Jump to navigation
- Per què us fixeu amb la violència masclista?Amb el Quim ja vam fer ‘Hostiando a M’ sobre la violència policial. En la mateixa línia, la violència masclista era un tema que ens ho removia tot quan pensàvem sobre què volíem parlar a sobre l’escenari. Volíem fer una guerra contra els feminicidis, ens motivava fer una peça i vam presentar el projecte.
- Què preteneu amb aquesta obra?Durant el procés de creació, pensàvem com volíem fer servir l’escenari. Per a nosaltres, l’escenari és un espai públic, de totes. L’escenari és la plataforma des d’on ens atrevim a dir moltes coses que no verbalitzem cada dia.Volem remoure el públic, si surts del teatre igual que has entrat és que no has entès res. T’has de remoure; ara, no sé dir cap a quina direcció. Volem posar un tema davant de la cara i que t’exploti, com bé diu el títol, que t’obligui a sortir d’allà pensant, sentint. És com quan surts d’un concert, normalment no penses, sinó que diverses emocions i sensacions s’apoderen de tu, volem aconseguir el mateix efecte. El pensament ha de venir després de la muntanya russa d’emocions.
- A l’obra li han posat moltes etiquetes: teatre, performance, noves dramatúrgies, monòleg, etc.Ens han posat una gran col·lecció de noms, encara en podria dir més: arts vives, teatre contemporani, nova creació, creació híbrida... Nosaltres creiem que és escena contemporània. Fa molts anys que es barreja la dansa, el vídeo, parlar amb el públic i trencar la quarta paret, textos poètics, improvisació, música, imatges... És una barreja de disciplines, però no estem fent res nou.
- Retornant a la temàtica de l’obra. La societat és passiva davant la violència masclista?Hi ha una major sensibilització respecte a aquest tema, però les actituds estan encara enclavades, són molt antigues. Repetim milions de vegades que vivim en una societat capitalista heteropatriarcal, però encara no en som conscients què vol dir. Els assassinats continuen passant. Si s'estiguessin assassinant futbolistes, periodistes, perruqueres o forneres, ja s’haurien pres mesures perquè es tracta d’un ofici concret. En aquest cas, parlem d’un gènere determinat i hi ha una passivitat tremenda. Els últims anys hi ha hagut un pas endavant pel que fa a la presa de consciència, però els assassinats continuen existint.
- També denuncieu la passivitat política i institucional.Nosaltres hem de prendre consciència, però també hi ha d’haver una resposta de les institucions. Hi ha un abandonament de les institucions respecte a les dones, els seus cossos i els seus drets. Quan hi ha denúncies o processos judicials, el suport institucional no existeix. Minuts de silencis, banderes a mig pal, crespons... És fàcil posar-se una medalla, però cal fer més accions més enllà d’aquest primer acte públic.
- ‘Rebota rebota y en tu cara explota’ també es pot interpretar però com un “primer acte públic”. Aquest espectacle ens ha fet replantejar moltes coses a nosaltres, a nivell personal. Pots pujar sobre l’escenari, predicar una cosa i que després la teva vida segueixi sent un desastre. Els creadors hem d’intentar ser coherents quan estem sobre l’escenari, encara que ningú ens passi comptes després. L’obra ha d’ajudar a prendre consciència per denunciar les situacions de violència masclista. També ha de fer obrir els ulls a les dones que pateixen alguna violència perquè vegin que no estan soles i que no només els hi passa a elles.
- Per acabar, vau començar amb ‘Hostiando a M’ sobre la violència policial, després ‘Rebota rebota y en tu cara explota’ sobre la violència masclista, hi haurà trilogia amb les violències com a enllaç?No teníem aquesta intenció, però crec que arribarà. De fet, ja volíem començar a pensar amb una segona part, però el 'Rebota' està tenint molta vida. Ens agradaria no ser necessaris.
