Blai Rosés: “L’obra d’art contemporània té una dependència total de l’espectador”

El Museu d’Art Modern de Tarragona acull una exposició d’artistes contemporanis que reinterpreten l’obra de Julio Antonio

Arnau Martínez

31/01/2019

Arts

“Absorbit en la contemplació de la bellesa sublim, la vaig veure de prop, la vaig tocar, per dir-ho així. Havia arribat a aquest punt d’emoció on es coneixen les sensacions celestes donades per les belles arts i els sentiments apassionats. Deixant la Santa Creu, vaig sentir un batec del cor, el que en diuen nervis a Berlín; la vida es va esgotar en mi, vaig caminar amb por de caure”. Així va descriure Henri Beyle, conegut amb el pseudònim de Stendhal, la seva visita a la basílica de la Santa Creu a Florència el 1817. Cent anys després, Julio Antonio també va fer cap a Florència i igual que Stendhal, va quedar fascinat. Amb aquesta relació, Blai Rosés (Barcelona, 1977) ha comissariat una exposició al Museu d’Art Modern de Tarragona. Enguany es commemoren cent anys de la mort de l’insigne escultor de Móra d’Ebre i la Diputació de Tarragona ha encarregat una peça als últims dotze artistes que han guanyat el Premi Julio Antonio d’escultura. Cadascun d’ells tenia la premissa de reinterpretar Julio Antonio a través de la síndrome de Stendhal. Parlem amb Blai Rosés.

"L’afectació o la recerca de la veritat crec que als artistes els interessa més aviat poc. L’artista ha anat prenent un altre lloc a la societat, però encara hi ha elements que es comparteixen"

- Una exposició que reinterpreta l’obra de Julio Antonio cent anys després.
És una idea encertada. A més, penso que el Museu ho pot fer perquè està especialitzat en aquest vincle, agermanar un artista modern per excel·lència amb el context de la creació contemporania. La selecció dels artistes s'ha fet amb els guanyadors del premi Julio Antonio d'escultura. Tot plegat permet una perspectiva que pot donar resultats interessants com ha passat amb l’exposició.

- És una oportunitat pels artistes contemporanis.
També és arriscat. Anem a l’artista i li diem que produeixi una peça sobre Julio Antonio per la qual se li pagarà. Pocs artistes aposten per invertir diners en una pròpia peça perquè no saben el recorregut que tindrà. A la demarcació no hi ha cap circuit establert d’art contemporani amb galeristes interessats. Estem molt allunyats de Barcelona i tampoc és que a Barcelona la cosa canviï molt.

- Per què us fixeu amb la síndrome de Stendhal?
No hem entrat a fer una tesi profunda sobre Julio Antonio, ens hem centrat en la temàrica de la síndrome de Stendhal. Stendhal visita la Santa Croce i explica que té la percepció d’haver presenciat la bellesa en un estat físic. l en sortir diu que es mareja i que té una sensació del que a “Berlín en diuen nervis”. Això és de 1817. Julio Antonio també visita Florència cent anys més tard i assegura que surt fascinat. Stendhal ha estat l’excusa per parlar de la bellesa des d’una altra perspectiva.

- Llavors el protagonista és l’artista?
No ens fixem en la visió de l’artista, sovint lligada a l’artista sublim, sensible, que és un ésser escollit, únic, que viu separat del món per mantenir la seva aura. A vegades semblava que l’artista tingués el monopoli de la bellesa per entendre-la i reproduir-la. Avui en dia aquest debat és subaltern i està molt clar que la figura de l’artista no és l'intèrpret, sinó el narrador. Ara l’artista crea un relat, desinhibint-se dels cànons i dels preceptes. Ja no hi ha la cerca de la perfecció formal, sinó que es tendeix cap a un relat genuí. Stendhal posava al centre l’espectador, una visió que em sembla molt postmoderna. L’obra d’art contemporània té una dependència total de l’espectador, l’interpel·la i ell mateix té la necessitat d’entrar dins de l’obra.

- I com és la mescla d’aquesta obra més realista de Julio Antonio amb les peces contemporànies de l’exposició?
Encarregar una peça a diversos artistes sobre una temàtica determinada pot ser molt complicat. Tot i això, crec que moltes de les exposades segueixen una línia. No hi ha cap patró que pauti com han de ser les formes figuratives de Julio Antonio en l’era contemporània. És un joc implícit a través d’una referència, cadascú que segueixi la seva línia de treball.

- Ha evolucionat molt en cent anys la síndrome de Stendhal?
Desconec les dades concretes a nivell de com a evolucionat la malaltia psicosomàtica. A nivell de l'experiència estética l’afectació o la recerca de la veritat crec que als artistes els interessa més aviat poc. L’artista ha anat prenent un altre lloc a la societat, però encara hi ha elements que es comparteixen. El més destacat és la cerca interior.

- I formalment, ha canviat la percepció de la bellesa?
No hi ha cap semblança entre la percepció de la bellesa ara i la de fa cent anys. Avui en dia, aquesta sensació d’angoixa i d’estrenyiment que parla Stendhal es un vincle entre l'obra i l'espectador en molts casos buscada desde altres estratègies on la bellesa no intervé. En l’exposició trobem peces que volen posar-te en un lloc d'intranquil·litat, d'incertasa. Utilitzen objectes estranys que t’interpel·len, i poder no saps com llegir-los. en aquest recurs hi ha certa critica a la cultura que encara venera els cànons formals de bellesa, com si fossin icones o models paradigmàtics.

- Per acabar, què ens permet el fet de rellegir l’obra de Julio Antonio cent anys després de la seva mort?
L’obra de Julio Antonio és admirable, sempre dóna la sensació d’inacabada, potser perquè va morir als trenta anys. És algú que quan domina la forma i pot expressar-se més, se li acaba el temps. Podem tornar a veure l’excel·lència del modelatge de la forma humana. Té una habilitat meravellosa del sentit figuratiu i es pot tornar a reivindicar.