem això o continuem amb el mateix. Llavors va passar el que va passar. Tots aquests que estaven fora, que criticaven o que es ficaven directament amb el que estava passant no interessaven. Tant en la música com amb el cinema, que hi ha un fotimer de pel·lícules que es van apartar i que no es podien exhibir. Tot això es va eliminar perquè no existís. El que passa és que ara, amb el temps, es van recuperant i les veiem i ens adonem que no és el que ens van explicar, que hi havia més coses. A resultes, ara tenim la cultura que tenim, amb OT o, fins i tot, amb els Rolling Stones. Han de sortir nous talents que tapin etapes però veig que no s’està fent.
- “Les coses han de ser destruïdes, dissoltes en àcid, tallades o desmantellades per tal d’aconseguir que expliquin la seva història completa”, assegura la cineasta Hito Steyerl. En el teu cas, creus que has aconseguit dur a terme aquesta seqüència catàrtica?A mi m’agrada realitzar tranquil·lament però me n’he adonat que, per les feines que he tingut en un arxiu o a la televisió, sempre he treballat amb una quantitat immensa d’imatges i el que feia era editar-les, retocar-les, destruir-les, etc., però en realitat no me n’adonava. Ho he fet en llegir aquests autors. Quan entres a l’exposició, veus tot d’imatges esbojarrades, a un ritme delirant, i veig que el que faig és un reflex de la meva societat i del meu temps. Tenim una quantitat immensa d’imatges que ens arriben per les xarxes socials o pels serveis de missatgeria, i jo les utilitzava. Això ens està passant contínuament. Tenim un abocador d’imatges que flipes. Fins ara, jo les utilitzava perquè a nivell visual sempre m’ha agradat.
- I mirant endavant, quina és la propera història que t’agradaria disseccionar?L’exposició m’ha anat molt bé per endreçar la meva feina i el material que tenia en tres parts diferenciades: primers treballs, televisió i cinema. En fer-ho, vaig pensar que ho desava a l’armari, que ja quedava classificat. En principi, ja no volia fer més pel·lícules d’arxius, perquè ja tinc controlats els discursos i la utilització de les imatges. El que passa és que se m’havien quedat dues coses penjades. La primera és aquesta última pel·lícula sobre els punks a Espanya. Amb les cinc que n’he fet crec que he fet una dissecció dels anys vuitanta molt bèstia. La segona, una cosa que tenia pendent arran del llibre ‘Homenatge a Catalunya’ de George Orwell, que m’agrada molt. Jo volia fer un homenatge a Espanya, així que he gravat aquelles coses que van passar durant la Guerra Civil i la dictadura, i com tractem la memòria històrica. Com a exemple, la plaça de toros de Badajoz, on els fatxes hi van pelar 4.000 republicans i on les llegendes explicaven que els carrers baixaven plens de sang. Avui en dia, crec que és un centre comercial. Vull explicar què va passar allà però simplement mostrant imatges del que hi ha ara. Si segueixo fent coses, vull que siguin gravacions, la part d’arxius l’estic deixant endreçada a l’armari.
