Pep Garcia-Pasqual: "La cultura és un dret. No pot ser un luxe"

El manresà és el director artístic de la companyia Parking Shakespeare, que celebra els seus primers 10 anys d’existència amb el programa doble que clourà el Grec

Goretti Martínez

23/07/2019

Espectacles

Parking Shakespeare va néixer amb la idea de muntar un Shakespeare a l’aire lliure cada estiu. Però rere aquesta idea n’hi havia moltes més. Els integrants de la companyia buscaven l’autoocupació lluitant per una premisa en la que creuen aferrissadament: que la cultura és un dret i en cap cas ha de ser un luxe. I, així, fent arribar els eterns (o no) textos de William Shakespeare a tothom, a l’aire lliure, en un format de 360 graus, sense artificis, amb la llibertat creativa i el seu talent com a instruments, Parking Shakespeare ha fet 10 anys. Ho estan celebrant amb una nova versió de la seva primera obra, ‘L’amansi(pa)ment de les fúries’, dirigida ara per Carla Rovira, i amb la seva primera tragèdia, ‘Titus Andrònic’, sota la direcció d’Israel Solà. Les podem veure, com les seves anteriors obres en els darrers anys, al centre de l’espiral del parc de l’Estació del Nord de Barcelona, sota els til·lers. Però enguany, a més, Parking Shakespeare clourà el Grec amb aquest programa doble. Una proposta que convertirà el Teatre Grec en un espai íntim on celebrar que una iniciativa tan bonica com aquesta continuï més viva que mai.

Parking Shakespeare té tres manresans entre el seu equip: Mireia Cirera, Carles Gilabert i Pep Garcia-Pasqual. Aquest darrer, que és el director artístic de la companyia, ens ha parlat de la celebració d’aquests 10 anys i de l’essència que va veure néixer Parking Shakespeare i que continua acompanyant el projecte.

- Quin balanç feu fins al moment, de la celebració d’aquests 10 anys?
Estem molt contents. Teníem dubtes, no sabíem què passaria, teníem molts fronts oberts per aquests 10 anys. Havíem de pensar com continuàvem amb la companyia, ser creatius i actius. Vam decidir fer dues produccions. D’una banda, repetir la comèdia ‘L’amansiment de les fúries’ (la primera de les deu comèdies que, des del 2009, ha anat representant la companyia cada estiu a l'aire lliure) i, de l’altra, fer la nostra primera tragèdia, ‘Titus Andrònic’. La repetició de la comèdia està funcionant, sobretot perquè oferim una altra visió sobre l’obra. I, amb les tragèdies, que potser requereixen un altre tipus d’atenció per part del públic, la valoració és molt positiva. També és el primer cop que comencem tan d’hora les funcions. El fet és que el públic va augmentant dia rere dia.

- Què hi podem veure, a l’espiral dels til·lers del parc de l’Estació del Nord?
Podem veure una comèdia, ‘L’amansi(pa)ment de les fúries’, que, depèn de com te la miris, és més aviat "el rosari de l’aurora". És una comèdia en la qual la gent riu molt però, alhora, també fa pensar molt. Fa pensar tant dones com homes però, sobretot als homes, ens fa replantejar moltes coses. I ‘Titus Andrònic’ és una tragèdia sobre la venjança, una de les més sanguinàries de Shakespeare i on no es veu ni una gota de sang. Recull l’esperit de la tragèdia però en una obra d’una hora i 25 minuts.

- Com defineixes la feina que feu a Parking Shakespeare?
És treballar dia a dia sobre el que creus. Nosaltres creiem que la cultura és un dret i no ha de ser un luxe. Quan vam començar el projecte els objectius eren els mateixos que ara. Primer de tot donar-nos feina, autoemplear-nos com a companyia. La diferència aquest any és que hem pogut obrir audicions per gent que volia treballar amb nosaltres. La meitat de la companyia està en un projecte i l’altra meitat en l’altre i la resta del repartiment són actrius i actors que no formen part de la companyia però que han passat unes audicions obertes i públiques per treballar amb nosaltres. Després de 10 anys, els objectius de Parking Shakespeare continuen sent els mateixos. Tenim la mateixa política d’obres a l’aire lliure, en 360 graus i d’entrada gratuïta. Continuem pensant que la cultura és un dret i que hem fer accessible el teatre a tots els públics. Aquest any hem fet una tragèdia que, a primera vista, podria semblar per a un públic adult. Però continua sent per a tots els públics -un altre tema és si els pares hi volen portar els nens o no-. O, per exemple, hem agafat una comèdia de Shakespeare que és molt masclista i l’hem acabat convertint en un al·legat feminista. Per què no? Aquestes idees i la llibertat creativa de la direcció són l’essència de la companyia. Nosaltres proposem als directors que juguin amb aquestes eines que els proposem: que en facin el que vulguin. Només tenim unes "normes": no hi ha escenografia ni il·luminació i la música ha de sortir gairebé tota dels actors i les actrius. Barallar-se molt amb el text de Shakespeare, donar-li la volta i fer un treball, en el fons, molt actoral. I oblidar-se d’altres coses que poden ser molt importants en altres tipus de projectes però que aquí no ho són. Aquesta manera de treballar ens proporciona proximitat i contacte directe amb el públic.

- Com funciona aquesta relació amb els diferents directors i directores?
Aquest any els hi vam dir als directors que havien de treballar amb una meitat dels actors de la companyia cadascun. I, pel que fa a la resta del repartiment, tenien un tant per cent que podia ser de lliure elecció i un altre tant per cent que havia de sortir d’audicions públiques i obertes. A partir d’aquí, ells treballen sense escenografia, sense il·luminació, sense equip de so i amb una durada màxima de l’obra d’una hora i mitja (el terra de pedrís fa mal al cul). Tenen llibertat creativa absoluta. Ells decideixen què fan amb aquest text, com l’adapten i com el posen en escena. I tenen un avantatge important: un gran repartiment.

- Què té Shakespeare que els seus textos continuen tan vius?
Bé… Hi ha qui el vol matar. I tampoc passa res, és sa. Un dels avantatges principals que tenim és que Shakespeare no pot venir a queixar-se, per tant tens una llibertat creativa absoluta davant dels seus textos, que són de fa 450 anys. Shakespeare continua apel·lant als sentiments, a la condició humana. L’ésser humà no ha canviat, el que ha canviat és l’embolcall, per sort o per desgràcia. És cert que la societat ha canviat, però ha canviat el discurs, no l’essència. I si aquest discurs ha canviat en 10 anys, imagina’t en 450! Ara bé, els sentiments i les coses que ens fan moure continuen sent les mateixes i fan que encara estigui viu avui en dia perquè parla de coses que són molt reconeixibles per a tots nosaltres. Evidentment està situat en una època concreta, en uns valors concrets, i parla d’una manera que a vegades hem de replantejar. Però les obres ho permeten i, com deia, ell no pot venir a queixar-se si li agrada o no la feina que has fet amb el seu text. Nosaltres sempre mirem de respectar-lo al màxim perquè la poesia que ell va escriure és fantàstica i per això encara ens arriba i encara ens toca. Quan li vam plantejar a la Carla Rovira dirigir ‘L’amansiment de les fúries’, es va llegir el text i va dir: "M’heu donat un text masclista, no s’aguanta per enlloc, jo no puc dirigir això..." Però aquest és el repte: al final va agafar-lo, li va donar la volta, ha canviat coses, ha donat llibertat creativa als personatges. Sabíem que no faria el text tal qual i sabíem que li donaria la volta.

- Encara queden unes quantes funcions al parc de l’Estació del Nord i la traca final al Teatre Grec.
Fer la cloenda del Grec suposa per a nosaltres un reconeixement de la ciutat. Serà una festa grossa i la darrera oportunitat per veure les obres.

- He llegit que han passat unes 5.000 persones pel parc de l’Estació del Nord.
Sembla que les xifres van per aquí però jo prefereixo fer valoracions quan sigui el moment. De totes maneres, les dades numèriques no són les úniques que compten. També compta que el públic, un dia de pluja, es quedi una hora per acabar veient l’obra sota el pont. I no se’n van, i continuen allà, i no hi ha llum i t’il·luminen amb el telèfon mòbil. Que la gent vulgui continuar veient l’espectacle en qualsevol condició, nosaltres ho valorem molt.