Jump to navigation
- Com va sorgir la idea d’escriure aquest llibre?Per posar-nos en context, la meva parella és la Dolors Sans i rere seu fa trenta anys que m’interesso per la cultura popular, he llegit llibres, articles... M’interessa molt tot el tema folklòric, etnogràfic i sociològic. Fa uns vint anys vam conèixer també els altres dos tallers (Sarandaca i Ventura & Hosta). I ja feia temps que em rondava pel cap la idea que tots els llibres sobre gegants o bestiari festiu sempre es feien des de la perspectiva de la peça o de la colla. Però no hi havia cap obra des de la perspectiva del constructor. Llavors se’m va ocórrer fer aquest llibre i vaig pensar en aquests tres tallers – Sarandaca, Ventura & Hosta i Dolors Sans – com a representants de tota una generació de constructors que jo n’hi dic “la generació dels vuitanta” perquè van començar a construir als anys vuitanta, amb la democràcia, quan es recupera la festa al carrer. Vaig parlar amb els responsables dels tres tallers per si volien col·laborar amb el llibre i em van dir que sí. Llavors vaig dissenyar el projecte. I, per fer-lo més ambiciós, té una part amb quatre articles i una entrevista. Els articles són de quatre folkloristes i etnògrafs catalans que parlen sobre la festa, el paper del constructor, del paper dels ajuntaments a les festes i també sobre com ha estat la imatgeria des de l’època medieval fins ara. Són Bienve Moya, Paco Cruz, Xavier Cordomí i Amadeu Carbó. I després vaig fer una entrevista amb una professora d’art de la Universitat de San José (Califòrnia), Jo Farb Hernández, també etnògrafa i folklorista. Fa molts anys que passa temporades a Catalunya i té un llibre que parla dels gegants i un altre que parla de les colles de diables. És molt interessant perquè analitza sociològicament els rituals i la mitologia que hi ha al darrere. És una altra aportació al llibre. En aquest sentit, ‘Escultors de la festa’ és polièdric perquè incorpora la mirada del sociòleg i de l’estudiós.La Bèstia de Parets del Vallès | FOTO: CedidaL’altra part són els tres tallers com a exemples d’aquests tallers que, per primer cop a la història, són professionals. És molt innovador. Fins la segona meitat del segle XX no hi ha tallers que només visquin de la imatgeria o que en visquin en més d’un 70% dels ingressos. També es parla de la part de la tècnica: materials, tècniques que utilitzen per construir les peces... I al final hi ha una part que pot ser molt interessant pels estudiosos: un inventari amb les mil peces que han construït els tres tallers entre dracs, gegants i bestiari. Aquest és el projecte.- En dius “escultors”... El tema de la paraula “escultors” és un concepte que em vaig “inventar” fa uns anys arran de que aquests tres tallers van organitzar una exposició de les seves peces a Barcelona, al Centre de Cultura Popular, (una exposició que va tenir molt d’èxit). Vaig pensar en el concepte “escultors de la festa” perquè aquestes persones, aquests constructors, són escultors en el sentit tradicional de la paraula. Hi ha un client – una colla, un ajuntament... – que els hi encarrega una peça, ells la dibuixen, la modelen i l’acaben lliurant ja feta en fibra o en cartró pedra. I és una peça única, tridimensional: és, per tant, una escultura en el sentit clàssic. Fins al segle XX a cap escultor se li acudia fer una escultura. Totes eren encàrrecs. Reivindico el concepte d’escultor davant del d’artesà perquè aquest darrer fa una peça i la repeteix. L’artesania és tan digna com l’escultura però és diferent en el sentit que l’artesà fa sèries, repeticions, i l’escultor fa peces per encàrrec, que fins i tot, no surten de la seva pròpia iniciativa.- Què et van explicar als tallers sobre el procés de creació de les peces, un cop reben l’encàrrec?És interessant perquè, a més, són tallers petits. El de la Dolors Sans és ella sola i la persona que ocasionalment l’ajuda. A Ventura & Hosta són dues persones i, de tant en tant, una tercera. I el taller més gran és Sarandaca, amb tres persones més o menys fixes, però que havien arribat a tenir quatre o cinc persones treballant-hi. Això vol dir una cosa que em sembla molt interessant: que són tallers que segueixen tot el procés. És a dir, ve la colla i encarrega. A vegades no sap ben bé que vol o vol basar la peça en una llegenda del poble... A partir d’aquí, el que fa l’escultor de la festa és dibuixar o modelar la peça afegint-hi creativitat. Molt sovint, la colla té una idea molt vague i és l’escultor qui dissenya la peça basant-se en la seva experiència, els seus estudis, el seu gust... En ser tallers petits, és molt interessant perquè es controla tot el procés. El dibuix inicial, l’escultura en fang, fer la peça en fibra o cartró, els acabats, pintar-la... I sempre amb la colla que encarrega la peça. S’ha de casar la part creativa de l’escultor amb la demanda. També sovint, la colla té una idea i l’escultor els convenç de fer-hi canvis per guanyar dinamisme o practicitat.Dolors Sans amb el Batraci de Teià | FOTO: Cedida- També és interessant la vida social que es genera al voltant de la peça que, al cap i a la fi, és una figura inanimada.Per mi aquest és un punt clau. La meva opinió personal és que està molt poc estudiat per les persones que haurien de fer-ho, que són els antropòlegs universitaris. Hi ha pocs estudis des de l’àmbit acadèmic universitari sobre l’impacte social de la imatgeria festiva. En aquest sentit, Catalunya és un cas únic al món. No hi ha cap lloc al món amb tants gegants com Catalunya i és l’únic en què hi ha tants dracs o bèsties en el sentit tradicional. És un fenomen únic i mou una gran quantitat de vida social. A més, és vida social forta i consolidada. Ningú no s’ha entretingut a comptar-los però es calcula que hi ha uns 3.000 gegants a Catalunya, 1.500 elements de foc, àligues, bous... i encara menys s’han atrevit a comptar els capgrossos! Cada parella de gegants mou trenta o quaranta persones. El Cabrot del Vendrell mou cent persones! Moltes colles de dracs són colles de diables, també. I moltes de totes aquestes colles generen vida social. Hi ha pobles on la vida social d’aquell lloc la porta la colla gegantera o la colla del drac.- Ara es fan molts intercanvis, amb colles que exhibeixen la seva peça aquí i allà.Sí, una cosa molt interessant del nou model de festes populars són els intercanvis. Vilafranca del Penedès, per exemple, és un cas especial perquè les peces gairebé no surten en tot l’any. Però la majoria de pobles, sobretot els que han fet la festa a partir dels anys vuitanta i noranta, fan aquest tipus d’intercanvis. Si mires el calendari veuràs que cada setmana hi ha quatre o cinc trobades de gegants que, quan arriba el bon temps, en poden ser vuit o deu. Hi ha moltíssimes trobades de dracs i correfocs. I això fa que hi hagi relacions entre els pobles. Si un poble convida quatre o cinc dracs, normalment el paquet econòmic és que els hi paguen els coets i el sopar. I, després, la colla amfitriona anirà als pobles dels dracs que l’han visitat. Es crea una xarxa social i popular molt interessant d’interrelacions i de comunicació. I, sobretot amb els gegants, també es crea vida familiar. Els geganters solen ser famílies. Els dracs i diables solen ser més de jovent, amb actes de nit, i els gegants de famílies, amb actes de dia. I també hi ha moltes colles infantils: els tallers estan construint dracs infantils i gegantons. Hi ha aquest component transgeneracional. Penso que aquest tema és absolutament apassionant. Però a Catalunya ens passa que no sabem valorar la riquesa antropològica i social que tenim. Per això aquest llibre és interessant en el sentit que era estrany que havent-hi ja molts tallers que per primer cop a la història viuen d’això ningú els hagués estudiat i analitzat i hagués vist l’impacte que tenien. Tant de bo aquest llibre obri un camí per futurs estudis d’aquesta mena.La Frida de Tarragona, la primera geganta inclusiva | FOTO: Cedida- L’edició del llibre és de luxe. N’estàs content?Una cosa molt xula del llibre és que té dues lectures: hi ha una lectura per la gent que vulgui llegir el text i aprofundir sobre la imatgeria, la feina dels escultors, les tècniques, etc. però també hi ha una lectura de “llibre de fotos”. Els nens i nenes o qui vulgui poden mirar el llibre de foto en foto, perquè n’hi ha moltes. Al final el bestiari són escultures per veure. També té el valor afegit, ja que estem a Surtdecasa Penedès, que el taller de la Dolors Sans ha construït moltes de les peces del Penedès i el Garraf. Això va ser molt divertit: vaig mirar on havien fet les peces els tres tallers. La Dolors, els deu primers anys, va fer les peces a l’Alt i al Baix Penedès i alguna cosa al Garraf. Els Sarandaca, que són de Granollers, ho van fer tot al Vallès. I el Ventura & Hosta, que està a Navata (prop de Figueres), durant els primers anys, va fer tot de gegants per l’Empordà. Pels lectors del Penedès, el llibre té el valor afegit que surten els dracs del Vendrell, Bellvei, L’Arboç, Pacs –que és el primer que va fer la Dolors-, el Cabrot del Vendrell, el gall i la gallina de Vilafranca i l’àliga de Sant Julià o els capgrossos.
'Escultors de la festa' al web de Pagès Editors
