Jump to navigation
- Quan vas conèixer els directors?Jo estava a una associació de noies trans que es deia I-Vaginarium on buscàvem informació sobre futures vaginoplàsties. I allà va venir el Carles i ens va explicar que estava buscant una noia trans per la seva obra de teatre documental basada en el tema dona, història i identitat. A mesura que passava el temps ens anava entrevistant, fèiem converses totes juntes, i un dia em va demanar quedar sols per poder parlar en profunditat de la meva història aquí a Barcelona, del meu trànsit. Ell i el seu soci, l'Eugenio, finalment em van escollir com a la protagonista de l'obra de teatre. Per mi va ser com un somni. Jo era una dona qualsevol i, d'un dia per l'altre, em donaven l'oportunitat de pujar a un escenari per poder explicar la meva història.- Quan t'ofereixen aquest paper, te n'adones del valor de la teva història?Jo me'n vaig adonar en aquell moment que estava sent una sort. Jo no dic que la meva història mereixi ser explicada més que una altra, però és veritat que ser una persona trans, el meu recorregut no ha estat igual que el d'una dona cis que forma part del patriarcat. Jo surto una mica d'aquests motlles. Que m'elegissin per protagonitzar l'obra m'ha donat una força molt gran, m'ha fet veure que encara que sortim dels marcs establerts, som persones i tenim moltes semblances.- La part audiovisual de l'obra està basada en un viatge per França que empreneu els tres - els dos directors i tu - per visitar totes les ciutats on has viscut i recrear les teves experiències allà. Com va ser aquell viatge?Va ser una manera de tornar a les meves arrels i va ser molt terapèutic. Em va permetre analitzar per on havia passat, i veure la persona que sóc i la que hagués pogut ser. A més, ajuda a explicar la meva evolució vital, des del lloc on em vaig criar, prop de Nantes, fins als meus estudis a París, o ara que visc a Barcelona. Cada localització està vinculada a una etapa de la meva vida.- Apareix també el testimoni dels teus pares. Com ells viuen el teu trànsit?Va ser una manera de retrobar-me amb els meus pares, perquè és cert que jo vaig començar el meu trànsit estant ja a Barcelona, i ells seguien vivint a França. Tot i que ells ja sabien que jo era un nen diferent, no em van veure fent el trànsit en si mateix, no m'havien vist com una noia. I aquell viatge em va permetre també fer una reconstrucció familiar i veure, tot i que no en tenia cap dubte, que ells estan aquí per donar-me suport i que m'estimen tal com sóc. I jo sé que això és una sort perquè en algunes famílies les noies trans no tenen pares tan comprensius. M'agrada el testimoni dels meus pares perquè mostra precisament això, que hi ha pares que poden acceptar els seus fills. El món no està tan malament com el pensem.
- L'obra representa una burocràcia, un sistema judicial i un sistema sanitari obsessionat amb el binarisme i amb les classificacions. Potser aquest escenari no és tan esperançador?Encara continuem amb la idea que hem de patologitzar a les persones trans, que s'han de prendre un tractament hormonal per a ser definides com a trans. Això em sembla molt fort perquè una persona també es pot reivindicar de l'altre gènere sense prendre medicació. A França vaig haver de fer tota la burocràcia. Em fa molta ràbia que sigui la societat la que hagi de decidir per nosaltres qui som i com som. Això crec que és una lluita que crec que hem de seguir.- Suposo que has rebut comentaris després de l'obra, gent a la qual el teu testimoni ha ajudat a canviar...Fixa't, just abans de quedar amb tu, quan m'estava esperant, una noia que m'havia vist al Grec ha vingut a felicitar-me per l'obra. He pensat, què fort que sis mesos després de l'estrena, m'hagi reconegut i hagi tingut el coratge de venir a felicitar-me. Ha estat un moment molt bonic. També m'han enviat molts missatges per xarxes socials de gent que se sent molt identificada amb el meu testimoni. També hi ha noies que són cis però que m'han dit que el meu testimoni les ha ajudat perquè em diuen que totes som dones i passem per la mateixa discriminació. Això m'agrada perquè em fa connectar amb la gent. Durant tants anys em vaig sentir oblidada, poc reconeguda, que ara, per fi, ha arribat el meu moment.- A part del fet de pujar a l'escenari, en el teu dia a dia, tens aquest suport, aquest sentir-te part... De fet, l'obra parla de l'acceptació en general?Exacte, de fet al monòleg final em pregunto per com ens veiem a través de la mirada dels altres. I parla precisament d'això, primer ens hem d'acceptar a nosaltres mateixos per finalment poder encaixar en aquest món o no encaixar. Però al final quan ens acceptem, veiem el món diferent. Jo tenia molts prejudicis i complexos amb mi mateixa, pensava que ningú em podia estimar. De fet, aquest era el missatge que m'havien dit en el món sanitari. Que si no m'operava ningú m'estimaria així. Em vaig deixar influenciar per aquest tipus de comentaris. Però realment ara em sento acceptada tal com sóc pel públic i això m'ajuda molt en l'àmbit personal per tenir més confiança amb mi mateixa.- Sembla que el món està dividit en dues classes de persones, les que reprodueixen sistemes opresors i les que els qüestionen?És possible que sigui una mica així. El món és bastant binari, tenim tendència a ser-ho. A dir homes-dones; bo-dolent. Però jo crec que hi ha molts matisos entre el bé i el mal. Jo prefereixo pensar en els matisos que hi ha pel mig.- Com a artista, has pogut aportar coses a l'obra?Em van deixar molt espai a l'hora de poder escriure el text. Al principi em costava una mica perquè no sóc actriu professional, però em vaig deixar portar. Jo vaig estudiar disseny de moda, i l'escenografia amb una passarel·la encaixava amb el meu món.- Al teu Instagram tens una sèrie de fotografies de persones que trobes al carrer amb actitud amorosa. Podríem considerar que això també és un projecte artístic?Sí, ho és. Són moments que m'il·lusionen. No mostren la cara de les persones, guardo el seu anonimat, la idea és reflectir el concepte d'amor. No importen les persones sinó l'amor. Saber que està per totes bandes. Jo vaig començar aquest projecte quan tenia una imatge una mica negativa de mi mateixa, quan pensava que mai ningú m'estimaria amb el cos que tinc. Em sentia gelosa per veure tant amor a tot arreu i no tenir-lo jo mateixa, però a mesura que va anar passant el temps, me n'he adonat que la que havia de canviar de xip era jo. De fet, estic coneixent nois, i me n'adono que també l'amor és possible.- Però avui llegia que l'amor és quasi una patologia i també escoltem molt que el romanticisme és una eina més de l'heteropatriarcat?Precisament fent l'obra me'n vaig adonar que jo era una contradicció, que sóc la primera a dir que vull trencar amb les normes de la societat, i a la vegada me n'adono que sóc la primera a caure en això. Fa poc me'n vaig adonar que el meu ideal d'home, era un tipus fort, l'estereotip que la societat ha construït, i ara que he conegut a nois diferents, que surten d'aquest estereotip, me n'he adonat que també puc enamorar-me de persones diferents. I això ha estat una revelació enorme, veure que sóc la primera romàntica però que a la vegada, puc sortir d'aquí sense problema.
