Oriol Malet

Foto: 

Cedida
Oriol Malet vist per Oriol Malet

Oriol Malet: "La cultura té un poder salvador"

Parlem amb l’il·lustrador de Martorell de la seva trajectòria professional i dels seus darrers projectes
Judit Monclús
,
20/08/2019
Arts
Assegura que va haver de tocar fons abans de tenir confiança en ell mateix però que ara ja no li té por a res. I com que el moviment es demostra caminant, des que va posar la directa, no para. L’il·lustrador Oriol Malet (Martorell, 1975) col·labora en diferents mitjans de comunicació i, recentment, ha publicat llibres que es convertiran en imprescindibles en el món del còmic periodístic com ‘Mandela i el general’ (Comanegra, 2018), fet colze a colze amb l’escriptor i periodista John Carlin, o la il·lustració dels judicis i de la història del procés català com ‘Judici a la Democràcia’ (Comanegra, 2019). Parlem amb Malet després que hagi pronunciat el pregó de festa major del seu poble natal en el qual n’ha reivindicat el poder salvador de la cultura en totes les seves vessants.

- Acabes de fer el pregó de la festa major de Martorell. Com has viscut l’experiència?
Va anar molt bé. Quan m’ho van proposar, els primers moments vaig pensar que no, que ni de conya. Però automàticament vaig pensar que per què no. Ho vaig parlar sobretot amb l’escriptora Lolita Bosch, que té un pensament molt de responsabilitat social i cultural i amb el qual jo hi estic molt d’acord. Ella opina que els que tenim la sort d’estar en un moment privilegiat de la nostra carrera, tenim cert accés a llocs que abans no teníem i que, per tant, altres no tenen. Això ens atorga sense voler-ho una responsabilitat de la qual no en podem defugir. Jo era una persona apolítica i neutra, però d’un temps cap aquí, la meva responsabilitat és posicionar-me, sobretot si tinc molt clares moltes injustícies del món dels drets civils i culturals. Amb el pregó va passar una mica el mateix. Vaig pensar que hi havia d’anar perquè vinc del submón cultural de Martorell i sempre he reivindicat molt l’underground i que les meves arrels es troben en la contracultura. Sempre ploro i em queixo que s’ha anat abandonant. Per això, la meva responsabilitat era dir que sí i estar allà per aquelles persones a qui mai cridaran per fer el pregó de la festa major.


Oriol Malet vist per Oriol Malet

- Va ser un pregó força reivindicatiu...                                  
Sí, vaig reivindicar el poder de la cultura ja que jo soc qui soc gràcies a ella. Abraçant i anant cap a l’entorn cultural és on m’he trobat i gràcies a això m’han anat bé les coses. Vaig reivindicar el món dels còmics i el del rock’n’roll, ja que a Martorell, quan jo era jove, hi havia un centenar de grups de rock. Era l’únic actiu cultural que hi havia. Per últim, també vaig reivindicar el món de l’art perquè els grans professors d’art que vaig tenir eren de l’escola municipal Ca l’Oller, que va desaparèixer d’una manera molt injusta. Em vaig treure unes quantes espines després de fer el pregó i la gent que vaig reivindicar ho va agrair molt.

- Durant el teu parlament, et vas definir com un “defensor radical del poder transformador de l’art i de la cultura”. Des del teu àmbit, com afrontes aquesta responsabilitat?
Tinc la sort que la meva feina estigui relacionada amb el món de la cultura. És una sort i també, depenent com t’ho miris, provoca certs problemes. Quan vaig als instituts i parlo de mi com a il·lustrador, els dic que un il·lustrador no és un artista. L’artista és aquella persona que parla del que vol, en el moment que vol i com vol, i que fa una recerca pròpia amb un discurs propi per conèixer-se a si mateix per intentar aportar coses. Un il·lustrador, en canvi, posa el seu art al servei d’un text o d’una idea preconcebuda, com pot ser un cartell. Estic dins del món de la cultura i de l’art, però hem de diferenciar el meu ofici. No és el de l’artista, sinó que és el de l’artesà, entre cometes, o que fa servir l’art per una missió, per un encàrrec concret. Per altra banda, com a persona que en consumeix, és aquí on jo dic que la cultura té un poder salvador. Aquest poder és el que et situa als llocs, el que t’ajuda a crear-te una identitat, el que t’ajuda a saber una mica per on tires. Jo soc d’una generació en la qual el principal problema dels meus companys era el de no saber on tirar i de trobar-se molt perduts. Jo soc d’un entorn d’extraradi, treballador, que en el seu moment va creure que les coses venien donades i de cara. Era una època en què la gent deixava els estudis per posar-se a treballar perquè es pagaven molts bons sous, però després va venir la davallada total, que també es va emportar els  valors. La persona que no es va formar, ni va abraçar la cultura, ni es va donar l’oportunitat de descobrir quines eren les seves passions, ha caigut en un atzucac important. Per a mi la cultura és àmplia: alta cultura, baixa cultura, de poble, la transmesa... És respecte cap allò que passa al teu voltant. El fet de no abraçar tot això ha sigut per a mi una baixada de valors molt gran que fa que estiguem on estem. No només pel que fa a la gent i la societat, també pel que fa a la política. En referència al poder salvador que et deia, estic segur que jo, si no hagués tirat cap aquí, m’hagués perdut pel camí d’una manera extrema.

- Llavors, què et va despertar el cuquet per tirar cap aquí?
Sempre m’autodefineixo amb el que anomeno “els contra pronòstics”. Quan anava a l’escola de petit, la mestra reunia els meus pares i els deia: no ho entenem, l’Oriol no estudia, ho suspèn tot, però en canvi, durant el curs, se situa a primera línia, es fascina però després no estudia i arriba a l’examen i treu un quatre i mig. Què passava? Que el meu entorn de família era el d’una família treballadora que deia que havíem d’estudiar i llegir però ells no estudiaven ni llegien. No ho veia a casa. He passat molt temps culpant la família però ara veig que no ho podia fer. Es va produir la paradoxa, que sent tres germans, jo vaig ser l’únic que es va fascinar per la cultura i, sobretot, pels còmics. Dibuixar m’agradava, em vaig anar fascinant i no ho vaig abandonar. Suposo que és un neguit constant que em va fer tirar cap allà d’una forma innata. Va seguir sent així. Un cop jo vaig voler treballar d’això tampoc tenia entorn ni padrins ni res. Tot és la resposta a perquè la cultura salva. De petit deia que volia ser dibuixant però fins als 30 anys no vaig tenir la certesa que m’hi podia dedicar tot i estudiar el BUP, el COU i Belles Arts. Quan vaig acabar d’estudiar, ni vaig intentar de posar-me a treballar d’això. De fet, el meu entorn confiava més en mi, que no pas jo mateix, que vaig posar-me a treballar a l’obra i a la indústria. Això era perquè jo no sabia cap on tirar ni tenia confiança.


‘Judici a la Democràcia’ (Comanegra, 2019) d'Oriol Malet

- Com vas fer el salt per decidir dedicar-t’hi?
Va ser molt sobtat. Vaig començar fent vinyetes a la revista del poble o cartells. D’allà a la professionalització no vaig saber com tirar. Vaig haver de tocar fons i deprimir-me totalment. Hi va haver un moment que estava tot perdut i vaig veure que només havia de guanyar. La meva parella em va dir que ho havia de provar. Em vaig tirar a la piscina de cop. A les escoles, quan faig xerrades, em diuen que ha de ser molt dur treballar d’il·lustrador, que és una cosa molt efímera. Jo els responc que estar durant deu anys donant-me cops de cap contra la paret, tocant fons i sense saber cap on tirar m’ha servit per tenir la certesa que el que realment és dur és treballar d’una cosa que ni et va ni et ve. Lluitar pel que realment vols no és dur. Des de l’instant que ho vaig provar fins que vaig poder viure d’això va ser passar de zero a cent amb una rapidesa espectacular. M’ho prenc tan positivament i és una situació tan desitjada que no li tinc por a res.

- I treballes en projectes molt interessants. L’any passat et vas endinsar en el món del còmic i la política, en aquest cas la de Sud-àfrica, amb ‘Mandela i el general’ al costat de l’escriptor i periodista John Carlin. Com va ser l’experiència de treballar en aquest còmic?
M’hi va portar el destí. Quan vaig començar amb la il•lustració, agafava tot el que em venia a les mans. Vaig tenir la fortuna d’entrar a La Vanguardia i allò em va posar en contacte amb la il·lustració de premsa i vaig veure que era el que realment volia fer. M’agradava dibuixar i per això he tirat cap al món de la il·lustració però del món de la cultura m’agrada tot. Això durant molt temps també va ser un problema. Quan no t’agrada res, tens un problema; però quan t’agrada tot, també. La il·lustració em va interessar perquè unia dues coses: literatura i dibuix. Havia de llegir i donar la meva interpretació perquè quedés publicat. Brutal. El còmic, a més, hi uneix el cinema perquè els dos llenguatges són similars. Soc il·lustrador però vinc del món del còmic i tenia aquesta espina clavada de no fer-ne res durant molt temps. Vaig conèixer en Jordi Lafebre i em va recomanar que anés a França. Un dels editors amb qui ell havia treballat va veure la meva obra i just li va aparèixer la idea de Carlin de poder transformar en còmic uns apunts periodístics seus fets a l’època del final de l’apartheid i que no havia desenvolupat gaire. El factor sort és determinant: l’editor d’aquest llibre va veure la potencialitat de l’anècdota que explicaven els apunts de Carlin i va pensar que ell i jo ens podíem entendre per treballar junts. I així va ser. Aquest llibre és un llibre de tres: editor, escriptor i il·lustrador.

- Col·labores en diferents mitjans, entre els quals hi ha el diari La Vanguardia en el qual hi vas publicar il·lustracions dels declarants al judici al Procés que ara s’han recollit al llibre ‘Judici a la Democràcia. Frases per a la història’. Què va suposar per a tu encarregar-te d’aquesta feina?
La Vanguardia em va demanar de fer il·lustracions sobre el judici però volia que jo tingués una proposta singular. Vaig dir que estaria bé fer-ho a partir d’una tradició d’il·lustració molt maca que hem vist a les pel·lícules de judicis: el ‘courtroom sketch’. Vaig documentar-me una mica i vaig veure que era factible perquè és un estil súper ràpid. Aquests dibuixos estan fets en mitja hora o així, que és el temps que els autors tenen per fer-los durant l’estona que els permeten ser als judicis. Aquí no està institucionalitzat però després d’aquesta experiència m’he proposat obrir una via perquè els meus companys i companyes il·lustradors tinguem un ventall més ampli per a poder treballar. Jo vaig simular que estava allà. Em passava el dia veient el judici i al final del dia triàvem qui fèiem sortir. Feia el dibuix en una estoneta molt ràpida. A xarxes es van compartir molt i es va començar a dir que si això es recollís en un llibre, la gent el compraria. Un editor sagaç com és en Joan Sala de Comanegra ho va fer. Sobre la segona meitat del judici, però, vaig anar a la sala del Tribunal Suprem a treballar-hi.

- Com va ser l’experiència?
Va ser horrorós. Vaig endur-me totes les eines per treballar però em vaig trobar que no es podia fer. No deixaven entrar a treballar, no es podia molestar. Com a molt i perquè era el judici  que era, em van deixar entrar amb una llibreta petita i un llapis. Estava assegut al darrere de tot, que no es veu res. El parell o tres vegades que hi vaig anar no va servir per res més que per copsar l’ambient, per parlar amb la gent.

- Quines sensacions vas tenir-hi més enllà de la feina?
És súper estrany. Per una banda, els presos semblen tenir més bon humor i enteresa que tu i que qualsevol altra persona que entra allà. Per l’altra, ets conscient que estàs cobrint un moment molt important a nivell social i històric del teu país i et consideres afortunat però és patètic perquè t’agradaria que fos d’una altra manera. Hi tens una vinculació emocional. Jo no soc independentista de pro, però estic pels drets civils d’una manera radical i extrema. És el que diu en Raül Romeva, que molts de nosaltres no som independentistes, estem independentistes. És el meu cas. I veus que la justícia està fent un acte d’injustícia suprema. El primer dia ja em van dir que intentés estar assegut perquè em vindrien ganes d’aixecar-me i dir: però això que és? Quina mentida! Quin teatre és aquest? Esteu jugant amb la vida de la gent, pares i mares de família! He viscut el Procés de molt a prop. És una barreja molt estranya. Fa madurar molt ràpid molts conceptes. Per exemple, ara que estem a xarxes, et fa adonar de l’actitud que hi tenim. Te n’adones que molta gent opina molt lliurement i borda molt. Gent que tu coneixes i que saps del cert que si ho visquessin de més a prop no dirien el que estan dient ni de la manera que ho estan dient. El factor humà t’abraona i et supera. Ara començarem a fer gira pel territori i farem xerrades vinculades al llibre. La major part dels diners de la seva venda se’n van a la Caixa de Solidaritat, cosa que m’encanta perquè aquesta responsabilitat de la que parlàvem al principi s’està duent a terme.


Jordi Cuixart a ‘Judici a la Democràcia’ (Comanegra, 2019) d'Oriol Malet

- Com deies, arran d’aquestes il·lustracions, reivindiques la tècnica del ‘courtroom sketch’, més habitual als judicis que se celebren als Estats Units i que hem vist molts cops en moltes pel·lícules...
Vaig avisar Andreu Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras i de Raül Romeva, per dir-li que aniria al judici. Em va dir que el seu pare era dels que dibuixava molt bé i que alguna vegada havia volgut anar a judicis on ell treballava i que l’havien fet fora. Ja em va advertir que no podia portar moltes coses i que no tindria cap lloc privilegiat. Els dibuixants de ‘courtroom’  tenen un lloc privilegiat que està a dos pams dels acusats, de la gent que declara i del tribunal, i a més amb una taula de dibuix. És com a les pel·lícules. Tenen una estoneta i després marxen. Són judicis en què normalment no poden entrar càmeres. Aquest s’està retransmetent només amb càmera oficial però un il·lustrador en primera línia ho pot copsar tot. I si algú s’adorm, t’asseguro que el trec amb tota la mala bava. És un ofici molt interessant, és la il·lustració periodística dels judicis. Després de les primeres il·lustracions es va posar en contacte amb mi el Washington Post per dir-me que el principal dibuixant que tenien de ‘courtroom sketch’ es jubilava, que si tenia pensat anar cap allà... Va servir perquè jo els vaig interrogar sobre aquest ofici. Em van dir que allà cada diari té el seu il·lustrador de judicis. Això aquí no s’ha desenvolupat i pot interessar molt ja que té a veure amb la llibertat d’expressió, de premsa.

- De fet, de la mateixa manera que ho fan els cronistes o els fotoperiodistes, la il·lustració, com demostren aquests exemples, també és una manera d’explicar la vida. Creus que fa falta apostar més per aquesta via o donar-li més importància de la que té?
Abans d’entrar a Belles Arts vaig fer un cicle formatiu de grau superior d’il·lustració a l’EASD Serra i Abella de l’Hospitalet de Llobregat. Fa poc, em van trucar per donar-hi xerrades com a il·lustrador de premsa. Els vaig demanar si ja no impartien aquesta assignatura i em van dir que no, que la van deixar de fer i jo considero que és una via molt interessant. En il·lustració de premsa hi ha des de la il·lustració més decorativa de la foto que no saben què posar fins al retrat de polítics, o la feina dels ninotaires, que és periodisme profund. Jo crec que és súper important aquest tipus d’il·lustració. És una eina que pot anar de la mà de forma súper estreta amb la premsa perquè té una especificitat de poder comunicar coses que d’una altra manera no pots tenir. Per exemple, hi ha el còmic periodisme, que és una eina molt bèstia. De fet, hi ha una obra que crec que totes les escoles haurien de llegir i que va guanyar un premi Pulitzer: el còmic ‘Maus’ , d’Art Spiegelman, que va ser director d’art del New Yorker. També hi ha el Joe Sacco per exemple, que és un periodista que va començar a anar a cobrir la franja de Gaza però no escrivia perquè no trobava el to ni la fórmula i que va començar a triomfar amb els còmics i ara només fa cròniques dibuixades.

- Mirant endavant, quins nous projectes ens pots avançar?
Doncs un còmic sobre un aspecte del món de l’art molt concret, l’Art Brut. Es va dir en una època ‘l’art dels bojos’. Està mal dit tot i que sí que hi ha gent que el fa que està ingressada en centres psiquiàtrics. És l’art fora del cercle oficial i fet per gent que mai havia pintat ni dibuixat i de sobte quan té 50 anys comença a fer unes quantitats espatarrants d’art i amb un valor indubtable. Va començar amb l’inici de la psiquiatria moderna, als anys vint i trenta, i als anys cinquanta va ser recuperat per un artista molt de moda de l’època, Jean Dubuffet, que es va inventar el terme. Ara està molt actiu aquest tipus d’art. Es va considerar d’una forma molt romàntica i es va considerar com l’únic art pur, fet per gent sense contaminar-se prèviament dels estereotips. Em vaig documentar dels casos més representatius per explicar-los. M’ho van proposar perquè el propietari de l’editorial francesa Delcourt és íntim amic d’un dels principals galeristes d’Art Brut de París. Imagina per una persona com jo que fa onze anys estava on estava, no m’ho puc ni creure... Volien dibuixant i escriptor i tot va sorgir arran del còmic ‘Mandela i el general’. L’Art Brut es produeix a tot el món i pots explicar històries del Mississipí profund dels anys cinquanta o de Boston dels anys vint o d’ara a Martorell. Ja pots suposar les històries vitals d’aquests autors... Converteixen l’art en una necessitat primària, s’alienen del món i no fan res més que dibuixar. Paral•lelament, també hi parlo de la cultura pop. També hi ha una altre projecte del que no puc avançar-ne gaire cosa més que dir que ens tornem a posar a la càrrega de manera conjunta amb en Carlin per fer un còmic de periodisme polític.

Més informació: 

Pàgina web d'Oriol Malet

A

També et pot interessar